En aquest país existeix una llei de comerç que, entre d'altres coses, regula les temporades de rebaixes, saldos, liquidacions i altres descomptes aplicables. Precisament, aviat s'obrirà la veda per caçar ofertes. Si aquest fos un país liberal i democràtic, permetríem els botiguers i comerciants que fessin les rebaixes quan els hi abellís. Algú em pot objectar que és necessari un control per tal que això no sembli un pandemònium, però en realitat és una nova intromissió estatal sobre la propietat privada. Anem a posar un exemple: Imagineu que teniu empenta empresarial i obriu una botiga a la vostra ciutat. Compreu articles de consum a diferents proveïdors i els poseu a la venda. Si aquella mercaderia és vostra, ¿no teniu el dret de fer-hi el que vulgueu quan vulgueu? No teniu el dret de gravar-la amb un 1000% o bé regalar-la al primer que passi pel carrer? Evidentment, amb aquestes lleis intervencionistes qui hi surt perdent una vegada més és el consumidor, perquè no pot gaudir de la competència que es farien les botigues en un mercat realment lliure.
divendres, 22 de juny del 2007
diumenge, 17 de juny del 2007
EL PRETÉS LIBERALISME
Fa uns dies el “GEES”, de qui tinc un enllaç aquí al costat, va publicar un article referit al suport dels Estats Units a la possible independència com a sortida de Kosovo: no hi estaven gens d'acord. L'article menteix i tergiversa. Menteix quan diu que el pla de Wilson fou qui posà les fronteres d'Europa potes enlaire. Precisament perquè no es van seguir els seus famosos catorze punts va passar el què va passar a Europa. Es va preferir aplicar el pla francès de revenja i Estats-nació: el resultat ja el coneixem. I tergiversa quan afirma que la independència de Kosovo portarà més maldecaps perquè altres territoris també ho podrien demanar. I què si ho fan?
Aquesta gent es té per liberal, però el seu liberalisme s'acaba just en el moment que la gent pretén exercir la llibertat, i reaccionen a la paraula sobirania dels pobles i nacions com si els posessin un niu de vespes dins els calçotets. Si estan a favor de la llibertat individual, ho han d'estar amb totes les seves conseqüències, i una d'elles és que un grup de gent lliure i culturalment homogènia decideixi constituir-se en estat.
El seu veritable problema és que creuen que amb una Kosovo independent, Euskadi tindrà un altre motiu d'esperança per reclamar la seva independència, i això els terroritza i el fa reaccionar amb l'histerisme que els caracteritza. No dic res de Catalunya, per què no hi pot haver llibertat nacional si abans no hi ha llibertat individual, i d'això aquí no en gastem. La gent encara creu que seran els polítics que ens portaran la independència. Que il·lusos...
dissabte, 16 de juny del 2007
EL CANVI CLIMATIC I LA LLIBERTAT
LA LLEI DE FERRO DE L'OLIGARQUIA
La “llei de ferro de l'oligarquia” és una teoria política, desenvolupada pel sociòleg i sindicalista alemany Robert Michels en un seu llibre publicat el 1911 i anomenat “Partits Polítics”. Se la considera una de les lleis sociològiques més importants i el seu anunciat diu que tot camp de l'esforç humà i tota organització, estarà sempre dirigida per una elit relativament petita. Aquesta condició dominarà arreu, sigui una petita empresa, un sindicat, un govern, una casa de caritat o un club d'escacs. En cada àrea, les persones més interessades i capaces, aquelles que s'adaptin o encaixin millor per l'activitat desenvolupada, constituiran l'elit que lideri. Una vegada i un altre, les temptatives per formar institucions o societats que estiguin exemptes d'aquesta llei han fracassat, tots hi han caigut de quatre potes: siguin comunitats utòpiques, com ara els kibbutz a Israel, o la “democràcia participativa” inventada per les esquerres a les darreries de la dècada del 1960 i encara present en el nostre país recolzada pels comunistes, o el gran “experiment de laboratori”, com sovint se l'anomenava, que constituí la Unió Soviètica. Així les coses, l'objectiu ja no és l'eradicació d'aquestes elits, cosa que s'ha provat impossible, sinó la “circulació” d'aquestes elits.
En el món polític de casa nostra, on les sangoneres professionals s'han instal·lat a les poltrones xuclant-nos, a través d'elles, la nostra sang i la nostra llibertat de decisió, la manera de fer “circular” aquestes elits, és instaurant per llei la limitació de mandats. Això, juntament amb les llistes obertes, faria entrar aire fresc en aquesta habitació resclosida que ha esdevingut la política nostrada.
dijous, 14 de juny del 2007
JA HAN TROBAT CULPABLES
Fa poc, mentre pensava amb tot el renou que hi ha a Gaza, em vaig estranyar que cap mitjà de comunicació no culpés Israel de la guerra civil dels palestins. Doncs bé, no he hagut d'esperar massa. Avui he pogut llegir al diari “el Punt” que el director de l'Institut Espanyol sobre Conflictes i Acció Humanitària, Jesús Núñez Villaverde, ja ha llançat la primera pedra al respecte. Diu que : la crisi dels territoris ocupats és el resultat de «l'estratègia de la violència» posada en marxa per Israel per «fer col·lapsar» l'actual govern palestí, en les mans de Hamas, i justificar així la necessitat de fer unes altres eleccions perquè Al-Fatah recuperi el control.
dilluns, 11 de juny del 2007
GLOBALITZACIÓ
Fa uns dies van fer una petita enquesta a la ràdio demanant si els seus oients consideraven la globalització com una cosa bona o dolenta. Al viure en un país on entre la premsa hi regna la idiòcia i no han sabut mai tractar el tema de la globalització en la seva justa mesura, el resultat era previsible: més d'un 70% d'oients van manifestar que la globalització era una cosa dolenta.
Mai he sentit en aquest país cap mitjà de comunicació que tracti aquest tema com es mereix, bé sigui fent un debat o bé entrevistant a algú que expliqui a la massa de població ignorant què és exactament la globalització. La globalització significa, per damunt de tot, llibertat. Llibertat d'informació, de persones, de mercaderies i de capital. Internet, per exemple, és globalització. Ens permet compartir i traslladar informació arreu del món de manera instantània i lliure exceptuant els països totalitaris com ara la Xina. Europa també funciona com un exemple de globalització a escala continental. La supressió de duanes per les persones, mercaderies i els capitals són una bona mostra de globalització. I no crec que això pugui ser vist de manera negativa, a no ser que un sigui un pusil·lànime.
Al suprimir duanes i control de l'estat en persones, mercaderies i capitals, els polítics perden poder, retallant així el perímetre de l'estat i fent a les persones una mica més protagonistes de la seva vida. Altrament, i per molt que sembli el contrari, els polítics no els agrada la globalització i no fan gaire res per tal que s'imposi per la raó que més amunt he exposat: la pèrdua de poder per part seva. Però no patiu, el món va fent el seu camí i la globalització no pot ésser aturada. El futur ens espera...
dissabte, 9 de juny del 2007
EL FRAU DEL SISTEMA DE SALUT PÚBLIC
A la dècada dels 90', l'estat nord-americà de Tennessee va ampliar el programa estatal “Medicaid” per tal d'incloure gent que cobrava més del 300% del límit federal de pobresa, per exemple, famílies de quatre persones de classe mitjana amb uns ingressos de 55.000 dòlars l'any, 41.129,22 € al canvi d'avui. L'estat també forçà les companyies d'assegurances a oferir prestacions noves i cares i obligà els empresaris a comprar una assegurança pels seus empleats o bé pagar a una fundació estatal pels que no tenen assegurança. Alguns empresaris triaren la segona opció, traslladant així els costos de salut dels seus empleats als contribuents. A causa d'aquestes noves regulacions, moltes companyies d'assegurances marxaren de Tennessee, obligant a més pacients a entrar al pla estatal de salut.
De bell antuvi el govern de Tennessee oferí un paquet generós de prestacions. I com era de preveure, els costos s'incrementaren de manera dramàtica donat que els pacients no tenien cap incentiu per gastar de manera prudent. Com a resposta, el govern intentà controlar els costos rebaixant de manera dràstica els pagaments als metges i hospitals. La conseqüència fou el tancament de molts hospitals i la desbandada de molts metges cap a altres estats. Els metges que es quedaren refusaren de visitar els pacients que venien amb el TennCare, el pla estatal de salut, perquè hi perdien diners, i les famílies amb criatures malaltes hagueren de fer viatges llargs per trobar un metge que acceptés de visitar-los. No tenien gaires alternatives al TennCare perquè les regulacions estatals havien destruït el mercat d'assegurances. Irònicament, el TennCare acabà causant més mal allà on fou creat per ajudar: als treballadors pobres i els pacients d'àmbit rural. El TennCare tampoc ajudà a estalviar diners, ans el contrari, anà de ben poc que l'estat no es declarés en bancarrota.
Aquest text l'he trobat a Capitalism Magazine i és molt alliçonador perquè ens mostra algunes de les coses que aquí trobem com a naturals perquè hi hem nascut i en canvi són un autèntic escàndol. Aquí al nostre país la sanitat pública subsisteix gràcies, bàsicament, a dues coses: a la paciència infinita de la gent, que ha d'esperar una setmana per una simple visita al metge de capçalera i més d'un any per a una operació menor, i gràcies també a la ingent quantitat de diner del contribuent que cada any l'administració injecta a un sistema de salut caduc i obsolet. També podríem parlar de la pressió de les farmacèutiques i la ignorància de la gent en quan als seus drets com a persones i a la manca d'informació de les alternatives que tindríem si els ciutadans ens revoltéssim per acabar aquest lladronici.
FREEDOM HOUSE VS. AMNISTIA INTERNACIONAL
Un informe fet públic el passat mes d'abril per freedomhouse, una entitat molt més equànime i infinitament més liberal que els papanates "d'Amnistia Internacional”, ens mostra “El pitjor dels pitjors”, una serie de països on els drets civils i les llibertats fonamentals són conculcats a tot hora i en tot moment. Entre ells hi ha, com no, Cuba. A veure si la filla del assassí Guevara se'l llegeix. Jo me n'he assabentat per casualitat, perquè si m'hagués hagut de refiar dels mitjans de comunicació nostrats, hagués romàs en la més absoluta i profunda ignorància. Clar, com que no critica els USA ni Israel...
dijous, 7 de juny del 2007
LA FILLA DEL ASSASSÍ
La filla del assassí i genocida, Ernesto Guevara de la Serna, més conegut com a “Che” Guevara, és aquests dies a Barcelona. Aquesta senyora, que viu a Cuba i treballa de metgessa, ha tingut la barra i el cinisme de fer unes declaracions demanant als països europeus que condemnin els Estats Units per vulnerar els dret humans amb Guantánamo i bla, bla, bla. No cal dir res més perquè el riure que us deu haver agafat és suficient. El què més greu em sap és que uns periodistes li posin un micròfon a la boca per dir semblants bajanades.
dimarts, 5 de juny del 2007
ELS SENTIT DE LES PARAULES
dilluns, 4 de juny del 2007
DISCRIMINACIÓ
A la franja de Gaza, hi han diverses faccions de grups islamistes que lluiten entre sí i que cometen actes de terrorisme contra la seva pròpia població i contra Israel. Un d'aquests grups, es diu “Les espases de la veritat”, i és el responsable de col·locar bombes a dotzenes de locals d'internet, botigues de música, sales de billar i com a mínim, dos restaurants. I tot això a Gaza. Ara, aquest grup terrorista, presta la seva “atenció” a les presentadores de televisió. En efecte, aquesta gentola ha fet una declaració per correu electrònic dirigit a tots els mitjans de comunicació, que si les presentadores de televisió del que es coneix com a Autoritat Palestina no vesteixen d'acord amb els cànons que marca la religió islàmica, seran decapitades. Recordem que en molts països islàmics, les presentadores de televisió porten un mocador al cap i per no ensenyar, no ensenyen ni els braços. En d'altres països àrabs no els cal portar aquesta mena de roba: tenen prohibit de treballar-hi.
I pensar que hi ha gent que diu que a Israel hi ha discriminació! Per què no surten ara a queixar-se d'aquesta intromissió inacceptable contra la llibertat de les dones? És que només es mouen quan hi han implicats els Estats Units i Israel? Tan alta és la seva imbecil·litat?
ELS MÍSSILS RUSSOS
Des que la Tercera Guerra Mundial va acabar (d'altres en diuen Guerra Freda) amb la victòria d'occident, Rússia deixà d'apuntar els seus míssils cap a Europa, si ens hem de creure les paraules del senyor Putin.
Ara, però, els Estats Units volen desplegar una defensa antimíssils a l'est d'Europa, com a mesura de seguretat. Han dit per activa i per passiva, que no ha de representar una amenaça per Rússia, que l'objectiu és un altre. (Penso, per exemple, amb l'amenaça que representaria que Iran aconseguís la bomba atòmica i l'acoblés al seu coet Shahab-3, coet que podria arribar a les portes d'Europa). Com aquell qui no vol la cosa, Putin ha dit que si això es confirma, no tindrà més remei que apuntar de nou els seus míssils nuclears cap a Europa, fent així una amenaça inacceptable. Ja veieu, doncs, de què van servir els diners que els Estats Units i Europa van abocar sobre Rússia per tal que no defallissin. A banda d'alimentar les màfies del propi govern, han permès que individus de baix perfil democràtic com ara Putin puguin continuar al govern i fent amenaces intolerables. Però tranquils, com que no l'han fet els Estats Units, aquí ni en sentirem a parlar, o si ho fan, no en donaran cap tipus d'importància.
diumenge, 3 de juny del 2007
THE LIBERTARIAN MANIFESTO
El credo liberal descansa en un axioma cabdal: que cap persona o grup de persones pot agredir la persona o la propietat d'algú altre. A això se li diu “l'axioma de la no-agressió”. “Agressió” es defineix com l'ús o amenaça de violència física contra la persona o propietat d'altri. Agressió és, per tant, sinònim d'invasió.
Si cap persona no pot agredir un altre; si, en poques paraules, tothom té el dret absolut de restar “lliure” de qualsevol agressió, automàticament això implica que el liberalisme recolza fermament el que generalment es coneixen com a “drets civils”: llibertat d'expressió, d'edició, de reunió i de consumir coses que algú defineix com a “crims sense víctima”com ara la pornografia, la desviació sexual i la prostitució, que el liberalisme no veu com un crim en absolut, donat que defineix com a crim la invasió violenta de la persona o propietat d'altri. A més, el liberalisme considera el servei militar obligatori com un esclavatge a escala massiva, i des que la guerra, especialment la guerra moderna, suposa el segrest massiu de civils, el liberalisme contempla aitals conflictes com a assassinats en massa i per tant totalment il·legítims.
Avui dia, totes aquestes opinions són considerades “d'esquerra” en l'escala ideològica contemporània. D'altre banda, donat que el liberalisme també s'oposa a la invasió dels drets a la propietat privada, això significa que el liberalisme també s'oposa emfàticament a la intervenció de la propietat privada o de l'economia de mercat a través de regulacions, subsidis o prohibicions. Perquè si tot individu té el dret a gaudir de la seva propietat sense haver de sofrir un espoli agressiu, aleshores també té el dret de regalar aquesta propietat (per donació o per herència) i a intercanviar-la per un altre propietat (pel lliure contracte i l'economia de lliure mercat) sense ingerències. El liberalisme afavoreix el dret a la propietat privada sense restriccions i el lliure intercanvi: per tant, un sistema de “capitalisme laissez-faire”.
Altre cop amb la terminologia actual, la opinió del liberalisme sobre la propietat privada i l'economia seria anomenada “d'extrema dreta”. Però el liberalisme no hi veu cap contradicció en ser “d'esquerres” en certs temes i “de “dretes” en altres. Per contra, el liberalisme veu aquesta postura com, a la pràctica, l'única conseqüent en nom de la llibertat de tot individu. Com pot ser que un d'esquerres s'oposi a la violència de la guerra i el servei militar obligatori i al mateix temps recolzi la coerció en la recaptació d'impostos i el control governamental? I com pot ser que un de dretes presumeixi del seu recolzament a la propietat privada i la lliure empresa i al mateix temps estigui a favor de la guerra, el servei militar obligatori i la prohibició d'activitats i pràctiques no invasives que ell considera immorals? I com pot ser que les “dretes” estiguin a favor del lliure mercat mentre no veuen inconseqüències en els enormes subsidis i les ineficiències improductives que es barregen en el complex de la indústria militar?
El liberalisme, que com veiem s'oposa a qualsevol agressió d'una persona o grup de persones feta contra la persona i propietat d'un altre, veu que a durant tota la història fins els nostres dies, hi ha hagut un agressor dominant, central i primordial a tots aquest drets: l'Estat. Al contrari que tots els pensadors d'esquerres, de dretes i de mig camí, el liberalisme refusa donar a l'Estat la sanció moral per cometre accions les quals gairebé tothom estaria d'acord que serien immorals, il·legals i criminals si fossin comeses per qualsevol persona o grup social. Ras i curt, el liberalisme insisteix en aplicar la llei moral general a tothom i en no fer excepcions especials a qualsevol persona o grup. Però si ens mirem a l'Estat al descobert, o nu, per dir-ho d'alguna manera, veurem que cometre aquests actes és permès i encoratjat de manera general, actes que fins i tot el que no són liberals reconeixen que són censurables. L'Estat comet habitualment assassinats en massa, els quals anomena “guerra”, o de vegades “repressió de la subversió”; l'Estat practica l'esclavatge dins les seves forces militars; que ell anomena “servei militar obligatori” i viu i té la seva existència en la pràctica del robatori forçós, el qual anomena “impostos”. El liberalisme insisteix en que, tinguin o no el recolzament de la majoria de la població, aquestes pràctiques no estan vinculades a la seva naturalesa: que, a pesar de l'aprovació popular, “Guerra” significa “Assassinat en massa”, “Reclutament obligatori” vol dir “Esclavatge” i “Impostos” significa “Robatori”. El liberalisme, en poques paraules, seria com el nen del conte, que era l'únic que veia el rei nu.
*No conec cap edició traduïda al català, la qual cosa, veient el caire que pren el nostre país, no m'estranya gens. ¡Ai, Catalunya, en altres temps capdavantera en modernitat i ara capdavantera en papanatisme i pamplinada!