El 30 de Setembre de 1938, es a dir, avui fa 67 anys, dues de les potències de l’època, Gran Bretanya i França, varen consumar una de les baixades de pantalons més sonores de tota la història humana. Varen permetre que el règim nazi d’Alemanya es quedés amb la zona anomenada “Sudeteland”, zona de Txecoslovàquia on hi vivien una bona quantitat de persones d’ascendència alemanya.
No tot van ser flors i violes en el bàndol alemany, molts militars estaven atemorits de la reacció de França i Gran Bretanya a la política expansionista de Hitler. Quan el dictador nazi revelà la seva intenció de fer força pel retorn dels sudets, el cap d’Estat Major, General Beck, redactà un memoràndum exposant la seva creença de que el programa d’expansió de Hitler podia portar a una guerra catastròfica i la consegüent ruïna d’Alemanya. Aquest informe, una vegada llegit i aprovat per una junta de generals, fou enviat a Hitler, i com aquest no mostrà signes de modificar la seva política, el general dimití. Hitler assegurà als seus generals que ni França ni Gran Bretanya acudirien en defensa de Txecoslovàquia, però els militars pensaven de manera molt diferent, arribant al punt de planejar un cop de força, arrestant a Hitler i als alts caps del nazisme. Tot es paralitzà davant d’un esdeveniment inesperat: Chamberlain accedí a les demandes de Hitler sobre Txecoslovàquia, i França també s’hi conformà, amb les conseqüències tan nefastes pel poble Txecoslovac, que tots coneixem prou bé.
Per a Chamberlain, l’acord signat a Munic representava “la pau al nostre temps”, i per Hitler, significà un triomf espectacular, no només sobre els seus enemics exteriors, sinó també sobre els seus generals. Aquests, quan es veieren derrotats, perderen influència sobre els demés i la confiança en si mateixos. Per cert que Churchill digué, a la Cambra del Comuns, que l’acord signat per Chamberlain fou “una derrota total sense atenuants”.
Quan avui dia es parla d’aliances de civilitzacions i s’acota el cap davant les provocacions de qui vol destruir el món occidental, no puc deixar de considerar aquest episodi concret de la història, i pensar que si en aquell moment s’hagués intervingut, potser el món s’hagués estalviat milions de víctimes. Espero pel bé de tothom que, encara que el nostre continent sigui un ignorant en història, aquesta sigui tan benèvola amb nosaltres que ens deslliuri de tornar a repetir-la.
No tot van ser flors i violes en el bàndol alemany, molts militars estaven atemorits de la reacció de França i Gran Bretanya a la política expansionista de Hitler. Quan el dictador nazi revelà la seva intenció de fer força pel retorn dels sudets, el cap d’Estat Major, General Beck, redactà un memoràndum exposant la seva creença de que el programa d’expansió de Hitler podia portar a una guerra catastròfica i la consegüent ruïna d’Alemanya. Aquest informe, una vegada llegit i aprovat per una junta de generals, fou enviat a Hitler, i com aquest no mostrà signes de modificar la seva política, el general dimití. Hitler assegurà als seus generals que ni França ni Gran Bretanya acudirien en defensa de Txecoslovàquia, però els militars pensaven de manera molt diferent, arribant al punt de planejar un cop de força, arrestant a Hitler i als alts caps del nazisme. Tot es paralitzà davant d’un esdeveniment inesperat: Chamberlain accedí a les demandes de Hitler sobre Txecoslovàquia, i França també s’hi conformà, amb les conseqüències tan nefastes pel poble Txecoslovac, que tots coneixem prou bé.
Per a Chamberlain, l’acord signat a Munic representava “la pau al nostre temps”, i per Hitler, significà un triomf espectacular, no només sobre els seus enemics exteriors, sinó també sobre els seus generals. Aquests, quan es veieren derrotats, perderen influència sobre els demés i la confiança en si mateixos. Per cert que Churchill digué, a la Cambra del Comuns, que l’acord signat per Chamberlain fou “una derrota total sense atenuants”.
Quan avui dia es parla d’aliances de civilitzacions i s’acota el cap davant les provocacions de qui vol destruir el món occidental, no puc deixar de considerar aquest episodi concret de la història, i pensar que si en aquell moment s’hagués intervingut, potser el món s’hagués estalviat milions de víctimes. Espero pel bé de tothom que, encara que el nostre continent sigui un ignorant en història, aquesta sigui tan benèvola amb nosaltres que ens deslliuri de tornar a repetir-la.
1 comentari:
La actitut de Churchill davant el regim nazi va ser dificil d'entendre: va passar de lloar desvergonyidament al Sr. Hitler (li deien aixi) quan aquest es va carregar amb modos de gangster l'ala esquerra del seu partit a la Nit dels Ganivets Llargs, fins a l*odi a mort pocs anys despres.
Amb la guerra ja engegada tots els comentaristes estan d'acord que Hitler mai no va tenir cap intencio de fer la guerra a Anglaterra, a la que va oferir conservar el seu imperi a canvi de mans lliures al est. Hess no era boig quan va anar a Anglaterra. Churchill va contestar amb el primer bombardeig d'una ciutat a la guerra (Berlin, em sembla) i despres allo ja no ho va aturar ningu. De la guerra a que Churchill la va dur hi va surtir Anglaterra arruinada, perque l'ajut america mai no va ser gratis, cosa que mai s'explica, sino en moneda forta i al comptat, i amb el seu imperi practicament perdut. Que va guanyar Anglaterra amb la seva "victoria a la Segona guerra"? Perque Churchill va provocar la guerra total amb Alemanya bombardejant Berlin quan els resultats eren previsibles, i un d'ells era l'augment del poder sovietic a Europa Oriental, cosa no volguda per a un anticomunista com Churchill? La resposta oficial es que va ser per defensar la llibertat y la democracia. Francament, no m'ho crec.
Publica un comentari a l'entrada