Hoang-ti estava cansat de passar-se el dia al forn coent porcellana, però tot i així, quan arribà el vespre, sopà lleugerament i sortí al carrer amb la intenció d'anar a casa de la seva enamorada i poder parlar a través de la finestra sense que els pares de la noia se n'adonessin.
La fresca de la nit l'alleujà de la calor que havia sofert al taller de terrissa, i s'omplí de la bonhomia vespertina. La lluna, que era plena, donava un vernís blavós a tot el que tocava i ni les llanternes enceses davant d'algunes cases en podia distreure el color. Després de caminar uns centenars de metres pel carrer de la Pell Adobada, arribà al pont de les meravelles i el creuà, seguí caminant paral·lel al rierol de la granota clivellada. Com que era estiu, no hi baixava molta aigua, i en alguns racons hi havien flors de lotus surant tranquil·lament damunt l'aigua. Hoang-ti s'ajupí i n'agafà un. De la tavella n'extragué les llavors ordenades en fila, les agafà una a una, les hi extragué la pell verda i se les menjà. Eren de color blanc i molt dolces. Poc després arribà al carrer de les Cent Fonts, on vivia la seva estimada, i amb la impaciència per veure-la accelerà el pas. La fosca l'emparava i no es veia ningú pel carrer. S'acostà a la façana de la casa i s'ajupí sota la finestra on dormia la noia, colpejà suaument el porticó mig ajustat i xiuxiuejà: "Tresor, Estimada meva!" El porticó s'obrí, i en comptes de veure la gentil i fina careta de la seva estimada, aparegué la cara arrugada com una pansa de la seva mare, que el foragità amb un parell de cops d'escombra a la cara.
La fresca de la nit l'alleujà de la calor que havia sofert al taller de terrissa, i s'omplí de la bonhomia vespertina. La lluna, que era plena, donava un vernís blavós a tot el que tocava i ni les llanternes enceses davant d'algunes cases en podia distreure el color. Després de caminar uns centenars de metres pel carrer de la Pell Adobada, arribà al pont de les meravelles i el creuà, seguí caminant paral·lel al rierol de la granota clivellada. Com que era estiu, no hi baixava molta aigua, i en alguns racons hi havien flors de lotus surant tranquil·lament damunt l'aigua. Hoang-ti s'ajupí i n'agafà un. De la tavella n'extragué les llavors ordenades en fila, les agafà una a una, les hi extragué la pell verda i se les menjà. Eren de color blanc i molt dolces. Poc després arribà al carrer de les Cent Fonts, on vivia la seva estimada, i amb la impaciència per veure-la accelerà el pas. La fosca l'emparava i no es veia ningú pel carrer. S'acostà a la façana de la casa i s'ajupí sota la finestra on dormia la noia, colpejà suaument el porticó mig ajustat i xiuxiuejà: "Tresor, Estimada meva!" El porticó s'obrí, i en comptes de veure la gentil i fina careta de la seva estimada, aparegué la cara arrugada com una pansa de la seva mare, que el foragità amb un parell de cops d'escombra a la cara.
2 comentaris:
Hi lovely littlespy,
Espero que el pobre d'en Hoang-ty tornès a intentar parlar amb la seva estimada a l'endemà, ja que encara que et trobis un entrebanc en el preuat intent, quan es vol una cosa sempre s'ha d'intentar tornar a insistir per tal de aconseguir-la, (i a més que són un parell de cop d'escombra... res, ;-))
Púmia
Hola Púmiaaaaa!
Pots estar segura que en Hoang-ti va intentar tornar a parlar amb la seva estimada i que al capdevall va reeixir. Tot és qüestió de perseverar.
A reveure
Publica un comentari a l'entrada