IDENTIFICACIÓ ENTRE FELICITAT I PLAER

La definició de felicitat és ben clara i precisa: és un estat d'ànim plenament satisfet. Però la pregunta és, com s'arriba a aquest estat d'ànim? És el plaer la única manera d'arribar-hi?

Són moltes les teories sobre la felicitat i la manera de com arribar a aquest sentiment. Alguns afirmen que s'hi arriba mitjançant el plaer del cos o de l'ànima, d'altres diuen que és pel fet d'estar amb les persones estimades o de les que es rep estimació, també n'hi ha que creuen que s'hi arriba per la contemplació de la bellesa, o bé per l'absència de patiment i de dolor. Si ens hi fixem, la primera teoria al·ludeix directament al plaer, les altres són mers subterfugis per no anomenar el plaer directament, però aquest és el seu objectiu. Quin és sinó el sentiment que hom percep quan està amb les persones que estima, o quan contempla una cosa bella, o l'estat de beatitud que s'experimenta quan no s'està angoixat per res ni res li fa mal?

D'altra banda, els tipus de plaer poden ser, reduint-los en síntesi, de tres categories: el plaer físic, el plaer espiritual i el plaer intel·lectual. El primer, també anomenat primari, està orientat a satisfer els sentits, i tant podria provenir d'una taula ben parada, com del derivat de l'experiència sexual, per posar un parell d'exemples. El segon, el plaer emocional, prové de l'afecte i l'estimació en estar envoltat de la gent que hom aprecia i estima obtenint així una gran gaubança. Finalment, el plaer també pot obtenir-se a través de l'intel·lectual. Aquest vindria donat per la contemplació o percepció de coses belles, de l'aprenentatge de coses noves, o d'experiències religioses, entre d'altres. El plaer així obtingut vindria donat per la sensació de créixer interiorment.

Tots aquests plaers podrien donar la felicitat perquè a priori deixarien l'estat d'ànim satisfet, tot i que si hi pensem un xic, veurem que tots són fugissers i temporals, i en són més quan més primaris resultin. Recolzar la felicitat en una cosa temporal i hedonista sempre acabarà per crear frustració, atesa l'extinció, sobtada o no, del plaer rebut. La consegüent recerca constant de plaer serà un obstacle per si mateix alhora de poder gaudir del plaer que s'aconsegueixi, deixant un malestar crònic que ni tan sols el record del plaer anterior podria corregir. Tal vegada la solució sigui la que ja Epicur preconitzava: posar límits als plaers i dosificar-los, perquè en racionalitzar els plaers físics aconseguirem que aquests tinguin un sentit més enaltit i suprem que no pas la simple cessació d'una pulsió.

Vegem doncs que felicitat i plaer s'identifiquen, la primera perquè necessita de la segona, i aquesta perquè atènyer la primera és el seu objectiu. Una altra cosa ben diferent és quin tipus de plaer, o en quina proporció, necessita cada persona per ser feliç.

L'ACUDIT DEL DIA

Això eren uns mestres d'escola que després de tenir dos mesos de vacances, en acabat es queixaven que no havien tingut prou temps per preparar les classes del curs vinent...

LA TEORIA DEL FLUX TEMPORAL

El dia que tingui prou temps i ànims per desenvolupar la meva teoria del flux temporal serà en base a la següent i brevíssima síntesi que us mostro tot seguit.

En el món actual el futur és, possiblement, el temps més ben valorat per la majoria de la gent. És natural que així sigui perquè és cap allà on ens dirigim i tenim la il·lusió d'arribar-hi, mentre que el passat és sovint menystingut perquè l'experiència en si és menystinguda i els nostres esforços van dirigits a oblidar els mals moments. Si poguéssim, n'esborraríem tot rastre. El fet incontestable, però, és que el passat és la única realitat a la qual els humans podem apel·lar per interrogar-nos sobre nosaltres i el món que ens envolta.

En efecte, per molt que el futur sigui un temps al qual tots ens dirigim inexorablement, la única certesa que ens ofereix és que un dia morirem. Cap planificació s'escapa de la incertesa, la casualitat o l'atzar que significa el futur.

Ja em guardaré prou, de resultes del meu escepticisme vers el futur, d'asseure'm i restar en la passivitat; és propi dels humans planificar la seva vida en alguna mesura. Els animals viuen l'estricte present i resolen les seves necessitats i pulsions en el moment que se'ls presenten. Fins i tot l'aparent previsió dels esquirols i altres animals no deixa de ser un instint que no els ha estat pas donat per cap empirisme ni herència cultural. No, hem de planificar com si el futur fos una certesa tenint present, però, que el més probable és que una part d'aquest, de mida variable, no surti com un havia pensat.

Què dir del present? Si el present és la frontera entre passat i futur, si el temps és un cavall desbocat que es dirigeix amb velocitat constant, metòdica i sense possibilitat de retorn, aleshores hem de convenir que el present no existeix de tant efímer, tan sols és un convencionalisme humà que estirem com un xiclet per a la nostra conveniència, fent-lo durar des d'un instant brevíssim fins a setmanes o fins i tot mesos, cosa òbviament irreal i lògicament inconsistent.

La única cosa real que ens queda, doncs, és el passat, lloc on es troba la nostra identitat i on cerquem la resposta a la petició de descriure'ns que ens pugui fer algú. La prova la tenim en els pobres malalts d'Alzheimer, els quals, en un estadi avançat, no recorden ni la família més propera ni àdhuc el seu propi nom. Aquell pot ser el seu cos, la seva realitat corpòria, però la seva identitat els ha fugit ensems amb els seus records, que es troben ubicats al passat.

És en el passat, en definitiva, on hem de buscar les nostres arrels, on trobarem els fonaments que emprarem per bastir el nostre esdevenir, on gratarem per saber qui som, per cercar la moral i l'experiència per enfrontar-nos a allò que tenim al davant. En aquest sentit, els viatges al passat són possibles, la única norma és que no podem modificar res del que allà hi trobarem i a més mai no podem estar segurs que els nostres records no hagin estat “retocats” pel nostre cervell, preu que ben sovint hem de pagar per la nostra salut i estabilitat mental. El que sí podem fer, però, és revisar el passat per tal de no cometre els mateixos errors en el futur.

Bé, aquest seria el sumari, el text que empraria com a punt de partida per desenvolupar la teoria del flux temporal. Hi ha molt camp per córrer perquè el temps és una dimensió no tan sols ineludible, sinó que és el vehicle que utilitzem per traslladar-nos des del punt de partida -el naixement- al punt de destí.

DICTADURA DE MERCAT

Quan va començar la crisi financera i econòmica en la qual estem immersos, molta gent va proclamar, amb una alegria gens continguda, que el capitalisme havia mort i que ara s’imposava un canvi de paradigma. No recordo que diguessin quin, però m’imagino que devien pensar en el que hi havia allà per l’alçada de l’Europa oriental ara fa una mica més de vint anys. Sempre m’ha encuriosit que la gent en general, davant de nous reptes i problemes, cerquin solucions antigues i sinistres que ja han estat més que superades i que la realitat s’ha encarregat de col·locar al calaix de l’oblit.

Tot això ve a tomb pel comentari d’un inefable presentador de televisió que es veu que va dir que hi ha una dictadura del mercat. Jo no he vist el vídeo, perquè tinc altres coses més edificants a fer, però potser ho va dir amb ironia o de broma, perquè si de debò s’ho creia, si de debò té aquest pensar antediluvià, caspós, marxista, i tronat, començo a entendre perquè en aquest país no aixequem el cap ni l’aixecarem mai.

¿És que potser es pensa que en l’Espanya de Franco, aquella Espanya intervinguda, governada com si fos un immens quarter on el govern planificava l’economia i s’atorgava monopolis dels sectors anomenats estratègics, el consumidor era més lliure?

¿O potser es pensa que àdhuc avui dia, amb una economia que pretenen fer passar per liberal, el govern pren decisions desinteressades i de bé públic? Si és així només cal que miri les grans infrastructures civils, obres faraòniques que jauen mortes de fàstic, com per exemple línies i estacions de TGV en llocs desèrtics, o autopistes en llocs on entre automòbil i automòbil s’hi podria fer una barbacoa enmig de la via amb sobretaula i becaina ben inclosa sense cap risc degut a l’escassa freqüència de pas...

Si el mercat fos de debò lliure, el que en realitat hi hauria seria una dictadura del consumidor, perquè és aquest el qui té la clau de tot; premia l’empresa que millor l’abasta o li ofereix serveis i castiga a la desaparició la que el maltracta. Però clar, quan s’ha estat o s’és un antiliberal ja se sap que la cabra tira pa’l monte...

"EXPRÓPIESE, SR. ALCALDE"

Fa uns dies vaig sentir per la ràdio un tros de conversa que el president de Veneçuela, Hugo Chávez, sostenia amb els seus sequaços. Es veu que intentaven recuperar el centre històric de Caracas, però per fer-ho havien d’expropiar locals on hi havia negocis privats. El president veneçolà autoritzava l’expropiació de paraula i sense invocar cap mena de llei, i això era el que sorprenia els locutors de l’emissora.
De fet, però, la única diferència entre la política tercermundista de Veneçuela i el nostre país està en les formes, però no pas en el fons. Aquí, quan un govern estatal, autonòmic o local vol robar expropiar un immoble, activen la maquinària burocràtica, mouen mil i un papers, però acaben per prendre’t la propietat a preus irrisoris, molt per sota del de mercat, i sense que no puguis negar-te. La invocació que fan d’expropiació per interès públic, sona, a més, a burla cruel quan sents casos com el de Pretòria, Gurtel o com els escàndols que periòdicament surten a Mallorca, i tants altres que els nostres polítics cleptòmans aconsegueixen que no surtin a la llum.