dissabte, 8 de març del 2008

JORNADA DE REFLEXIÓ

Seguint la tradició d'aquest blog d'anar contracorrent de la normativa absurda, escric aquest post electoral en plena jornada de reflexió. No és que vulgui dir-vos què heu de fer, és, simplement, un post més.


Personalment, trobo que en 30 i escaig anys de democràcia, aquest país encara no sap ben bé què significa aquesta paraula en tot el seu esplendor. Els partits que són al poder creuen tenir -i de fet tenen- impunitat per fer gairebé qualsevol cosa sense tenir cap por de ser castigats per l'electorat. La raó és la manca de cultura democràtica, perquè fins i tot amb la inexistència de llistes obertes, l'electorat té l'arma de demostrar que no està d'acord amb aquest sistema electoral immoral simplement deixant d'anar a votar. Actualment els polítics elegits deuen el càrrec no pas a tu que els votes, amic lector, sinó a la cúpula mafiosa que ostenta el control del partit, aquell reduïdíssim grupet que mana, fent i desfent llistes i determinant l'ordre de col·locació. Amb aquest senzill fet, que aparentment no sembla tenir importància, els mandarins del partit s'han fet els amos del país al tenir els parlamentaris agafats pels testicles. En poques paraules: contràriament al que seria desitjable, el govern no és controlat pel Parlament, sinó que el govern controla el Parlament. Lògicament, quan dic govern dic partit que ha guanyat les eleccions...


Ara ens demanen que anem a fer el paperot dipositant el vot dins de l'urna, i proven per tots els mitjans de motivar-nos, generalment intentant tocar-nos la fibra o el budellam, perquè de propostes se'n senten molt poques, llevat de prometre'ns que abans que s'acabi la legislatura, lligarem els gossos amb llonganisses. El dia que, a continuació d'una promesa electoral, m'expliquin com la pensen pagar, començaré a posar interès veritable al què em diuen, de moment, però, cada dia que passa en campanya electoral, és una nova sagnia a la cartera i una nova renúncia a la responsabilitat d'adult.


No tinc cap mena d'esperança que la meva opció preferida -l'abstenció- tregui majoria en aquests comicis, i per això mateix crec que cada dia estem més ensorrats en el “fesh-fesh” en el que s'ha convertit l'escenari polític del nostre país.


Mirem, sinó, el panorama. Passi el que passi, siguin majories absolutes o relatives de qualsevol dels dos grans partits, el nostre petit país en sortirà perjudicat. Vaja, com sempre, tampoc no és cap novetat.


Sóc humà, i per tant ple de defectes. Potser a darrera hora m'agafa una debilitat -també humana- i vaig a votar. Espero resistir-ne les ganes. D'alguna manera els haig d'advertir que no m'agrada que tractin el meu país com una bagassa.

4 comentaris:

Rita ha dit...

Me'l devies... gràcies! Tens raó, tota. Ja saps, però, com penso, no anant-hi els posem més fàcil la festa i només per això jo sí que hi aniré, posant una mica de Catalunya a l'urna. :)
Petons,

espiadimonis ha dit...

Gràcies rita, pel teu comentari.
En el meu post, he deixat alguns caps solts amb l'esperança d'anar-los omplint a mesura que tingueu l'amabilitat de comentar-me'l. Aquest que ara resseguiré el tenia ben previst i et dono les gràcies per estirar-lo.

Durant els darrers anys, els partits d'àmbit, diguem-ne, "català", s'han dedicat a estirar-se del monyo i a disputar-se el poder polític, no pas per mirar d'imposar la seva visió del món, sinó per disputar-se els càrrecs i els privilegis que se'n deriven. Qui n'ha sortit perjudicat ha estat el nostre país, amb nosaltres a dins. Ambdós partits tenen una visió molt propera de com ha de ser la societat: captiva i submisa per poder fer el que els roti. Tot controlat, normalitzat i acotat per tal que no sobresurti res que els pugui disputar el lloc. Doncs mirin, jo en aquestes condicions no jugo. Hem d'encendre una simbòlica foguera de Sant Joan i cremar el sistema electoral i la major part de polítics que tenim. ¿Que això significa estar uns anys gairebé desapareguts construint un altre cop el catalanisme? Sobreviurem, no pateixis. Ja ho hem fet altres vegades. Els xinesos diuen que les caminades llargues comencen totes per un primer pas. Com més triguem a fer-lo, més temps ens costarà d'arribar-hi i més debilitats ens trobarà. Potser fins i tot ni ara hi som a temps, però al menys que la història no ens faci còmplices de la perversió de Catalunya...

Míriam ha dit...

Sí, espiadimonis, tens una part de raó. Però és que acabo de veure un diari on la Vicevogue, referint-se a l'atemptat d'ETA diu:
'Pido a los que quieran solidarizarse que acudan masivamente a votar'. Per mi, és allò que tu deies més avall de la pornografia electoral.
I... em reafirma amb la meva decisió presa de no anar-hi.
Salut a tots.

espiadimonis ha dit...

jodesh,
La meva decisió també és de no anar-hi. Si deia que el nacionalisme necessitava una clatellada, no volia pas dir de votar un altre cosa. Seria incapaç de votar un partit d'àmbit espanyol, cas del PP/PSOE, o un de neocomunista, cas de IC.
Pel que fa a la frase de la Vice, és ben cert que és un missatge subliminal. Saben perfectament que una gran participació els beneficia, i embolcallen la petició en forma de lluita antiterrorista. (Per cert que, semànticament parlant, la frase té tela. Com es fa per què un individu vagi massivament a votar?)