El vellet venerable acabà de fer els seus exercicis de tai-txí a l’esplanada de les Set Fonts, dalt del tossal de La Guilla. Havia sortit de casa seva tot just el dia despuntava, i mentre pujava pel camí, el cel s’anà ataronjant donant-l’hi un color que no deixava mai de sorprendre’l. Ara, cansat per la pujada i el moviment, es dirigí cap a una de les fonts. La seva preferida era la Font de la Fada. S’assegué sobre un pedrís al costat de la font. Des d’allà es veia el sol com pujava, filtrat per les fulles dels bedolls arrenglerats al costat del rierol. Els ocells xisclaven escandalosament despertant-se els uns als altres mentre els més matiners empaitaven els espiadimonis que volaven per damunt del aigua. Li agradava ser allí i veure com la vida despertava mica en mica. Hi venia cada dia d’ençà que la seva esposa inicià el viatge cap a l’infinit. Sovint la recordava, sobretot del dia que l’havia conegut. Recordava com el seu rostre, lluminós com onze sols, li donà una empremta al seu cor que ja mai se li esborrà. Enyorant-la cada dia més i sentint que ja ho havia fet tot a la vida, endevinava que no trigaria molt a iniciar ell mateix el Camí, sobretot ara que, per fi, havia trobat la pau i l’equilibri dins seu i amb el món que l’envoltava, senyals inequívocs de l’assoliment de la felicitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada