dimarts, 15 d’abril del 2008

INTERCANVIS

Molta gent creu que en els intercanvis comercials fets en un mercat lliure necessàriament una de les parts en surt beneficiada a expenses de l’altre. Aquesta és una creença que, en un país que pretén romandre al primer món, hauria de ser extirpada de soca-rel.

Aquesta introducció ve a tomb per un tros de tertúlia que he sentit avui a la ràdio. Dos tertulians que se les donaven d’intel•lectuals, discutien amb un economista sobre la crisi que s’acosta, i en un moment determinat un d’ells ha gosat dir que els bancs han fet negoci “a costa” dels clients.

És aquí quan un s’adona que amb semblants errors de concepte s’entén que aquest país estigui al cul de primer món, i si no estem més avall és gràcies a la proximitat a Europa. En efecte, ¿és que els que entren en un establiment comercial (sigui una botiga o un banc) ho fan obligats? Hi entren pensant que es beneficiaran de l’intercanvi. En el cas dels bancs, es tracta d’un acord comercial realitzat entre una part que té els diners i pretén obtenir-ne un benefici prestant-los i un altre part que no té els diners però vol gaudir d’un producte en aquell moment sense haver d’estar estalviant durant mesos, anys o decennis, i a canvi d’aquesta immediatesa s’avé a pagar uns interessos.

El tertulià agosarat que he esmentat més amunt, mantenia unes postures del tot antiliberals i intervencionistes. He trobat a faltar que algú li digués en aquest individu que els únics intercanvis que es fan sota coacció en aquest país, és quan el ciutadà tracta amb l’estat. Un cas el tenim amb les expropiacions. En cap cas l’acord és voluntari. L’acord es duu a terme per la força coercitiva de l’estat, i no només pren la propietat al seu propietari, sinó que a més en fixa el preu, sense deixar cap possibilitat al citat propietari de rebutjar l’intercanvi.

9 comentaris:

Ferran Porta ha dit...

Espiadimonis, de vegades estic d'acord amb els teus comentaris, de vegades no... Aquest cop no sé si parles en broma o si ho dius seriosament. No cal ser un intel·lectual per saber que un intercanvi comercial, en el nostre món, vol dir malauradament que jo et dono a canvi de tant com pugui treure't. No és l'economia, a diferència del que digué aquell: és el funcionament del nostre món.

Tot i això estic d'acord amb el que dius sobre les expropiacions, però estaràs tu d'acord amb mi que aquest tipus "d'intercanvi" és un 0,05% del total.

Intercanvi comercial, avui, al nostre "primer món", vol dir demana'm que et donaré a canvi de tant com pugui. No veure això em sembla... impossible!

Salut.

espiadimonis ha dit...

Ferran,

Naturalment que qui compra o ven un objecte o servei en un mercat lliure creu sortir-ne beneficiat!!! Altrament no l'intercanviaria. Però la immensa majoria de les vegades és una percepció absolutament subjectiva.

En el cas que ens ocupa, et posaré un exemple ben fàcil d'entendre:
Quan entres en un quiosc amb la intenció de comprar un diari, ho fas amb la idea ben subjectiva de que val més el diari que l'euro que et cobraran, en cas contrari, si valoressis més l'euro que el diari te'l guardaries a la butxaca i continuaries fent el teu camí. Des del punt de vista del quiosquer, ell estima més el teu euro que el diari que ven, sinó, es guardaria el diari i no acceptaria el teu euro a canvi. El motiu pel qual tu valores més el diari que l'euro, i el quiosquer l'euro que el diari pot ser qualsevol, per molt ridícul que pugui semblar a ulls d'un altre persona, però n'hi ha prou per fer-vos creure que sortireu beneficiats a costa de l'altre. Repeteixo, sempre serà una creença subjectiva però vàlida i suficient com per posar en marxa el mecanisme de l'intercanvi.
I no és pas cap broma, això és de manual d'economia.

*MaRiA* ha dit...

Espiadimonis, segurament el periodista del què parles va fer servir la frase 'a costa' com a muletilla, per a 'quedar bé en una ràdio'.

Però també és cert que s'han de mesurar les paraules perquè poden donar lloc a molts errors... Ferran, no crec que l'economia del nostre país es basi en què et dono tant a canvi de tant com et pugui treure. Per això està la comptència. En els bancs, si un t'ofereix un producte i no el vols, vas a un altre banc i et quedes amb el millor que consideris; al cap i a la fi, has aconseguit arribar a un acord: et quedes aquell producte a canvi del què tu dones a l'entitat que te l'ofereix. Les dues parts estan en pau.

Això sí, també crec en els abusos. D'acord: tenim competència per triar. Però ningú ens lliura de ser víctimes del propi sistema que ens xucla tant com pot la sang...

Salutacions!

Ferran Porta ha dit...

On vull anar a parar és que la tan lloada llibertat de mercat, i allò que "la competència afavoreix el consumidor perquè fa baixar els preus" és una mentida gegantina. El que s'abaixa per una banda s'apuja per una altra. I no penso només en les companyies de mòbils!

Espiadimonis, jo no he parlat de "sortir beneficiat" que, com tu dius, se suposa que una part com l'altra és el que busquen. Jo he parlat de "tant com pugui treure't" per referir-me, justament i de manera especial, al cas dels bancs que menciones en el post. Per suposat que no et deixaran diners a canvi de res; però la frontera entre el "guany just" i el "robatori" és una cosa subjectiva. Suposo que jo la poso amb més claredat que tu dins de "robatori".

L'economia de mercat que regeix el nostre món (no parlo només del nostre país) pot ser moltes coses, però no és precisament obra de les germanetes de la caritat. I sense cap mena de dubte, estén l'usura i l'avarícia.

espiadimonis ha dit...

Maria,
Estic d'acord. Els abusos existeixen. Però la part abusadora acostuma a ser o bé part d'un mercat intervingut -llegeixis monopoli- o , directament, un que ha violat la llei.

Ferran,
Crec que ho tens molt mal entès. La lliure competència ha portat immensos beneficis al consumidor: té un mercat diversificat on triar el millor producte al millor preu. I el millor de tot és que no se l'obliga a comprar. Algú va dir que un sistema de lliure mercat era un on hi regnava la dictadura del consumidor, i no hi puc estar més d'acord. Si hi ha cap desajustament dins un sistema de lliure mercat sempre és degut a que hi hagut o encara hi ha una intervenció estatal. Només cal veure el sector serveis. Està intervingut a favor de companyies públiques o privades que operen en règim de monopoli, i són les que pitjor tracten al client al tenir-lo captiu: Les companyies municipals d'aigua, GasNatural, Endesa... cal continuar?
Tot això no és teoria, està molt ben comprovat. Podem mirar els països on el govern centralitza i domina l'economia: són els que pitjor funcionen. Un repàs a aquesta web et pot donar una idea de que els països que tenen menor llibertat econòmica són també els que estan al cul del món, i viceversa.
D'altra banda, et voldria dir que no estic gens d'acord amb les paraules amb les quals acuses els bancs, i que consti que no els tinc cap simpatia. Però crec que hem d'anomenar les coses en la seva justa mesura. Parles de "robatori", quan crec que, encara que em poguessis demostrar que els bancs prenen diners, no ho fan pas pel procediment de violència, i sempre et queden els recursos del consumidor i ciutadà per defensar-te'n. També parles d'usura, terme que també és injust, doncs els bancs presten diners al tipus d'interès que els marca el Banc Central Europeu, el qual no crec pas que sigui desproporcionat.
Ah! I sempre et queda el recurs de no utilitzar els bancs per res en absolut i utilitzar el matalàs o el coixí per desar-hi els estalvis. Al pas que anem, amb els pocs interessos que donen, potser també m'ho plantejaré jo!

Artur ha dit...

El contracte entre dues parts és el que dóna lloc a la societat oberta, lliure i tolerant. Un contracte no implica que una part "obtingui el màxim", ans el contrari: un contracte implica "transigir" en algun aspecte per les DUES parts. Quan tenim una "negociació", que s'acaba formalitzant en un contracte, el que s'ha obtingut és una solució que afavoreix les dues parts.

Els contractes, en una societat lliure, són la base i suport del seu creixement i millora constant. És precisament en els règims totalitaris on no existeixen els contractes, o bé són intervinguts de forma parcial per l'estat o per organitzacions afins als despotismes de torn.

Artur ha dit...

Ja s'ha parlat tant en aquest blog com en altres webs la gran màquina pamfletaire que és la Corporació Catalana de Televisió. Si bé amb els governs de CiU va arribar a tenir -malgrat tot- un nivell acceptable per a molts ciutadans, darrerament la davallada moral i professional ha arribat a nivells d0'abominable submissió als partits del govern.

Recordem l'estratègia Bolaño de xantatge directe a periodistes "insurgents" com són el Jordi Barbeta de La Vanguardia o el Francesc-Marc Àlvaro també del mateix diari.

espiadimonis ha dit...

Artur,
És ben bé això que dius, sí. La negociació i la voluntarietat estan en la base de l'intercanvi en un mercat lliure. Pel que fa a la teva segona entrada, et diré que la tertúlia que vaig sentir era a RAC1. Ja fa temps que vaig canviar el dial de Catalunya Ràdio, les genuflexions que feien em posaven nerviós, però vaja, que subscric tot el que has dit. Abans dissimulaven una mica, ara ja ni això.

Anònim ha dit...

Espiadimonis,

Es nota que t'has abeurat en les fonts del liberalisme, del liberalisme clàssic, que dirien els americans.

Els coneixements d'economia que tu expresses serien de sentit comú si no fós per l'adoctrinament socialista (en diuen "socialdemocràcia" o "societat del benestar") a que ens tenen aconstumats els mitjans a Catalunya.