Hi han moments en el transcurs dels esdeveniments humans, que es fa necessari per a un poble dissoldre els lligams polítics que l’uneixen amb un altre.
Creiem que hi han veritats que són evident per sí mateixes, que tots els homes han estat creats iguals i amb drets inalienables; que entre aquests hi ha el dret a la vida, a la llibertat i el poder de cercar la felicitat; que per assegurar aquests béns és pel qual es constitueixen els governs, el poder del qual deriva del consentiment dels súbdits; que correspon al poble, sempre que una forma de govern contrariï els seus fins, canviar-lo o abolir-lo, i fundar-ne un de nou recolzat en aquests principis, ordenant-los de la manera que li sembli que ha de produir millor la seva felicitat i seguretat.
Sovint, la prudència diu de no canviar per motius frívols i passatgers un govern establert després de molts anys; la experiència ens demostra que un poble s’inclina a suportar els mals mentre siguin tolerables abans que fer-se justícia a sí mateixos abolint les institucions a què estan acostumats. Però quan una sèrie d’abusos i usurpacions dirigides cap a un sol objectiu, revelen el desig de reduir-lo a sofrir una submissió total i absoluta, és el seu deure destruir semblant forma de govern i atendre amb noves institucions a la seva pròpia seguretat.
Aquesta ha estat precisament la pacient tolerància d’aquest país, i aquesta la necessitat que el precisa a canviar l’antic sistema de govern: la història d’espanya és una sèrie de reiterades injúries i usurpacions que es dirigeixen a establir un domini polític absolut. La llista de càrrecs seria inacabable, i tots i cada un d’ells els hem hagut de sofrir en silenci uns, quan les èpoques eren encara més fosques, o implorant justícia en termes legals i respectuosos, però sovint, davant d’aquestes súpliques la resposta han estat noves injúries. Un país que ens ha governat amb actes tirànics no és digne de governar un poble lliure com el nostre.
Ens trobem, doncs, en la necessitat de separar-nos d’ells i tenir-los, com a la resta de la humanitat, com a amics en la pau i com a enemics en la guerra. En conseqüència, catalans, invocant al sentit de llibertat en testimoni de les nostres rectes intencions, proclamo i declaro: Que Catalunya hauria de ser un poble sobirà i independent, emancipat de tota subjecció respecte a la corona espanyola i que tota connexió entre ells i nosaltres ha de quedar dissolta. Que Catalunya, com a país independent hauria de tenir el dret de fer la pau i la guerra, contraure aliances, establir relacions de comerç i fer tot el propi de un país independent.
Creiem que hi han veritats que són evident per sí mateixes, que tots els homes han estat creats iguals i amb drets inalienables; que entre aquests hi ha el dret a la vida, a la llibertat i el poder de cercar la felicitat; que per assegurar aquests béns és pel qual es constitueixen els governs, el poder del qual deriva del consentiment dels súbdits; que correspon al poble, sempre que una forma de govern contrariï els seus fins, canviar-lo o abolir-lo, i fundar-ne un de nou recolzat en aquests principis, ordenant-los de la manera que li sembli que ha de produir millor la seva felicitat i seguretat.
Sovint, la prudència diu de no canviar per motius frívols i passatgers un govern establert després de molts anys; la experiència ens demostra que un poble s’inclina a suportar els mals mentre siguin tolerables abans que fer-se justícia a sí mateixos abolint les institucions a què estan acostumats. Però quan una sèrie d’abusos i usurpacions dirigides cap a un sol objectiu, revelen el desig de reduir-lo a sofrir una submissió total i absoluta, és el seu deure destruir semblant forma de govern i atendre amb noves institucions a la seva pròpia seguretat.
Aquesta ha estat precisament la pacient tolerància d’aquest país, i aquesta la necessitat que el precisa a canviar l’antic sistema de govern: la història d’espanya és una sèrie de reiterades injúries i usurpacions que es dirigeixen a establir un domini polític absolut. La llista de càrrecs seria inacabable, i tots i cada un d’ells els hem hagut de sofrir en silenci uns, quan les èpoques eren encara més fosques, o implorant justícia en termes legals i respectuosos, però sovint, davant d’aquestes súpliques la resposta han estat noves injúries. Un país que ens ha governat amb actes tirànics no és digne de governar un poble lliure com el nostre.
Ens trobem, doncs, en la necessitat de separar-nos d’ells i tenir-los, com a la resta de la humanitat, com a amics en la pau i com a enemics en la guerra. En conseqüència, catalans, invocant al sentit de llibertat en testimoni de les nostres rectes intencions, proclamo i declaro: Que Catalunya hauria de ser un poble sobirà i independent, emancipat de tota subjecció respecte a la corona espanyola i que tota connexió entre ells i nosaltres ha de quedar dissolta. Que Catalunya, com a país independent hauria de tenir el dret de fer la pau i la guerra, contraure aliances, establir relacions de comerç i fer tot el propi de un país independent.
