LLIBERTAT INDIVIDUAL A LA CARRETERA

Cada vegada que finalitza un període festiu, tenim la mateixa murga: El nombre de morts i ferits en accidents de trànsit en operacions de sortida o tornada. El govern de torn s'esforça en intentar rebaixar l'estadística de víctimes en nom de no sé quin orgull de poder dir que som un país civilitzat, però jo pregunto: On comença el poder de l'Estat per obligar-me a cordar-me un cinturó o posar-me un casc i on acaba la meva llibertat individual?

Entenc perfectament que s'obligui al conductors a portar els seus vehicles a una inspecció tècnica, el seu deteriorament podria causar un accident en el qual s'hi veiessin implicades terceres persones, i aquestes es mereixen que algú les protegeixi dels animals que es disfressen de persones i condueixen un vehicle, però, què me’n dieu quan l'única persona implicada és un mateix? Per què se m'obliga a portar cinturó o casc en el cas que vagi amb moto si només jo puc prendre mal? ¿No és meva la llibertat de prendre decisions que afecten única i exclusivament la meva vida?

SI JO FOS PRIMER MINISTRE

Si alguna més que improbable vegada jo esdevingués Primer Ministre del meu país, prendria les següents mesures només entrar:

1. Limitació de mandats.
Cap càrrec polític no podria exercir més de dues legislatures, siguin consecutives o no.

2. Reforma de la llei electoral.
Les llistes electorals serien obertes, tot al contrari que ara. Només així el poder legislatiu seria independent del executiu. La separació de poders ha de ser una obsessió en una democràcia.

3. Llei de finançament de partits.
Els partits es podrien finançar rebent contribucions tan de particulars com d'empreses fins a una quantitat límit, aquestes quantitats haurien de ser fetes públiques.

4. Clausura de la conselleria de cultura.
La cultura l'ha de fer la societat civil, no el poder constituït. Només d'aquesta manera la cultura deixaria de ser dirigida i manipulada pel poder polític.

5. Retirada de la major part de subvencions.
La majoria de les vegades, una subvenció és una quantitat de diners que surt d'una butxaca pobre per anar a una que no ho és. En tot cas, si se'n haguessin de repartir, hauria de ser per un procés ben clar i amb data límit.

6. Dissolució de les empreses públiques que realitzen obres públiques.
I al mateix temps, prohibició que cap ens públic constituís cap empresa d'obres públiques. Les obres públiques les atorgaria el govern a empreses privades en un concurs públic, tot ben emparat per la llei per evitar corrupcions a l'hora d’atorgar-les.

7. Disminució de sous i privilegis als parlamentaris.
Sense comentaris.


Hi han moltíssimes mesures més que jo prendria, sobretot encaminades a garantir els drets del consumidor i a evitar els abusos de poder tan polític com econòmic. La sensació que té la gent que els polítics formen una casta especial és un símptoma del divorci entre la societat i la política.

ELS TRANSGÈNICS I ELS MICOS

De fa uns dies que a Barcelona hi han uns joves potencialment delinqüents penjats d'alt d'un arbre. El motiu? Lluitar contra els transgènics. Ells no ho saben, però la manera de queixar-se és tremendament metafòrica. En efecte, o intentes progressar pel bé de la humanitat, o tornem als orígens, és a dir, dalt dels arbres a fer el mico.

Vagi per endavant que no sé gran cosa dels transgènics, però tampoc sé gran cosa dels pesticides, i la veritat, posats a triar un dels dos, trio el primer, que com a mínim no té porqueries químiques. ¿Que la gent té el dret de triar quin del dos mètodes prefereix? Naturalment. Com també té el dret de que li expliquin amb precisió les avantatges i inconvenients d’ambdós mètodes. Ara com ara, pels mitjans de comunicació, només trobo crítiques despietades cap els transgènics i programes on s'entrevista a enemics acèrrims d'aquests, però cap programa on se n'expliquin les possibles bondats.

Se’ns diu que els pagesos queden en mans de els fabricants de gra, com si de l'altre manera fossin totalment autàrquics. ¿És que algun pagès que es vulgui dedicar seriosament a la seva feina no depèn d'un altre fabricant com per exemple el de tractors? Estem tractant la pagesia com si fos un sector excepcional i no és ni més ni menys com qualsevol altre, que ha de lluitar pel progrés per sobreviure.

LA POSTURA AMERICANA I LA FAL·LÀCIA PERIODÍSTICA

Pocs dies després de que en Bush prengués possessió del seu càrrec de president dels Estats Units vaig cercar per internet el discurs que va fer per l'ocasió i em vaig prendre la molèstia d'escoltar-lo i de llegir-lo. El mateix vaig fer amb el discurs que va adreçar a la Cambra de Representants del seu país en motiu del debat sobre de l'estat de la nació. En ambdós discursos em va semblar veure-hi, amb el meu modest anglès, dues constants, a saber: Que l'administració Bush està ocupada en escampar la democràcia i la llibertat al món perquè només així pot sobreviure la seva visió del món i la segona, que no hi ha rectificació en la seva política exterior. Per què hauria de rectificar si va guanyar les eleccions del seu país per golejada?

Tot això ve a tomb perquè en motiu de la visita que el president Bush fa per Europa, la visió oficial del papanatisme-periodisme-progessista català és que ve per fer-se perdonar la intervenció que va permetre als iraquians anar a votar democràticament i, al mateix temps, somnien que els Estats Units canvien la seva política exterior perquè els europeus som molt macos i intel·ligents i que no poden funcionar si no és gràcies a nosaltres.

Si aquests mateixos periodistes no perdessin el temps manipulant i intentant fent-nos empassar el seu ridícul i sinistre punt de vista, potser el podrien emplear en adonar-se que les coses al Iraq van molt millor ara que no pas quan hi havia el Saddam Hussein (segons les pròpies enquestes dels iraquians).

Potser sí que vénen per llimar diferències, però que tothom tingui per segur que no s'apartaran del seu camí de lluita contra el terrorisme només per què els europeus siguem uns cagats. Només ens cal llegir llibres d'història i veure com a les vigílies de la gran monstruositat que va ser la segona guerra mundial, els líders europeus del moment anaren fent el ridícul intentant per tots el mitjans evitar un enfrontament amb Hitler, que el capdavall s'acabà produint però amb una intensitat més forta, motiu pel qual li van entregar Txecoslovàquia en safata i de la manera més vergonyant possible.

La pròpia opinió del militar alemany de l'època era que si en el moment que Hitler feu ocupar la zona desmilitaritzada del Rin els aliats haguessin intervingut, l'exèrcit alemany no hagués estat en disposició de repel·lir-ho. Potser la idea de una guerra preventiva no està tan malament, oi? Especialment quan el terrorisme d'Al Quaida ha declarat la guerra a la democràcia.

TRISTESA

No sé per què hi han dies que el teu record se'm fa més evident, més punyent. Han passat gairebé tres anys i encara ara et crec reconèixer pels carrers. Suposo que ningú no acaba acostumant-s'hi mai. Sé que la vida és així, però això no vol dir que hagi de ser fàcil.

Encara ara recordo quan tot va començar. Juro que tinc l'escena clavada al cervell. Pot semblar que sóc imbècil, però just en aquell moment ja vaig intuir com acabaria tot. Després van venir anys de lluita, de moments en què semblava que sí, per tot seguit tornar a començar el malson. Creu-me si et dic que la teva força em va semblar extraordinària, però al capdavall la mort havia de venir per cobrar-se el temut peatge. Quan finalment vas comprendre que tot s'estava acabant ho portares amb una gran dignitat, però Déu dels cels!, que sola deu trobar-se una persona en aquests fatídics moments...

En aquests dies en què el record t'invoca amb massa força, és quan desitjo que aquest mateix record esdevingui d'una vegada per totes d'una dolçor que ho faci tot més fàcil.

DIBUIX D'AUTO-CAD

Ampolla de cervesa feta amb Auto-Cad

WUTHERING HEIGHTS

Wuthering Heights és al meu parer un llibre extraordinari. Les emocions i sentiments hi són tractats de manera molt dura la qual cosa sobtà a la crítica quan el llibre aparegué el 1847. El llibre fou titllat de cruel i depriment per la crítica, que estava més acostumada al to suau i amable en què eren escrits la major part dels llibre de l'època. Un altre fet que sobtà a la crítica fou el fet que el aquestes escenes del llibre fossin escrites per una dona.

L'autora, Emily Brontë, fou nascuda el 1818 a Yorkshire. Era la cinquena de sis germans i la història de la família és ben desgraciada. La mare morí el 1821, i la germana del pare vingué a casa per tal de donar un cop de mà. El pare, Patrick Brontë, un pastor de l’església, tingué cura de l'educació del únic fill de la família, mentre que les dues germanes grans, Maria i Elisabeth, foren enviades a un internat a estudiar, on més tard se li uniren un altre germana i la mateixa Emily. Les condicions a l'escola eren tan dures, que les dues germanes grans emmalaltiren i foren enviades a casa. Maria, la germana gran, morí el maig de 1825 mentre que Elisabeth morí un mes més tard. Charlotte i Emily tornaren a casa...

Les tres germanes restants s'educaren elles mateixes tan bé com pogueren. Llegiren molt i s'inventaren algunes històries. Algunes de les quals encara existeixen. No us avorriré amb els detalls intermedis de llurs vides, només us diré que el germà morí el setembre de 1848, després de dur una vida dissipada a causa dels fracassos que no pogué entomar. Emily, s'encostipà al funeral de son germà i morí al desembre del mateix any. Anne, la germana petita, mori al maig del següent any. L'única germana que restava, Charlotte, fou la que més escriví de la família. Es casà el 1854 però morí l'any següent. El pare, que havia sobreviscut tota la seva família, tingué la sort de ser tingut en cura fins la seva mort pel seu únic gendre.

Wuthering Heights, l'única novel·la d'Emily Brontë transcorre als erms de Yorkshire, lloc on la família Brontë vivia i que Emily estimà més que cap altre de les seves germanes.

EL CARMEL, AMB PERMÍS

No voldria pas parlar de la ràbia i la frustració que deu sentir la gent afectada per les esllavissades del Carmel, tots ens l'imaginem. Em vull referir a la incompetència i la irresponsabilitat de que fan gala els polítics nostrats.

En efecte, ¿algú pot trobar una més gran manca de respecte cap a les persones afectades per part dels responsables polítics de torn? El menyspreu en què han estat tractats iguala al mostrat pels règims de països totalitaris. En primer lloc, van ignorar del tot els avisos que els habitants del barri els feien respecte a les tremolors i a les esquerdes. Quan els fets es van succeir, van espolsar-se les responsabilitats de la manera més barroera possible, fent servir els mitjans de comunicació del "regim" i altres d'afins per escampar la seva propaganda i fer veure que res no passava.

Aquí és on es demostra que la opinió pública està segrestada pels polítics. En un país democràtic, els polítics estan sotmesos a la opinió pública, i la conseqüència d'això és l’assumpció de responsabilitats per part dels polítics i la reparació immediata i competent del que hagi pogut passar.

En comptes d'això, han anat prometent una cosa darrera l'altre essent desmentits pels fets gairebé a continuació. Han prohibit a la premsa entrar a les reunions que l'ajuntament ha fet amb els afectats, reunions on aquests han llençat dures imprecacions cap als responsables polítics. Ens han menyspreat a tots, prenent-nos com a imbècils i mentint-nos mentre criticaven a la oposició pel fet d'exercir de tal (una oposició que ha demostrat que encara està descol·locada).

Un exercici molt sa i recomanable consisteix en imaginar-se què hagués passat sí partits de govern i oposició haguessin estat a la inversa. Per descomptat que tot hagués passat igual, perquè la incompetència és la mateixa en uns i en altres, però en el cas que els partits que ara són al govern haguessin estat a la oposició, haguéssim hagut de sentir tota la demagògia que gasten, haguéssim sentit criticar tot el que ara ells han fet i haguéssim sentit tots el mitjans de comunicació que ara han tirat terra al afer, criticar durament al partit de govern.

UNA DITA PER A LA LLIBERTAT

"El domini sobre la subsistència del home equival al domini sobre la seva voluntat."

Alexander Hamilton

LA SIRENA

Fa molts anys, dins el mar hi vivia una sirena que tenia el costum de sortir de nit. Es posava damunt d'uns illots que hi havia front de la costa i contemplava embadalida un poble il·luminat. La sirena pensava que els humans havien de ser uns éssers meravellosos pel fet de tenir les cases il·luminades i, de sobte, se li acudí una idea: Tindria una filleta i la faria viure amb els humans.

Dit i fet, la sirena tingué una petita sirena i, una nit, la deixà a la platja per tal de ser trobada per els humans. L'endemà al matí, una matrimoni ja força gran i sense fills, passejava per la platja quan veieren a l'infant embolcallat; no veient a ningú pels voltants se l'endugueren a casa i allí se n'adonaren amb absoluta sorpresa que en realitat l'infant era una sirena. Tot i així, decidiren de tenir-ne cura sense dir a ningú del tret morfològic que la distingia.

Els anys anaren passant. El matrimoni es guanyava miserablement la vida fent espelmes, i poc a poc la petita sirena els anà ajudant en la feina. Els problemes econòmics eren molts per a la pobre família i el terratinent els amenaçava de fer-los fora de la casa si no li pagaven els impostos. El matrimoni sempre havia d'implorar la misericòrdia del terratinent, però ell cada vegada tenia menys paciència...

Un dia que la sirena s'estava rentant en un lloc molt amagat del riu, fou descoberta pel terratinent. Aquest no perdé el temps i anà a casa del vell matrimoni per proposar-los un tracte: Si li donaven la sireneta, ells els perdonava els deutes i els deslliuraria de tornar a pagar impostos. Els pobres vells no volien pas fer-ho, però la mateixa sireneta veié que això era una bona solució per què la vellesa dels seus pares adoptius fos més suportable, i al final claudicaren.

Amb llàgrimes als ulls pares i filla es separaren. El terratinent se l'endugué pensant en exhibir-la i fer-se ric i l'embarcà per tal de portar-la a llocs llunyants.

Mentrestant, la sirena, que no havia perdut de vista la seva filla, quedà horroritzada del que veié, i anant a parlar amb Neptú per explicar-li-ho tot, aquest provocà una tempesta en alta mar fins que el vaixell s'enfonsà. Mare i filla es retrobaren i visqueren juntes per sempre més, sense que la mare tornés a sortir mai més per contemplar les ciutats humanes.