diumenge, 4 d’abril del 2004

CARTA A POLONIUS

Benvolgut Senyor Polònius:

Vagi per endavant que sé perfectament que sou un home del vostre temps. Un temps en que l’autoritat paterna no era discutida i la paraula de un pare era llei. Però no em puc estar de comentar el vostre capteniment vers els vostres fills.

Potser degut al fet de ser vidu, us creieu en la necessitat de fer de mare a la vostre filla Ofèlia, però deixeu-me que us digui que ho feu molt malament. Li retraieu que es vegi amb lord Hàmlet, confoneu totalment els seus sentiments, prenent-lo per un seductor aprofitat, i li maneu, li exigiu que no el vegi més. Per cert, curiosa manera teniu de demanar-li, li dieu: "...caldrà que bon xic menys et deixis veure,...” . Arraconant-la i tancant-la com un moro, és aquesta la manera d’actuar del conseller d’un rei?

Pel que fa al vostre fill, Laertes, la vostra manera de recaptar informació del seu capteniment a França és totalment vergonyosa i indigne d’una moral ben entesa. Fins i tot em fa fàstic. Escampar falsedats per treure’n veritats és un procediment que es podria justificar en alguns casos, però mai en membres de la pròpia família, especialment si el fill és el producte de la educació que li has donat. És que no et refies prou de tu mateix?

No diré res sobre la vostre feina, vós mateix sabeu millor que jo com fer-la, només us diré, que el vostre final és el resultat de ficar-se on no el demanaven.

Que Déu us hagi ben perdonat.