GRAN VICTÒRIA DE BUSH

El president nord-americà, George W. Bush, ha obtingut un magnífic triomf sobre el congrés de majoria demòcrata al haver aprovat aquest darrer una dotació de 100.000 milions de dòlars per finançar l'exèrcit que és a l'Iraq. Els demòcrates, que havien convertit la data de retirada de l'Iraq com a cavall de batalla a les passades eleccions al congrés i com a moneda de canvi per aprovar aquest finançament, s'han abaixat del tot els pantalons davant la fermesa de Bush.

La gràcia del cas, és que els periodistes d'aquí no podien amagar el seu partidisme quan informaven de la prova de força que sostenien d'una banda Bush i de l'altra la majoria demòcrata del congrés. Quan aquest darrer votava unes dates de retirada, tothom titulava les notícies com a gran derrota de Bush, de les seves hores baixes i gairebé no podien amagar el riure. Ara han informat de la sobirana derrota dels demòcrates amb una gran desgana, amb la boca petita i com de passada. I és que tenim uns periodistes que porten els genolls pelats de tan agenollar-se i xuclar-los-hi el penis als polítics.

SOBRE LES DRETES I LES ESQUERRES

Des que a França els partidaris del rei s'assegueren a la seva dreta i els seus detractors a l'esquerra ha plogut molt. En el nom de les idees evolucionades que representaven aquests dos grups hi han hagut revolucions, lluites, matances i guerres. Personalment, trobo que avui dia això de dretes i esquerres hauria de ser història, perquè les idees prefixades actuen de filtre de la realitat, distorsionant-la i impedint que l'anàlisi rigorós i imparcial dels fets arribin a escatir quina serà l'opció que beneficiarà a un major nombre de gent o bé, en el cas d'un fet negatiu, quina seria l'opció que perjudicaria a un menor nombre de conciutadans. En el nostre petit i miserable país, una immensa majoria de població encara viu en la dicotomia “dretes – esquerres”, atorgant-li a una de les dues una superioritat moral que no té. Si, a més, un dels dos (en el nostre país les auto-anomenades esquerres) té la supremacia política i informativa, poden arribar a bombardejar la gent de tal manera, que una persona que per les seves idees la situaries dins l'espectre de les dretes, arribi a creure que és d'esquerres. És en aquest sentit que els partits d'esquerres han triomfat de manera aclaparadora, poden estar-ne contents. El preu, però, ha estat la ignomínia d'un país i el seu lliscament per un pendent que, avui per avui, no té aturador.

EL DEUTE DE TV3

En una reunió del govern, aquest ha acordat subrogar el deute de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, entitat constituïda per Televisió de Catalunya i les emissores de ràdio de la Generalitat. Aquest deute ascendeix a la xifra supranatural i escandalosa de 1.046,7 milions d'euros. És a dir, que a cada català ens tocarà pagar una mitjana de 149,53 euros.

El deute de la CCRTV va començar a amuntegar-se des de la seva creació pel govern de CiU, que la va fer servir com a mer instrument de control polític. El deute i la manipulació han continuat amb l'entrada del tripartit que, lluny d'intentar fer unes emissores modèliques i imparcials, va continuar i àdhuc incrementar el control amb total desvergonyiment donant pas a un acreixement de la tergiversació de les notícies arribant a excel·lir en l'art de l'antiliberalisme. La CCRTV continuarà intentant enganyar la gent (en molts casos ho aconsegueix) i ho farà amb els nostres diners, mentrestant, les carreteres i les vies fèrries estan per fer. Però tranquils, mentre la gent fa cues per anar al seu lloc de treball, sempre podrà escoltar Catalunya Ràdio, on els polítics de torn i tertulians panxacontents donaran la culpa de tot a Madrid, com sempre.

TONY BLAIR

Tony Blair fou un dels primers socialistes que s'adonà, quan el mur caigué, que el món estava canviant. En comptes de mirar de fer passar bou per bèstia grossa, i continuar enganyant el poble, com passava a la resta d'Europa, s'inventà la “tercera via” per definir un nou socialisme, un socialisme hereu del liberalisme thacherià, filosofia política que tragué la Gran Bretanya del abisme on es trobava. D'aquesta manera guanyà fins a tres eleccions seguides sense malbaratar les conquestes de la “dama de ferro”. Ara Tony Blair se'n va. Ho farà enmig de les crítiques de la progressia de la collonada, la que li critica la seva política liberal i sobretot, el recolzament que donà a George Bush en la guerra d'Iraq, aquella que ha permès els iraquians de treure's de sobre un tirà i viure en democràcia, malgrat el terrorisme que els assota. Quan en la majoria de països tot just el socialisme comença a adonar-se que el mur va caure, - divuit anys més tard!!- i en alguns, com ara el nostre lamentable país, encara no s'han adonat o fan veure que el món no ha canviat per tal de continuar xuclant la mamella, en Tony Blair ja plega. No sé si el seu successor mantindrà el llegat de'n Blair. Tenint en compte, però, que els britànics tenen una democràcia de debò, segur que quan arribin les eleccions sabran referendar-lo o bé canviar-lo per un altre polític prou capaç. Adéu Mr. Blair i moltes gràcies per tot.

MÉS INCOMPETÈNCIA DEL GOVERN

El recent esdeveniment dels pares dels nens adoptats del Congo ha posat de manifest la incompetència inexcusable del govern que patim ensems amb el triomf de la societat civil. Tot i la recomanació del responsable governamental de torn de que no anessin al Congo, els pares, lògicament preocupats i moguts per un alt sentiment, van decidir anar-hi i gestionar ells mateixos els seus afers. La jugada els ha sortit rodona i ara tots, llevat d'un, ja són a casa amb la criatura adoptada. Els que es van quedar aquí, obedients amb el què el govern dictava, han quedat, de moment, amb un pam de nas. I el govern, mentrestant, i sense que els hi caigués la cara de vergonya i sense que ningú dimitís assumint responsabilitats, va tenir la barra de dir que no entenia què havia passat. És la gent, senyors barruts del govern, que actua en llibertat!

MÉS CONTROL

Des que hi ha democràcia en el nostre pobre país, els polítics que formen part del govern s'han aprofitat del indigne sistema electoral que tenim per tenir un control ferri i absolut del parlament, dit en altres paraules, el poder executiu controla el poder legislatiu. La separació de poders, bàsic en tota democràcia que vulgui merèixer aquest nom no s'ha tingut mai en compte aquí.

Tal com estan les coses, el partit que governa o ha governat es dedica o s'ha dedicat a controlar els mitjans de comunicació i la cultura, i d'aquesta manera s'assegura que a la gent li arribi un missatge adulterat, manipulat i conforme als seus interessos, que són, entre d'altres, perpetuar-se en el poder.

Darrerament, però, m'adono que no en tenen prou amb això. Esperonats per les seves pròpies mentides i havent inculcat els missatges bàsics a la població (el més perillós, que l'estat ho pot fer molt millor que la iniciativa privada), cada vegada anem per un pendent més inclinat cap al control absolut de les nostres vides per part del govern de torn. Així doncs, veiem que, si fins ara els polítics deixaven l'economia en mans privades, cada vegada volen incidir més en aquest camp amb propostes surrealistes i del tot contràries al lliure mercat i a la no intervenció del govern.

SENTÈNCIES DE MILTON FRIEDMAN

A continuació insereixo unes frases del gran Milton Friedman, traspassat el 16 de novembre del 2006.

"Les objeccions que la majoria de la gent li fa al lliure mercat és que els resulta massa difícil conformar-lo a la seva voluntat. El mercat dóna a la gent el que la gent vol enlloc del què un altre gent creu que haurien de voler. En el fons, les crítiques a l'economia de mercat són, en realitat, una manca de fe en el propi mercat."

"Sóc crític de fa temps amb la Seguretat Social, bàsicament perquè crec que no és afer del govern dir a la gent quina part del seus ingressos ha de destinar per les seves futures necessitats o les d'algú altre."

"Es dóna per suposat que els treballadors han de rebre una part del seu sou en espècies en forma de assegurança mèdica pagada pel patró. Per què precisament una assegurança mèdica? Probablement el menjar no és menys important per viure com una assegurança mèdica. Per què no és tan lògic que els treballadors comprin el menjar a la botiga de l'empresa com ho és que comprin la seva assegurança mèdica a la seva empresa?"

"Retallar la despesa governamental i el seu intervencionisme en l'economia significaria un guany immediat per la majoria, una pèrdua a curt termini per uns pocs i un guany a llarg termini per tothom."

"“Just” és una opinió de l'espectador, lliure és el veredicte del mercat. (La paraula “lliure” apareix tres vegades a la Declaració d'Independència i una vegada a la Primera Esmena de la Constitució, juntament amb la paraula”llibertat”. La paraula “just” no surt en cap del documents fundacionals dels Estats Units.)"

L'ESTUPIDESA COM A NORMA

A l'Índia tenen el costum de fer valoracions i revisions mèdiques anuals i obligatòries als seus funcionaris, i enguany el ministeri de salut va introduir una nova part on preguntava a les funcionàries detalls sobre el seu cicle menstrual. Les protestes no s'han fet esperar i finalment, i a petició directe del primer ministre, han descartat aquest apartat del qüestionari. Costaria trobar una estupidesa tan humiliant cap a les dones, i costa d'imaginar qui haurà estat el mala bèstia que se li va acudir semblant intromissió a la vida privada de la gent. Rectificar és de savis, però si no haguessin estat tan imbècils no els hagués calgut rectificar res.

ADDENDA: Sembla ser que aquest post no ha estat del tot entès per algú. No critico pas les revisions mèdiques, només faltaria. Però, això que ha de ser una cosa personal i íntima entre metge i pacient no era respectat en aquest cas, on l'administració (que no era qui feia les revisions) feia preguntes d'àmbit privat i íntim (en aquest cas, a les funcionàries) que no venien a tomb ni eren en absolut rellevants a l'hora de fer la feina.

GRATIS? NO EM FACI RIURE!!!

L'ajuntament de Santa Coloma de Gramanet ha decidit pagar els llibres de text a tots els alumnes de les escoles públiques ubicades al seu terme municipal. De fet, és el primer gran municipi que ho fa, però d'altres amb no tanta entitat ja fa un temps que ho vénen fent. Tots els mitjans de comunicació han coincidit dient que l'ajuntament en qüestió dona de manera gratuïta aitals llibres de text però, són realment gratuïts? La gent de carrer, el que abans se'n deia “españolito de a pie” possiblement és susceptible de ser enganyada, però per poc que tu, estimat lector, sàpigues fer una “O” amb un canuto o sàpigues on tens la mà dreta, sabràs que les coses concedides per cap entitat pública són gratuïtes. En efecte, tot el que vulguem que ens sigui pagat per l'estat, abans ens ho ha d'haver cobrat via impostos, per tant, l'ajuntament de Santa Coloma de Gramanet haurà d'augmentar la pressió fiscal exercida sobre els seus ja soferts ciutadans o bé haurà de desviar partides dineràries d'altres temes per poder pagar els llibres. Tan en un cas com en l'altre, el ciutadà una vegada més hi surt perdent, i aquest país (perquè aquesta mesura s'implantarà a nivell autonòmic d'aquí a no molt) continua lliscant pel pendent de un govern intervencionista i antiliberal que, d'aquí a no gaire tindrà un control sobre les nostres vides i sobre els nostres recursos que em recorda el que exercien els països totalitaris (feixistes i comunistes) sobre els seus ciutadans. Però potser el que més greu em sap és veure com els mitjans de comunicació contribueixen a mantenir la ignorància de la gent al dir-los que les coses pagades per l'estat són gratuïtes. Ni tan sols tenim l'esperança que la gent obri els ulls...

QUE DÉU AGAFI CONFESSATS ELS FRANCESOS

En les passades eleccions a la presidència francesa, els gals van fer passar a segona volta un lladre i mentider (Chirac), i un feixista (Le Pen). Després tots van sortir al carrer a protestar, però la culpa d'haver triat aquest parell era exclusivament d'ells. Irresponsabilitat manifesta, es podria dir. Cosa gens estranya tractant-se d'una país de somiatruites egocentristes i decadents.

La prova que no només el sistema polític francès és podrit, sinó que ho està tota la seva política, és el personal que es presenta a les eleccions a la presidència que es celebraran a primera ronda el 22 d'abril d'enguany.

Aquí van uns quants exemples:

Jose Bove, l'impresentable anti globalitzador i delinqüent manifest.

Marie-George Buffet, del Partit Comunista.

Arlette Laguiller, Trotskista.

Olivier Besancenot, de la Lliga Comunista Revolucionària.

Dominique Voynet, del Verds.

Philippe de Villiers, del ultradretà Moviment per França.

Frederic Nihous, del Partit per la caça, la pesca la natura i les tradicions. (Sento no poder dir-vos l'ideari polític d'aquests trepes.)

Gerard Schivardi, esquerranos de l'antieuropa.

Jean-Marie Le Pen, sense comentaris, ja el coneixem.

Aquestes són algunes perles de la política francesa, ja em direu quin cistell en pot sortir fent servir aquests vímets.