Abu Ben Halim era assegut damunt una gran estora i al davant d'un tauler d'escacs. Ell i el seu vell amic, Yussuf Maharabi, jugaven la partideta diària, costum que havien instaurat el dia que, havent-se descobert vells, deixaren de treballar. Abu fumava en un narguil mentre intentava endevinar la propera jugada que faria Yussuf. Aquest tenia el costum de jugar amb els ulls tancats i només els obria quan havia de moure una peça. Abu li envejava aquesta capacitat de visualitzar la partida mentalment, sobretot perquè Yussuf guanyava 7 de cada 10 partides que feien. I tal vegada fou per aquest costum de tenir els ulls tancats que trigà un parell d'hores en adonar-se que el vell Yussuf havia mort dolçament.
dimarts, 26 d’abril del 2005
QUE VÉNEN ELS XINESOS!!!
Ara que els xinesos irrompen al mercat mundial, tothom es posa a tremolar del mal que poden fer a les indústries nostrades, la majoria antiquades i sense cap visió de futur més enllà del benefici immediat. Aquests mateixos empresaris, clamen a l’Estat que els doni subvencions per tal de “regular” el mercat i que els permeti sobreviure, no perdre llocs de treball i encetar una era de prosperitat i felicitat perpètua.
La realitat és molt diferent. Traduït al llenguatge normal, es tracta de agafar diners del contribuent i donar-los a una empresa que és a la UVI, una empresa que és a punt de fer fallida, una empresa, en definitiva, que no lluita ni lluitarà per resultar competitiva i adaptar-se als nous temps.
¿Algú s’imagina que els obrers que manipulaven els telers manualment, abans de la revolució industrial, haguessin imposat les seves tesis? Ells es pensaven que els esperaven l’atur i la ruïna, però no fou així. La revolució industrial feu que les empreses que no ho van entendre haguessin de tancar, però se’n van obrir de noves a més de crear-se nous llocs de treball en indústries de noves tècniques.
El món empresarial s’assembla a un arbre: algunes s’han d’esporgar per tal que d’altres creixin més ubèrrimes. Tots els diners que els contribuents deixin de pagar a les empreses amenaçades de ruïna, s’ho gastaran d’una altre manera, estimulant així el lliure mercat, base de la nostra economia
La realitat és molt diferent. Traduït al llenguatge normal, es tracta de agafar diners del contribuent i donar-los a una empresa que és a la UVI, una empresa que és a punt de fer fallida, una empresa, en definitiva, que no lluita ni lluitarà per resultar competitiva i adaptar-se als nous temps.
¿Algú s’imagina que els obrers que manipulaven els telers manualment, abans de la revolució industrial, haguessin imposat les seves tesis? Ells es pensaven que els esperaven l’atur i la ruïna, però no fou així. La revolució industrial feu que les empreses que no ho van entendre haguessin de tancar, però se’n van obrir de noves a més de crear-se nous llocs de treball en indústries de noves tècniques.
El món empresarial s’assembla a un arbre: algunes s’han d’esporgar per tal que d’altres creixin més ubèrrimes. Tots els diners que els contribuents deixin de pagar a les empreses amenaçades de ruïna, s’ho gastaran d’una altre manera, estimulant així el lliure mercat, base de la nostra economia
dissabte, 9 d’abril del 2005
HOANG-TI
Hoang-ti estava cansat de passar-se el dia al forn coent porcellana, però tot i així, quan arribà el vespre, sopà lleugerament i sortí al carrer amb la intenció d'anar a casa de la seva enamorada i poder parlar a través de la finestra sense que els pares de la noia se n'adonessin.
La fresca de la nit l'alleujà de la calor que havia sofert al taller de terrissa, i s'omplí de la bonhomia vespertina. La lluna, que era plena, donava un vernís blavós a tot el que tocava i ni les llanternes enceses davant d'algunes cases en podia distreure el color. Després de caminar uns centenars de metres pel carrer de la Pell Adobada, arribà al pont de les meravelles i el creuà, seguí caminant paral·lel al rierol de la granota clivellada. Com que era estiu, no hi baixava molta aigua, i en alguns racons hi havien flors de lotus surant tranquil·lament damunt l'aigua. Hoang-ti s'ajupí i n'agafà un. De la tavella n'extragué les llavors ordenades en fila, les agafà una a una, les hi extragué la pell verda i se les menjà. Eren de color blanc i molt dolces. Poc després arribà al carrer de les Cent Fonts, on vivia la seva estimada, i amb la impaciència per veure-la accelerà el pas. La fosca l'emparava i no es veia ningú pel carrer. S'acostà a la façana de la casa i s'ajupí sota la finestra on dormia la noia, colpejà suaument el porticó mig ajustat i xiuxiuejà: "Tresor, Estimada meva!" El porticó s'obrí, i en comptes de veure la gentil i fina careta de la seva estimada, aparegué la cara arrugada com una pansa de la seva mare, que el foragità amb un parell de cops d'escombra a la cara.
La fresca de la nit l'alleujà de la calor que havia sofert al taller de terrissa, i s'omplí de la bonhomia vespertina. La lluna, que era plena, donava un vernís blavós a tot el que tocava i ni les llanternes enceses davant d'algunes cases en podia distreure el color. Després de caminar uns centenars de metres pel carrer de la Pell Adobada, arribà al pont de les meravelles i el creuà, seguí caminant paral·lel al rierol de la granota clivellada. Com que era estiu, no hi baixava molta aigua, i en alguns racons hi havien flors de lotus surant tranquil·lament damunt l'aigua. Hoang-ti s'ajupí i n'agafà un. De la tavella n'extragué les llavors ordenades en fila, les agafà una a una, les hi extragué la pell verda i se les menjà. Eren de color blanc i molt dolces. Poc després arribà al carrer de les Cent Fonts, on vivia la seva estimada, i amb la impaciència per veure-la accelerà el pas. La fosca l'emparava i no es veia ningú pel carrer. S'acostà a la façana de la casa i s'ajupí sota la finestra on dormia la noia, colpejà suaument el porticó mig ajustat i xiuxiuejà: "Tresor, Estimada meva!" El porticó s'obrí, i en comptes de veure la gentil i fina careta de la seva estimada, aparegué la cara arrugada com una pansa de la seva mare, que el foragità amb un parell de cops d'escombra a la cara.
LA MALA LLET DELS LLETERS
Recentment hem assistit a un espectacle que ens han ofert ramaders que fabriquen llet. En efecte, aquests, que cobren subvencions de la sinistre PAC europea per no haver de sotmetre’s a la llei de mercat i continuar “xuclant la mamella de l’Estat”, no han estat d’acord en la rebaixa de preus que les centrals lleteres els volien aplicar. Entenc que els lleters no volguessin passar pel tub i no els vulguin subministrar llet però, ¿és lícit plantar-se davant les portes de les centrals lleteres i no deixar-los treballar? Si uns tenen la llibertat de rebaixar preus, els altres tenen la llibertat de no vendre’ls-la, i els primers tornen a tenir la llibertat de cercar-la on més els convingui. Tot és qüestió de negocis i llibertat de fer-los amb qui millor li convingui a un.
Tot això no passaria si no existissin les maleïdes subvencions. Aquestes són dolentes per naturalesa per què:
- Treuen diners dels contribuents honrats i van a parar a gent que, renda per renda, probablement té més diners que els tributadors.
- Mantenen el vot dels receptors en captivitat. Està demostrat que un receptor de subvencions acostuma a votar al govern que els dóna tal subvenció.
- Interfereix en el lliure mercat i el desvirtua.
- Mata de fam als països del tercer món que, lluny de poder exportar els seus productes a casa nostra, veuen com els seus articles no són competitius ni al seu propi país.
En canvi, si no cedíssim al xantatge dels immorals receptors de subvencions, el mercat es regularia per si sol. Alguns haurien de plegar, com han fet tantes fàbriques de tants altres sectors que no han fet tan de soroll ni xantatges, i només els més forts i innovadors continuarien endavant. El litre de llet seria més car? Potser sí, però amb la conseqüent rebaixa d’impostos al no haver de regalar diners, els contribuent podria fer front al hipotètic augment.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)