UNA CURIOSITAT

Espigolant per internet he llegit una notícia curiosa: La taxa d'atur dels negres d'Estats Units durant els últims 30 anys ha estat del 12.4%. Aquesta taxa fou més baixa durant la presidència de Bill Clinton, que assolí una mitjana del 10%. Actualment, sota la presidència de George W. Bush, aquesta taxa ha arribat al 9.4%, revelant que l’actual inquilí de la casa blanca és qui millor ho ha fet. Això contrasta amb les acusacions de racisme amb què la premsa groguenca l’acusà durant la catàstrofe del Katrina. Sort en tenim d’Internet, que ens permet resseguir totes les notícies i fer-nos una idea del que veritablement passa. Si haguéssim de refiar-nos dels mitjans de comunicació nostrats, estaríem ben idiotitzats, talment ho estan els que s’hi conformen

ES BUSCA

Un tal Aribert Heim, de 91 anys i d’origen austríac, és un del criminals nazis més buscats en l’actualitat, concretament és en segona posició després d'Alois Brunner. Se l’acusa de torturar i matar centenars de presoners al camp de concentració Austríac de Mauthausen. Entre les seves activitats criminals hi havia injectar gasolina directament al cor de les seves víctimes, fer operacions sense anestèsia i executar presoners mentre es cronometrava el temps que trigaven a morir. Es creu que aquest bípede es troba vivint a Palafrugell, amb la connivència del règim franquista primer, i amb la permissivitat dels successius governs democràtics posteriorment. Si en sabeu cap pista comuniqueu-ho al govern alemany, perquè l’estan cercant des del 1962, quan va fugir de casa seva quan eren a punt d’arrestar-lo.

COP ALS FONAMENTS DE LA DEMOCRÀCIA

El conseller de Medi Ambient i Habitatge, Salvador Milà, ha torpedinat la línia de flotació de la democràcia i la llibertat d’aquest país. Com a bon comunista que és, ha proposat una llei coartant la llibertat de fer el que es vulgui amb una propietat privada amenaçant d’expropiar-la si no es posa a la venda. El senyor Milà no deu haver llegit molts llibres a banda dels escrits per Marx i Engels, d’haver-ho fet, sabria que els acords de compravenda han de ser sempre voluntaris en un país de lliure mercat o el que és el mateix, en un país democràtic. No penso negar que l’especulació urbanística és la causant del continu increment de preu de les vivendes i d’altres problemes derivats, però si el que el conseller de debò vol és posar aquestes vivendes al mercat, sigui per comprar o per llogar, l’únic que ha de fer és autoritzar als ajuntaments a augmentar un 1000% els impostos de bens immobles de les cases i pisos que hagin estat desocupats durant un any. Fent-t’ho així, el propietari no veurà anorreada la seva llibertat i es posaran pisos al mercat o, en cas contrari, els ajuntaments disposaran d’unes quantitats de diners que podrien usar en fer polítiques socials en el tema de l’habitatge sense haver de fer demagògia ni escurar encara més les butxaques dels soferts contribuents.

PIB USA vs. EU

De tant en tant, sento notícies emeses pels nostres inefables mitjans de comunicació fent referència al lent però inexorable augment de la pobresa dins els USA. Després, els amics del antiliberalisme s’afanyen a reproduir dins els seus blogs o pàgines web aquestes bajanades sense haver-se pres la molèstia de comprovar res. Una vegada més, aquests galifardeus que ens han tocat per periodistes somien truites i els que s’escarrassen a fer-los d’altaveu, també. Segons informes que circulen, si posséssim dins una taula els 15 països de la Unió Europea amb tots els estats dels USA, i els ordenéssim pel producte interior brut (PIB) el primer estat europeu (Luxemburg) sortiria en tercer lloc d’una taula de 68 –lloc absolutament digne, però és que el segon estat (Irlanda) no sortiria fins el lloc 42è, Dinamarca fins el 46è i els tres estats més pobres de la UE, estarien fins i tot per sota de l’estat més pobre dels USA, que és Mississippi. Acabo dient que la mitjana del PIB dels USA estaria en el lloc 22è, mentre que la mitjana del PIB europeu estaria en el lloc 61è. Patètica Europa.

DIES DE XALA

Per els qui no ens agrada la guerra però estàvem a favor de la intervenció armada per destronar el dictador iraquià, aquests són dies de dolça victòria per damunt dels que, al seu moment, van sortir al carrer a abonyegar cassoles i a demanar públicament que Sadam Hussein continués matant, robant i humiliant el seu país. I és que els antinord-americans ens van presentar un món d’apocalipsi, un escenari on a Iraq res no podia empitjorar, cada dia cercaven nous adjectius per fer-nos creure que les coses ja no podien agreujar-se més, que allò era un nou Vietnam on els americans s’hi enganxarien com mosques a la mel. Ara ha quedat ben demostrat que tot això eren els desitjos de la majoria de periodistes més que no pas la realitat. I és que la realitat s’encarrega de posar-ho tot a lloc. Com per exemple, l’èxit de la primera votació, on la gent sortí a exercir el seu dret fins i tot davant les amenaces dels terroristes (sísí, terroristes i no pas insurgents, com els agrada dir-los els periodistes ximples que tenim al nostre país), ara han votat per segon cop. Previsiblement votaran a favor d’una constitució que, només que s'hi doni un cop d'ull, es veu fins i tot millor que l’espanyola en quan a drets lingüístics. I tot això quan, en enquestes fetes als iraquians, admeten viure millor ara que no pas fa un parell d'anys i el propi Sadam és jutjat amb totes les garanties democràtiques, cosa que ell mai no va otorgar als soferts iraquians. La manca de vergonya de certs mitjans de comunicació occidentals, en especial els de casa nostra, que van deformar la realitat al seu gust i conveniència i ara callen com els brivalls que són, és intolerable. En fí, deixem això endarrere i gaudim de la victòria de la raó enfront de les intoxicacions ideològiques amb què ens van obsequiar els enemics de la llibertat.

EL PREU DE LA BENZINA

A dia d’avui, i per efectes de la llei de l’oferta i la demanda, el preu del barril Brent de petroli és de 59.28 dòlars. Si hi afegim que a Europa i com a mitjana, el 60% del cost del litre de benzina va a les arques del estat via impostos, tenim l’explicació del per què hem de pagar tants diners quan hem d’anar a omplir el dipòsit. Però vet aquí que sempre hi ha algun espavilat que se’n vol escapolir. En efecte, els camioners es queixen i protesten perquè volen que el govern els subvencioni una part del cost del gasoli, que és el mateix que dir que els camioners volen que tu que em llegeixes i jo que escric els paguem una part dels costos que genera la seva ocupació. Personalment, crec que el govern no hauria de gravar amb tants impostos la benzina, però com que han de recollir diners per pagar les subvencions als panxa contents, han d’arreplegar diners d’allà on poden, i ara com ara és el que hi ha.
Una autèntica economia de lliure mercat és aquella on els preus no són intervinguts pel govern i gràcies a això trameten una informació molt important, ens diuen si un producte és escàs o si hi ha gent molt interessada en adquirir-lo. Si afegim que en una economia lliure no existeixen els monopolis per tal de garantir els drets del consumidor, veurem que aquests poden rebutjar la compra d’un article si sobrepassa les seves expectatives de preu i preferir comprar altres articles o serveis. I és així com s’hauria d’actuar en el cas dels transportistes, si s’apuja el preu dels carburants, automàticament ells haurien de repercutir l’augment a la seva clientela, i tal vegada, si els seus clients veuen que el preu és inadmissible, aquests poden preferir el transport per ferrocarril, o comprar les mercaderies més a la vora per estalviar-se els costos del transport a llarga distància. Els transportistes però, prefereixen la "solució pagesa", es a dir, l’extorsió al govern tallant carreteres i molestant al comú dels mortals, que és, com sempre, el qui acabarà pagant les factures.

L'INTERVENCIONISME DE L'INSERSO

Un any més per aquestes èpoques, els nostres ancians fan cua davant les agències de viatges que gestionen la INSERSO per poder viatjar per quatre rals. Vagi per endavant que crec que els nostres vells, que han patit la guerra civil i/o la postguerra i posteriorment van aixecar el país amb penúries, es mereixen un bon tracte i una bona jubilació, però penso que si haguessin viscut en un país de llibertat, sense un govern mafiós que els va robar diners amb l’excusa de proporcionar-los pensions quan fossin vells i se’ls van rebentar per altres bandes, haguessin pogut estalviar suficient com per viure decentment i cobrar unes pensions millors que les que ara reben.

Pels que ara quedem treballant com a ases i pagant per coses que nosaltres no veurem mai la pregunta és: Per què el govern intervé l’economia prenent diners de tots els contribuents per fer coses que la societat civil pot fer per si sola? Els amics del comunisme diuen que d’aquesta manera s’allarga la temporada turística i es conserven llocs de treball dins el sector de la hostaleria, llocs que d’altre manera es perdrien. Això és una fal·làcia de l’alçada d’un campanar, perquè l’únic que es fa és distorsionar l’economia pel fet d’intervenir-la, i prendre la llibertat d’elecció dels contribuents. Si el govern no s’immiscís en aquests afers, la gent tindria a les butxaques els diners que l’estat no hagués recaptat per aquest motiu, i acte seguit se’ls gastaria de la manera que a ells els hi abellís, reactivant altres sectors que al seu torn absorbirien els treballadors que haguessin estat acomiadats dels hotels al acabar la temporada. Els diners circularien d’igual manera, però ho faria en la direcció que volgués la societat, no el govern.

La gent no veu que per aquest camí, cada dia paga més impostos (ara estem treballant gairebé 5 mesos al any pel govern) i tampoc no se n’adona que juntament amb els diners, se li pren la capacitat de decidir en què se’ls ha de gastar, perquè ja ho fa un altre per ells.

PASSOS CAP AL DESASTRE

El President/dictador de Veneçuela, Hugo Chávez, en una mostra clara de nepotisme, fa temps nomenà el seu pare Governador estatal, ara, aquest individu ha emès un decret expropiant un molí de farina pertanyent a l’empresa privada més gran del país, anomenada “Polar”. Recentment, l’estat també ha pres el control de dotzenes de granges.
Com que l’estat té la propietat de la indústria petroliera, que representa la quarta part del PIB, això fa que tingui el domini complet de l’economia del país. Ja fa temps que el govern amenaça i expropia empreses que no segueixen els seus dictats.
Com a cas concret de política intervencionista i antiliberal, esmentaré el cas de molts grangers privats, els quals estan sent pressionats per totes bandes. Fins i tot si van als bancs privats en busca d’un crèdit, necessiten un certificat de “granja productiva”, certificat que només poden aconseguir mitjançant una agència estatal. Curiosament, a tots aquells que varen signar una petició de referèndum contra Chávez, els hi ha “perdut” els papers que en els seu dia van portar per tal que els concedissin l’esmentat certificat.
En aquest país es pot aplicar perfectament aquella dita que diu: Cada pas que es fa del capitalisme cap a una economia planificada, és necessàriament, un pas més a prop del absolutisme i la dictadura.