IDENTIFICACIÓ ENTRE FELICITAT I PLAER

La definició de felicitat és ben clara i precisa: és un estat d'ànim plenament satisfet. Però la pregunta és, com s'arriba a aquest estat d'ànim? És el plaer la única manera d'arribar-hi?

Són moltes les teories sobre la felicitat i la manera de com arribar a aquest sentiment. Alguns afirmen que s'hi arriba mitjançant el plaer del cos o de l'ànima, d'altres diuen que és pel fet d'estar amb les persones estimades o de les que es rep estimació, també n'hi ha que creuen que s'hi arriba per la contemplació de la bellesa, o bé per l'absència de patiment i de dolor. Si ens hi fixem, la primera teoria al·ludeix directament al plaer, les altres són mers subterfugis per no anomenar el plaer directament, però aquest és el seu objectiu. Quin és sinó el sentiment que hom percep quan està amb les persones que estima, o quan contempla una cosa bella, o l'estat de beatitud que s'experimenta quan no s'està angoixat per res ni res li fa mal?

D'altra banda, els tipus de plaer poden ser, reduint-los en síntesi, de tres categories: el plaer físic, el plaer espiritual i el plaer intel·lectual. El primer, també anomenat primari, està orientat a satisfer els sentits, i tant podria provenir d'una taula ben parada, com del derivat de l'experiència sexual, per posar un parell d'exemples. El segon, el plaer emocional, prové de l'afecte i l'estimació en estar envoltat de la gent que hom aprecia i estima obtenint així una gran gaubança. Finalment, el plaer també pot obtenir-se a través de l'intel·lectual. Aquest vindria donat per la contemplació o percepció de coses belles, de l'aprenentatge de coses noves, o d'experiències religioses, entre d'altres. El plaer així obtingut vindria donat per la sensació de créixer interiorment.

Tots aquests plaers podrien donar la felicitat perquè a priori deixarien l'estat d'ànim satisfet, tot i que si hi pensem un xic, veurem que tots són fugissers i temporals, i en són més quan més primaris resultin. Recolzar la felicitat en una cosa temporal i hedonista sempre acabarà per crear frustració, atesa l'extinció, sobtada o no, del plaer rebut. La consegüent recerca constant de plaer serà un obstacle per si mateix alhora de poder gaudir del plaer que s'aconsegueixi, deixant un malestar crònic que ni tan sols el record del plaer anterior podria corregir. Tal vegada la solució sigui la que ja Epicur preconitzava: posar límits als plaers i dosificar-los, perquè en racionalitzar els plaers físics aconseguirem que aquests tinguin un sentit més enaltit i suprem que no pas la simple cessació d'una pulsió.

Vegem doncs que felicitat i plaer s'identifiquen, la primera perquè necessita de la segona, i aquesta perquè atènyer la primera és el seu objectiu. Una altra cosa ben diferent és quin tipus de plaer, o en quina proporció, necessita cada persona per ser feliç.

L'ACUDIT DEL DIA

Això eren uns mestres d'escola que després de tenir dos mesos de vacances, en acabat es queixaven que no havien tingut prou temps per preparar les classes del curs vinent...

LA TEORIA DEL FLUX TEMPORAL

El dia que tingui prou temps i ànims per desenvolupar la meva teoria del flux temporal serà en base a la següent i brevíssima síntesi que us mostro tot seguit.

En el món actual el futur és, possiblement, el temps més ben valorat per la majoria de la gent. És natural que així sigui perquè és cap allà on ens dirigim i tenim la il·lusió d'arribar-hi, mentre que el passat és sovint menystingut perquè l'experiència en si és menystinguda i els nostres esforços van dirigits a oblidar els mals moments. Si poguéssim, n'esborraríem tot rastre. El fet incontestable, però, és que el passat és la única realitat a la qual els humans podem apel·lar per interrogar-nos sobre nosaltres i el món que ens envolta.

En efecte, per molt que el futur sigui un temps al qual tots ens dirigim inexorablement, la única certesa que ens ofereix és que un dia morirem. Cap planificació s'escapa de la incertesa, la casualitat o l'atzar que significa el futur.

Ja em guardaré prou, de resultes del meu escepticisme vers el futur, d'asseure'm i restar en la passivitat; és propi dels humans planificar la seva vida en alguna mesura. Els animals viuen l'estricte present i resolen les seves necessitats i pulsions en el moment que se'ls presenten. Fins i tot l'aparent previsió dels esquirols i altres animals no deixa de ser un instint que no els ha estat pas donat per cap empirisme ni herència cultural. No, hem de planificar com si el futur fos una certesa tenint present, però, que el més probable és que una part d'aquest, de mida variable, no surti com un havia pensat.

Què dir del present? Si el present és la frontera entre passat i futur, si el temps és un cavall desbocat que es dirigeix amb velocitat constant, metòdica i sense possibilitat de retorn, aleshores hem de convenir que el present no existeix de tant efímer, tan sols és un convencionalisme humà que estirem com un xiclet per a la nostra conveniència, fent-lo durar des d'un instant brevíssim fins a setmanes o fins i tot mesos, cosa òbviament irreal i lògicament inconsistent.

La única cosa real que ens queda, doncs, és el passat, lloc on es troba la nostra identitat i on cerquem la resposta a la petició de descriure'ns que ens pugui fer algú. La prova la tenim en els pobres malalts d'Alzheimer, els quals, en un estadi avançat, no recorden ni la família més propera ni àdhuc el seu propi nom. Aquell pot ser el seu cos, la seva realitat corpòria, però la seva identitat els ha fugit ensems amb els seus records, que es troben ubicats al passat.

És en el passat, en definitiva, on hem de buscar les nostres arrels, on trobarem els fonaments que emprarem per bastir el nostre esdevenir, on gratarem per saber qui som, per cercar la moral i l'experiència per enfrontar-nos a allò que tenim al davant. En aquest sentit, els viatges al passat són possibles, la única norma és que no podem modificar res del que allà hi trobarem i a més mai no podem estar segurs que els nostres records no hagin estat “retocats” pel nostre cervell, preu que ben sovint hem de pagar per la nostra salut i estabilitat mental. El que sí podem fer, però, és revisar el passat per tal de no cometre els mateixos errors en el futur.

Bé, aquest seria el sumari, el text que empraria com a punt de partida per desenvolupar la teoria del flux temporal. Hi ha molt camp per córrer perquè el temps és una dimensió no tan sols ineludible, sinó que és el vehicle que utilitzem per traslladar-nos des del punt de partida -el naixement- al punt de destí.

DICTADURA DE MERCAT

Quan va començar la crisi financera i econòmica en la qual estem immersos, molta gent va proclamar, amb una alegria gens continguda, que el capitalisme havia mort i que ara s’imposava un canvi de paradigma. No recordo que diguessin quin, però m’imagino que devien pensar en el que hi havia allà per l’alçada de l’Europa oriental ara fa una mica més de vint anys. Sempre m’ha encuriosit que la gent en general, davant de nous reptes i problemes, cerquin solucions antigues i sinistres que ja han estat més que superades i que la realitat s’ha encarregat de col·locar al calaix de l’oblit.

Tot això ve a tomb pel comentari d’un inefable presentador de televisió que es veu que va dir que hi ha una dictadura del mercat. Jo no he vist el vídeo, perquè tinc altres coses més edificants a fer, però potser ho va dir amb ironia o de broma, perquè si de debò s’ho creia, si de debò té aquest pensar antediluvià, caspós, marxista, i tronat, començo a entendre perquè en aquest país no aixequem el cap ni l’aixecarem mai.

¿És que potser es pensa que en l’Espanya de Franco, aquella Espanya intervinguda, governada com si fos un immens quarter on el govern planificava l’economia i s’atorgava monopolis dels sectors anomenats estratègics, el consumidor era més lliure?

¿O potser es pensa que àdhuc avui dia, amb una economia que pretenen fer passar per liberal, el govern pren decisions desinteressades i de bé públic? Si és així només cal que miri les grans infrastructures civils, obres faraòniques que jauen mortes de fàstic, com per exemple línies i estacions de TGV en llocs desèrtics, o autopistes en llocs on entre automòbil i automòbil s’hi podria fer una barbacoa enmig de la via amb sobretaula i becaina ben inclosa sense cap risc degut a l’escassa freqüència de pas...

Si el mercat fos de debò lliure, el que en realitat hi hauria seria una dictadura del consumidor, perquè és aquest el qui té la clau de tot; premia l’empresa que millor l’abasta o li ofereix serveis i castiga a la desaparició la que el maltracta. Però clar, quan s’ha estat o s’és un antiliberal ja se sap que la cabra tira pa’l monte...

"EXPRÓPIESE, SR. ALCALDE"

Fa uns dies vaig sentir per la ràdio un tros de conversa que el president de Veneçuela, Hugo Chávez, sostenia amb els seus sequaços. Es veu que intentaven recuperar el centre històric de Caracas, però per fer-ho havien d’expropiar locals on hi havia negocis privats. El president veneçolà autoritzava l’expropiació de paraula i sense invocar cap mena de llei, i això era el que sorprenia els locutors de l’emissora.
De fet, però, la única diferència entre la política tercermundista de Veneçuela i el nostre país està en les formes, però no pas en el fons. Aquí, quan un govern estatal, autonòmic o local vol robar expropiar un immoble, activen la maquinària burocràtica, mouen mil i un papers, però acaben per prendre’t la propietat a preus irrisoris, molt per sota del de mercat, i sense que no puguis negar-te. La invocació que fan d’expropiació per interès públic, sona, a més, a burla cruel quan sents casos com el de Pretòria, Gurtel o com els escàndols que periòdicament surten a Mallorca, i tants altres que els nostres polítics cleptòmans aconsegueixen que no surtin a la llum.

Chàvez i el canvi climàtic

La prova de que la cimera contra el pretès canvi climàtic és una comèdia i un desori la tenim en que deixen intervenir a individus com ara Chávez, el bípede que governa Veneçuela.

Aquest, amb tota la demagògia de què és capaç, va insultar la intel·ligència de la concurrència i va atemptar contra la dignitat del seu poble quan va culpar al capitalisme i els països rics –com si els expaïsos comunistes no haguessin contaminat més que els capitalistes, al seu moment- de destruir el planeta.

Suposant que això fos cert, les preguntes sorgeixen ben ràpides: Per què Chávez continua subministrant petroli als països rics, fomentant així que emmerdin encara més el planeta? Per què subministra petroli a qui sigui? No seria més coherent que tanqués els pous de petroli del seu país, contribuint així a la major netedat del planeta?

Ànims Chavez, que tu pots!

SALUT

Un amable lector m’ha fet arribar un breu comentari a la meva darrera entrada, aquella on, per mandra d’escriure, vaig penjar dues imatges. Com que la resposta se m’ha allargat molt, l’elevo a categoria de post.

Benvolgut anònim:

¿No heu pensat mai en dedicar-vos al món de la faràndula? Us ho dic perquè crec que explicant acudits sou la tabola.

Abans de parlar d'acudits, però, deixeu-me que us digui que no existeix la salut liberal, en tot cas podem referir-nos a la sanitat privada. Anomenar-la d'altre manera és no expressar-se en els termes correctes. És com si ara jo em referís a la vostra sanitat predilecta com a "sanitat feudal" o bé "sanitat mafiosa". Ho dic per la compulsió i la llei de l'embut que representen, naturalment.

Dit això, voldria fer-vos adonar de la bajanada que heu escrit per comentari. En efecte: ¿heu provat mai d'anar al dentista de la sanitat pública a que us empastin un queixal? ¿o que us facin un pont, o la boca nova? Debades cal que hi aneu: no us ho faran pas. El dentista de la sanitat pública us pot arrencar totes les dents i queixals que teniu a la boca, però no us farà res més. Si sou pobre de solemnitat, marxareu del seu consultori esdentegat i a partir d'aquell dia, haureu de menjar sopetes i triturats, perquè una dentadura postissa us pot arriba a valer bastant més de tres mil euros. En aquest sentit, doncs, cap avantatge respecte a la sanitat privada i tots els inconvenients, ja que a banda de no poder triar metge, heu pagat el servei molt més car i us heu hagut d’esperar dies amb un flemó a la boca.

Un altre cas ben curiós és quan aneu a l’oftalmòleg de la sanitat pública i us recepta ulleres. ¿Per ventura us les paga la sanitat pública? Per quins cinc sous haig de pagar les pròtesis de tothom i a mi no em poden pagar les ulleres? Un altre clar desavantatge de la sanitat pública enfront de la privada, ja que si aquesta darrera tampoc us paga les ulleres, al menys podeu triar metge i una vegada més, amb més rapidesa i eficàcia.

Hi ha molts més casos d’aquesta mena. Per no allargar-me ni avorrir-vos, us esmentaré un darrer cas que vaig escoltar fa poc per la ràdio, on una senyora es queixava de que la vostra sanitat pública no li pagava el tractament d’una malaltia que em va semblar prou greu, adduint que era molt car.

Així doncs, estimat anònim, ja veieu que la vostra sanitat pública tampoc no atén tots els casos que se li presenten, i al damunt ens afaita els diners sense demanar-nos-ho ni sense deixar-nos triar, cosa que si faria la sanitat privada.

I deixeu-me acabar donant resposta directe al vostre comentari: En el cas de la sanitat pública, no teniu més remei que abaixar-vos els pantalons i parar el cul a tot el que us diguin. En la sanitat privada, al menys, sempre podeu donar-vos de baixa i apuntar-vos a un altre assegurança, a més d’esbombar pels mitjans de comunicació els casos de mala praxi, cosa que significaria una seriosa preocupació per l’equip directiu de l’empresa. En la sanitat pública, en canvi, se’ls refot que vostè es queixi: total, cobren igual i no els poden fer fora...

SALUT PÚBLICA

Ara que Obama vol col·locar-los als americans la medecina socialista, és bo de recordar com de malament funciona aquesta. Un parell d'imatges sempre són millor que dues mil paraules.

HONDURES

Sempre es fa difícil tenir una opinió d'uns esdeveniments que succeeixen lluny i en un país del qual en saps poca cosa. Sovint és per manca d'interès i/o mandra. Aquest matí, però, els titulars dels mitjans referents a Hondures m'han caigut al davant, i no he pogut evitar preguntar-me: Què està passant a Hondures?

El gener de 1982, Hondures es va dotar d'una Constitució democràtica Aquesta té 375 articles, d'aquests, 8 són sense possibilitat d'esmena. Un d'aquests 8 és el que diu que el president electe del país ho és per un sol mandat de 4 anys, i prohibeix explícitament presentar-se a cap reelecció. També prohibeix expressament canviar els articles que prohibeixen presentar-se a la reelecció.

A principis d'aquest 2009, Zelaya declarà que volia fer un referèndum per ampliar el seu mandat. La major part de la població, fins i tot el seu propi partit, s'hi posicionà en contra. Per raons que no sé però que són fàcils d'imaginar, Zelaya continuà amb el propòsit de fer el referèndum. La Cort Suprema d'Hondures el declarà il·legal, per allò que abans hem vist de la limitació de mandats, i l'exèrcit, actuant per ordre del Tribunal Suprem, i amb el suport de bona part de la població, ha foragitat Zelaya del país.

No és un cop d'estat, tal com diu la premsa. L'exèrcit només ha actuat per ordre de la Cort Suprema, i un cop expulsat Zelaya, ha tornat a les casernes, sense ni tan sols posar ningú al capdavant del país. Si hagués estat un cop d'estat, l'exèrcit hauria actuat pel seu compte, i hauria ocupat el govern del país o en defecte d'això, hagués designat un govern, cosa que no ha fet. Encara es veu més clar si tenim en compte que el substitut de Zelaya l'ha designat el Congrés.

Per si em calien més raons per donar legitimitat a l'acció defensiva i democràtica del poble d'Hondures, les he vistes amb les reaccions furibundes en contra de l'expulsió de Zelaya. Aquestes eren de personatges com ara Chávez, Morales, H. Clinton, i de les oficines de presidents de països com Equador i Espanya. De seguida ho he vist clar: l'expulsió de Zelaya era ben feta i estava justificada.

CRISTIANO RONALDO

Sé que se m'acusarà de madridista i fins i tot se'm pot arribar a insultar pel que vaig a dir, i com que sé perfectament en quin país visc, un país maniqueista degut a la ignorància atàvica que tenim instal·lada, vull deixar ben clar que no sento cap simpatia pel club de futbol del Reial Madrid, però moltes de les ximpleries que he llegit i sentit aquests dies em fan perdre la poca fe que tinc en l'espècie humana.

Del dispendi que ha realitzat el Reial Madrid de resultes de la compra de la fitxa d'un tal Cristiano Ronaldo, s'ha dit que és immoral, inflacionista, prepotent i molts altres epítets que ja no recordo, i ha provocat, com sempre, la petició de una bona part de la gent de que intervingui el papà Estat per tal de que eviti aquestes procacitats monetàries.

El comportament del Reial Madrid ha estat exactament el mateix que ha tingut la immensa majoria de la gent que ha comprat un pis aquests deu darrers anys, és a dir, comprar una cosa per damunt del seu preu real i per damunt de les seves possibilitats reals. Si això ho ha fet tothom, ¿qui som nosaltres per jutjar el que fa o deixa de fer la gent o un club de futbol privat amb els seus diners? Si no volem que ningú no ens digui com ens hem de gastar els nostres estalvis, tampoc no podem dir als altres com s'han de gastar el seus.

Es veu que la compra s'ha realitzat a crèdit i amb l'aval de la banca, i de seguida ja s'han aixecat veus per criticar, sense tenir-ne ni idea d'economia, que com és possible que una entitat financera no concedeixi préstecs a persones o empreses que el puguin necessitar, i en canvi deixin una bona quantitat d'euros al Madrid per fer el seus fitxatges. Us puc assegurar, amics meus, que si aneu al banc amb les suficients garanties -siguin o no immobiliàries-, el banc us deixarà els diners que necessiteu, que és el que ha fet el R. Madrid avalat pel seu estadi i els terrenys adjacents.

Un altre crítica que s'ha fet és lamentar-se d'aquesta despesa en moments de crisi com els que arrosseguem. Un altre cop us dic que el Madrid fa amb els seus diners el que li abelleix, exactament el que fas tu, amic que em llegeixes. Em pregunto per què la gent no posa el mateix zel crític amb les despeses sumptuàries que fa el govern, comprant voluntats i fent callar la gent amb subsidis, aquests sí amb els diners de tots els contribuents.

Queden, per últim, les consideracions morals de l'afer. Personalment em costa d'entendre que algú es pugui gastar aital quantitat de diners per un jugador, però la moral és cosa individual i ja me'n guardaré prou de ficar-m'hi. És com l'avortament, s'hi pot estar d'acord o no, però és del tot necessari que es pugui avortar per tal que les persones que ho estimin oportú puguin fer-ho.

Per això hem de deixar que el Reial Madrid faci les compres que vulgui pel seu compte i risc, però a més hem d'assegurar-nos que no rep cap subvenció pública, ni directa ni indirecte -com també hem d'assegurar-nos que no la rep cap altre equip de futbol, es digui com es digui. Si la cosa els surt bé, serà una gran cosa per a ells, però si els surt malament, que carreguin amb la penitència. Ells solets, naturalment.