BOLÍVIA

Si una cosa m'agrada de la civilització humana són les lleis que ha fet per tal de poder viure en comunitat. Naturalment, em refereixo a lleis promulgades per parlaments democràtics, a lleis que han estat consensuades per la major part possible de diputats i encaminades a garantir la seguretat i convivència del grup de humans que protegeix. El que no m'agrada és que els govern s'immisceixi en els afers privats de la gent, però això ja seria tema d'un altre post.

Del què em vull referir ara és de la necessitat que tenim de respectar la llei per a una millor convivència. Personalment, sóc un fervent partidari de l'imperi de la llei, crec en la paraula donada i crec en les signatures estampades en els contractes, i és per això que no m'agrada el que ha fet el president de Bolívia. Els contractes es signen per tal de complir-los, i no serà amb la coacció de la força bruta que es guanya credibilitat a nivell internacional.

Ignoro del tot si els contractes signats entre el govern Bolivià i les petrolieres eren uns contractes perjudicials pel govern, però si així fóra, el govern hagués pogut asseure's a una taula de negociació, parlar amb els governs d'on procedeixen les firmes petrolieres o bé anar a parlar amb organismes internacionals per tal de pressionar aquelles.

Però potser el pitjor de tot és el pendent lliscant per on el president Bolivià ha començat a anar. Ara han estat les petrolieres, demà seran les empreses mineres, l'altre les que exploten els recursos forestals i al capdavall, tot el país restarà nacionalitzat. No és la primera vegada que a Bolívia es nacionalitzen les empreses, i sempre la cosa sempre ha acabat com el rosari de l'aurora. No han aprés la lliçó i ara han tornar a repetir l'experiment, tal vegada a instàncies del bípede que governa Veneçuela, que és qui belluga els fils de Evo Morales. Per acabar, aquí va un vaticini: les eleccions lliures i democràtiques s'han acabat a Bolívia per a un llarg període d'anys.

ITÀLIA

Les recents eleccions a Italia han deixat un pais dividit i un futur incert. Si Berlusconi no mereixia ser reelegit, la coalició multipartida encapçalada per Prodi és un poti-poti de partits units amb tanta fragilitat que dubto que resisteixi el pas del temps. Per acabar-ho d'adobar, avui el parlament italià ha triat la pitjor persona per presidir-lo, concretament ha elegit al inefable Fausto Bertinotti com a nou president de la cambra de diputats italiana. Aquest individu, comunista a l'antiga i sense reciclar, serà un llast per la coalició d'esquerra, pel parlament i pel país sencer. És del que demanen més intervenció estatal i menys globalització. Que tornem a les cavernes, vaja...

UN FUTUR INCERT

He pogut llegir a "Nihil Obstat" aquest article penjat pel seu administrador. És un article que és del tot útil en tots els seus paràgrafs, però particularment n’hi ha un que m’ha cridat l’atenció pel fet que se m’ha creuat amb un altre article que estava llegit sobre la Tercera Revolució Industrial, publicat a la web de "Ludwig von Mises Institute".

El paràgraf en qüestió és el següent:

“Los que ya están convencidos y no quieren que los hechos les confundan son un peligro para la sociedad en su conjunto. Como los votos de estas personas cuentan lo mismo que los votos de las personas que saben de qué hablan, los políticos tienen todos los incentivos del mundo para aprobar leyes y crear políticas que adulen a nociones ignorantes, si esas nociones están extendidas”.

Pel seu cantó, l’article sobre la revolució industrial, ens parla dels necessaris retocs que haurem de fer els països occidentals en els propers anys. Tots sabem l’onada de nacionalisme econòmic que està sofrint el nostre continent i la poca disposició que tenim a l’hora de compartir el nostre benestar amb la resta del món. (Deixo de banda la pamplinada del 0,7%, que és una manera refinada de colonialisme.)

El món canvia constantment i molts països, bàsicament europeus, ens hem quedat asseguts i mirant enrere amb nostàlgia mentre altres que crèiem tercermundistes s’han adonat d'on ve i cap on va la modernitat molt millor que no pas nosaltres. Com més triguem a adonar-nos-en, més caldo de cultiu serem per els polítics populistes, els quals practicaran la demagògia per tal de recollir els vots de la massa encarcarada i ignorant que tenim a europa.

LES ARMES DE DESTRUCCIÓ MASSIVA

Com tots sabeu, Saddam Hussein està sent jutjat per haver assassinat 148 xiïtes. Avui s'ha sabut que l’expresident iraquià serà acusat, a més, del genocidi de 50.000 kurds. Sembla ser que Saddam hauria gasejat aquesta gent amb armes químiques -concretament gas mostassa- el 1988. Tots els mitjans de comunicació nostrats n'han informat, mal que sigui discretament. El què no han dit, però, és que aquestes armes químiques són considerades armes de destrucció massiva, contradient així l'estúpida versió de propaganda amb la qual ens obsequien contínuament. Que Saddam Hussein hagués ordenat cometre aquesta matança amb aquest tipus d'arma no és pas notícia, qui ho volia saber ho sabia. El fet imperdonable és la irresponsable manipulació de la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació nostrats amb versions interessades i comentaris ridículs com ara: "No hi havien armes de destrucció massiva al Irak".

LA CLAU DE VIDRE I EL LLIRI A LA MÀ

Quan dos anys enrere ERC, que tenia la clau per formar govern, trià el PSC per tal de fer-ho, ho feu, de manera ben legítima, per mirar d’erosionar CiU i menja-se-li espai electoral. També esperaven fagocitar part de l’espai del PSC. Eren temps en què el partit es veia capaç de tot, però poc temps després, amb l’anada de Carod-Rovira a Perpinyà, la clau es tornà de vidre i es trencà. A partir d’aquell moment, el PSC, amb moltes mes taules de govern i molta més experiència, acabà per imposar-se i va satel·litzar ERC de la mateixa manera que fa anys ho està IC. Amb la perspectiva que donen aquests dos anys, podríem dir que ERC es comporta de vegades com un partit d’adolescents, amb el sentit que sempre van amb un lliri a la mà. Hem pogut veure en les sessions de la comissió del parlament espanyol per tal de deliberar l’Estatut de Catalunya, que ERC i CiU s’han barallat com gat i gos equivocant-se tots dos d’enemic. Es podria considerar normal que ambdós partits es barallin, al cap i la fi els seus reservoris de vots es solapen en alguns trams. Però ni era el lloc per dirimir les seves diferències, ni ERC, que és partit de govern s’ha comportat com a tal. ERC creu que CiU és el seu enemic mortal, creu que CiU li ha fet males jugades, però l’enemic de debò d’ERC es diu PSC. És ell qui li ha fet males passades i jugades brutes, és el PSC que ha jugat brut, és el PSC qui controla molts mitjans de comunicació. Qui creu ERC que ha filtrat als diaris la notícia dels cobraments extorquidors a funcionaris de la Generalitat? Qui creu ERC que va filtrar als diaris la notícia que l’esposa de Bargalló va cobrar esplèndidament per un informe que va fer per encàrrec d’una conselleria? A ERC encara li manca menjar moltes sopes per poder enfrontar-se al PSC, i especialment a les seves baixeses i al seu joc brut.

ESPIONATGE?

Un article del Washington Post, diu que Rússia passà informació militar confidencial al anterior règim Iraquià, fet que és negat per la portaveu russa a les Nacions Unides. Entre els secrets que suposadament foren revelats hi hauria la direcció des de la qual vindria el gruix de les forces militars americanes o la quantitat d’efectius de la principal força atacant.

EUROPA VS. ÀSIA

Un informe fet per la Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) i publicat per Consell de Lisboa, (el mateix que ara fa 5 anys i sense por de fer riure va dir que en 10 anys vista, és a dir el 2010, l’objectiu era fer d'Europa l’economia més competitiva del món), afirma que els països asiàtics estan superant a Europa en ensenyament i tècnica. Xina i India, per posar un exemple, estan produint tècnics altament qualificats a baix cost i ho fan a una velocitat en constant increment. No seria molt tard per a Europa per reaccionar, però amb la classe política tan miop i covarda que tenim, dubto que tinguin la valentia per emprendre les reformes que caldrien. Ja podem començar a preparar la mortalla.

QUE POC ORIGINALS

En aquesta última imatge el text hi diu:

El estatuto catalán es un quiste purulento que no
tiene mas terapéutica que la Cirugia.

España es una sola ley, una sola lengua, una sola
cultura, una sola economia, un solo amor.
El estatuto quiere pluralizar estos sentimientos, y
no debemos consentirlo.

El patriótico esfuerzo colectivo de todos los pue-
blos españoles no debe vincularse en el beneficio
de unos pocos.
Esto es lo que quieren los estatutistas.

Andalucía, Castilla, Extremadura y todas las re-
giones podrian vivir sin Cataluña. ¿Pueden decir lo
mismo los catalanistas?

Corte usted estas papeletas, repártalas
entre sus amigos y difúndalas por todas
partes; es preciso recordar constante-
mente a los buenos españoles la obliga-
ción que tienen de combatir contra los
que atacan a la madre patria.

Aquestes "perles" les publicava un diari anomenat "El Imparcial" pel maig de 1932, quan l'Estatut de Núria s'estava tramitant a Madrid. Ja veieu que els temps no han canviat pas tant, oi? Si aquesta porqueria es publiqués avui dia en algun dels diaris que ja sabem, no diferiria pas gaire del que fan. N'hi han més, tots els diaris anaven plens d'atacs anticatalans. Per acabar, opino que el Partit Popular i els mitjans de comunicació afins haurien de ser més originals en els seus atacs a Catalunya i a l'Estatut, no trobeu?

GREMIALISME POLÍTIC

Durant les últimes setmanes han anat sortint articles publicats en diaris afins al règim, denunciant que quan el partit que ara és a l'oposició era al govern, encarregà una sèrie d'enquestes pagades amb diner públic i que mai foren publicades. Ho han anat publicant en comptagotes i, segurament, amb l'ànim de desgastar el partit en qüestió. Tot plegat, un exercici de cinisme per part del partit que controla els diaris denunciants, però sense deixar de banda la gravetat de la malversació de cabals públics que suposaria aquest fet.

Com que vivim en un país on els polítics es tapen les vergonyes els uns als altres, no arribarem al fons de la qüestió, i per si de cas algú ho oblida, aleshores surten altres enquestes culpant del mateix fet al partit que governa l'ajuntament del cap i casal català. Ara es tirarà terra sobre l'afer i els contribuents, com sempre, serem els perjudicats. I és que no hi ha un pam de net.

A què esperen a fer una llei electoral on les llistes siguin obertes?

I per quan la limitació de mandats a dues legislatures?

EL REFERÈNDUM

El 12 d’abril de 1931, en unes eleccions municipals i provincials, els partits republicans obtingueren una clara majoria de vots. Això fou interpretat com la voluntat del poble d’enderrocar la monarquia d'Alfons XIII, i fou així degut a la descomposició del règim. El 14 d’abril es proclamà la república i el rei decidí marxar d'Espanya per tal que, segons ell: "quiero apartarme de cuanto sea lanzar a un compatriota contra otro en fraticida guerra civil". El que conta és que abandonà el país, i en fer-ho, el reconeixia amo i senyor del seu destí. La història posterior es per tothom coneguda. Un atracament a la llibertat del país en forma de cop d’estat, que, al ser frustrat obrí les portes a la guerra civil, la pujada al poder del feixisme que durà trenta-sis anys i la successió de Joan Carles I com a cap d’estat després de la mort del dictador Franco.

Les preguntes són:

Si la república fou legalment constituïda, ¿no hagués hagut de ser restaurada després de la mort de Franco, en ser aquest un rebel pel fet d’aixecar-se en armes contra un govern legal?

¿És lícita la monarquia al ser imposada per un règim que no fou elegit democràticament?

Al morir Franco, ¿No hi hagués hagut d’haver un referèndum per donar la veu al poble per saber si volia una monarquia o una república?