L' APAGADA RIDÍCULA

Escric aquestes ratlles entre les 7,55 i les 8,00 pm. d’avui dia 1 de febrer. I ho faig amb totes les llums de casa enceses i tots els electrodomèstics que el diferencial i el ICP em permeten. Mentre els pamplines progressistes pseudo-ecologistes i papanates tanquen els seus llums i queden a les fosques jo em faig un tip de riure pensant amb el pretès canvi climàtic degut a l’acció humana, amb la gent que protesta molt i malbarata energia per totes bandes, amb la estupidesa europea que es creu superior en tot i sense adonar-se’n està quedant a la cua del món i de la modernitat, i amb tota la gent que es deixa manipular de la manera més simple sense atrevir-se a pensar per si mateixa ni a cercar informació més enllà dels mitjans de comunicació manipulats pels governs. Apa, que tanquin els llums i que tornin a les cavernes, jo mentrestant gaudiré de la il·luminació que em permet gaudir de la vida i informar-me del que passa al món.

UN COET EN MANS D'UN BOIG

La setmana passada penjava un post sobre la prova que féu la Xina destruint un satèl·lit propi mostrant així la seva capacitat per a la “guerra de les galàxies”. Aquesta setmana les notícies també ens arriben de l’espai i tal com la setmana passada, no anuncien res de bo per el món lliure i democràtic. En efecte, el diari Haaretz informa que l’Iran és gairebé a punt de llançar un satèl·lit espia en un pas més cap a la desestabilització de la regió. El coet llançador seria el Shahab-3, coet que també serviria de míssil balístic intercontinental i que, en una versió millorada podria arribar al continent europeu. No seria hora de prendre’ns seriosament les amenaces d’aquest país?

XINA

La Xina ha realitzat amb èxit la destrucció d’un dels seus propis satèl·lits a l’espai amb un míssil de base terrestre. Això, contràriament al que es diuen als mitjans, suposaria una escalada d’armaments a l’espai, perquè suposa un clar desafiament militar xinès al estatus quo actual.

La Xina, al ser un règim totalitari que pretén – i aconsegueix- incidir en tots els aspectes de la vida dels seus esclaus súbdits, ha aconseguit unes xifres de creixement espectaculars. Durant trenta anys, la seva economia ha crescut al voltant d’un 10% anual, ara bé, això s’ha aconseguit pagant uns sous al voltant de 30 centaus de dòlar l’hora, el robatori de tecnologia occidental, i una contaminació que és la pitjor de tot el món. Això els ha permès dedicar percentatges de dos dígits en les inversions militars durant 17 anys seguits – la despesa el 2006 fou al menys un 14% superior a la del 2005-.

Si als diners que remenen hi afegim el control absolut que 9 membres permanents del comitè del politburó del Partit exerceixen sobre mil dos-cents milions d’habitants que te la Xina, fàcilment arribarem a la conclusió que la manca de drets, de justícia independent, i de llibertat d’expressió converteixen aquell país en un estat agressiu que cal vigilar amb ull amatent perquè la llibertat de que gaudim els occidentals no ens ha estat donada de manera inherent, sinó que cal guanyar-la i posteriorment, defensar-la contínuament.

INTROMISSIONS ESTATALS

Recentment he pogut llegir dues notícies que hom podria considerar molt positives però que a mi, personalment, em fan adonar de la decadència de la societat catalana ensems amb la seva política.
Les notícies anaven de la restauració de dos teatres, un a Sabadell i un altre a Terrassa pagades, aquestes rehabilitacions, pels respectius ajuntaments. A canvi de gastar els diners dels contribuents, tan si van al teatre com si no, en les esmentades obres, els edificis i la gestió passaran als ajuntaments quedant com a part més malmesa la cultura. En efecte, la cultura, aquest conjunt de tradicions d'un poble i que els nostres polítics tracten com una bagassa de carretera, com a mer instrument de control de la ciutadania, és la que paga els plats trencats. Aquesta societat ni tan sols te l'esma de crear empresaris que es facin càrrec d'aquestes coses, i la societat civil és morta de fa molts anys, víctima de la set insaciable de poder dels nostres polítics. Quina enveja em fan els països democràtics que no tenen ministeri / conselleria de cultura!

ÉS L'ECONOMIA, ESTÚPID!

Hugo Chávez anuncià la nacionalització de certes empreses estratègiques de Veneçuela i el resultat ha estat una caiguda en picat de la borsa veneçolana, liderant aquesta caiguda la companyia de telèfons, en un 25%, i la companyia elèctrica, en un 20%. És el que passa quan poses un bípede ignorant a dirigir un país.

ELS ACORDS INÚTILS

El 26 de novembre del 2006, Israelians i Palestins signaren un alto el foc. Des d'aleshores s'han disparat més de 75 coets Qassam des de Gaza, arribant-ne 60 a Israel. Els grups terroristes que llancen els coets tenen el suport del règim teocràtic d'Iran, com per exemple el grup "Jihad Islàmica Palestina", grup que ha reivindicat el llançament dels esmentats coets. Quan Israel se n'afarti i faci atacs selectius, aleshores la culpa del trencament de la treva serà d'Israel, clar.

PISOS DE FRANC? DEIXA'M QUE RIGUI!

França vol aprovar una llei que garantirà l'accés a un habitatge a tot habitant del país. Això, deixant de banda que tractant-se de França serà paper mullat, acosta els nostres veïns un pas més al comunisme que sempre tan els ha agradat, i sotmet els seus habitants un pas més a la subjugació de l'estat en haver-ne de dependre. Tal com va dir Alexander Hamilton: "El domini sobre la subsistència del home equival al domini sobre la seva voluntat."

Podríem fer una porra a veure quan trigaran els nostres polítics a calcar la mateixa llei.

LA PROPOSTA RIDÍCULA

El diari “El Punt” va publicar el dia 21 de desembre d’enguany una entrevista que els concedí la consellera de salut, Marina Geli. En aquesta entrevista, l’actual consellera afirmà, sense por de fer riure, que doblarien el nombre d’infermeres. Si la proposta és la mateixa que la que van fer en relació al augment del temps que un metge dedicaria al pacient, ja podem acomiadar-nos de les infermeres, doncs ara mateix, en comptes d’augmentar el temps que un metge dedica al pacient, el que s’han augmentat han estat els dies que un s’ha d’esperar a que el metge de capçalera el visiti. Tot plegat, un altre titular pels il·lusos.

EL COMUNISME D'ALLENDE

Ara que Pinochet ha mort s’ha parlat, una vegada més, sobre el cop d’estat que protagonitzà en contra d’Allende. Aquest post no pretén defensar el general, perquè al meu entendre, res no el pot justificar, però pretenc escriure algunes coses sobre Allende, per mirar de contrarestar la informació esbiaixada i parcial que els mitjans de comunicació socialistes i comunistes que patim escupen damunt nostre, i per situar la figura de Pinochet en el just context històric que Xile patia en aquells moments.. Aquí, a casa nostre, Allende és presentat com una persona honesta i democràtica. Res més lluny de la realitat.

Quan Stalin morí, el 1953, els comunistes xilens li reteren homenatge al teatre Baquedano, de Santiago de Xile. Salvador Allende gairebé si podia contenir-se: “Stalin fou un símbol de creativitat, d’humanisme i un quadre edificant de pau i heroisme!” bordà mentre s’aguantava les llàgrimes. “Tot el que feu, ho feu al servei de la gent. El nostre pare Stalin, ha mort, però al recordar el seu exemple la nostre afecte vers ell ens farà més forts per construir un gran demà, per assegurar un futur en memòria del seu gran exemple!”

Quan Allende assumí el poder el 1970, (gairebé amb el mateix percentatge de votes amb els quals Hitler ascendí al poder a Alemanya), les veritables intencions del règim d’Allende no trigaren a manifestar-se. El Gener de 1971 Carlos Altamirano, ministre del govern d’Allende, gallejà dient: “Estem seguint l’exemple de la revolució cubana, i contem amb el recolçament de la seva militància internacionalista representada per Fidel Castro i Che Guevara. El conflicte armat en termes continentals és tan pertinent avui com ho ha estat sempre!”

“Que tothom escolti alt i clar” presumí Allende el mes següent. “Utilitzarem la violència revolucionària!”

El 1973, el 60% de terra cultivable de Xile havia estat confiscada pel govern, sovint amb l’ajuda d’esquadrons de la mort. Aquests esquadrons anaven vagarejant per tot Xile, assassinant “elements burgesos” amb total impunitat o amb el suport tàcit del règim. Rolando Matus i Jacinto Huilipan eren entre els que protestaren contra la reforma agrària d’Allende i foren segrestats i assassinats.

Oscar Guillermo Garreton, un aliat del govern d’Allende, digué: “ No podem caminar cap al socialisme sense la completa destrucció del caràcter burgès de l’estat!”

Sergio Ramos, viceministre d’economia proclamà cap a mitjans de 1973: “És evident que la transició cap al socialisme requerirà una dictadura del proletariat.”

Un altre comunista xilè va dir: “Mai hem considerat que el camí cap a la revolució xilena sigui un tema estrictament electoral.”

S’estima que en el moment que Pinochet donà el cop d’estat, uns 31.000 cubans i agents soviètics infestaven Xile, inclosos membres de la KGB.

Aquest és només un tast de com estava la situació a Xile en el moment del cop d’estat de Pinochet, una situació gens formosa, encara que els mitjans de comunicació no ens en parlin fent-nos creure així que Xile semblava una bassa d’oli on els drets humans es respectaven com a qualsevol país de democràcia occidental homologable. I és que els mitjans de comunicació catalans, posant-se al costat dels comunistes, ens demostren que res ha canviat. Quan els comunistes xilens tastaren el mateix que ells havien fet, les seves queixes, plors i rebequeries esdevingueren una causa mundial mentre que ara, només una de les parts s’emporta la justa condemna que li havia de ser feta.

UN ALTRE VOLTA DE CARGOL

El govern ha prohibit l’anunci d’una coneguda marca d’hamburgueses pel fet de tenir, el producte ofertat, un alt nivell de calories. És un pas més cap al intervencionisme estúpid de l’estat vers la vida privada i la llibertat d’elecció de l’individu i la deliberada infantilització d’aquest vers l’estat. ¿És que no som prou grans els ciutadans d’aquest país per saber el que ens convé o no convé menjar? El govern s’hauria de limitar a informar el ciutadà de les possibles dietes sanes i dels perills que tindria el fet de la ingesta de determinats aliments. I prou. Totes les altres coses on l’únic afectat sigui el propi individu, corre a càrrec nostre.