UNA ANÈCDOTA

Fa uns anys, quan jo era més jovenet que no pas ara, vaig decidir estudiar l'idioma de Goethe sense consultar les meves forces. El resultat fou que només vaig durar un any i he oblidat pràcticament el poc que vaig aprendre. Qui no he oblidat és a la professora Frau C.
La recordo com una molt bona professora, una persona que tenia molt clar el que pensava i amb molt bons estudis, entre els quals juraria en tenia de pedagogia. Jo la qualificaria de típicament alemanya sinó fos que no m'agraden els tòpics.

Tot això ve a tomb perquè m'agradaria referir-vos una anècdota que va succeir durant el curs que vaig estudiar alemany. En una certa ocasió, va sortir en el llibre de text que utilitzàvem, el "Temen Neue", una foto de la catedral de Sant Miquel d'Hamburg, ciutat on Frau C. n'era nadiua. La catedral era de construcció centreuropea, amb la cúpula recoberta de planxes de coure, i Frau C. ens va dir que feia poc havien tret les antigues planxes de coure, que eren malmeses, per posar-ne unes de noves. Per sufragar una part de les despeses, els alemanys no van fer com faríem aquí, és a dir, parar la mà cap a l'Estat i pidolar, sinó que de les planxes de coure velles se'n van fer unes medalles commemoratives i es van posar a la venda. La nostra reacció, com a bons llatins, fou la de creure que es van fer més medalles que no pas el coure permetia, traient-lo d'altres bandes. La resposta de Frau C. fou sensacional, ens digué que si pensàvem així era perquè nosaltres seriem capaços de fer-ho. la resposta va ser inapel·lable i no se'n va parlar més.

Sempre més he recordat aquesta frase lapidària. Una de les vegades que més em va venir al cap fou al començament de l'ocupació de l'Iraq per part de les tropes aliades, quan es començaven a cercar les armes de destrucció massiva, vaig sentir molta gent dient que els americans les hi posarien per poder dir que n'hi havien. Ja ho veieu, ni tan falsos eren uns ni tan honrats serien els altres si manessin.

ELS CALENDARIS ANTICS

Els cossos celestes -el sol, la lluna, els planetes i les estrelles- ens han proporcionat una referència per mesurar el temps a través de la nostra existència. Les civilitzacions antigues confiaven en el moviment aparent d'aquests cossos per determinar les estacions, els mesos i els anys.

Coneixem poca cosa sobre la mesura del temps en la prehistòria, però sí sabem que en qualsevol cultura hi va haver gent que es va preocupar de mesurar i anotar el pas del temps. Els caçadors que vivien en l'era glacial fa 20.000 anys, grataven i foradaven els pals i els ossos, possiblement per contar els dies entre fases de la lluna. Fa 5.000 anys, els sumeris, a la vall del Eufrates i el Tigris (l'actual Iraq), tenien un calendari que dividia l'any en mesos de 30 dies, dividien el dia en 12 períodes (cada un de dues hores) i dividien aquestes hores en 30 parts (cada una dels nostres 4 minuts). No tenim dades escrites sobre Stonehenge, construït fa 4.000 anys a Anglaterra, però el seu alineament mostra el seu propòsit de determinar els esdeveniments celestials, com els eclipsis lunars, els solsticis, etc.

El calendari Egipci més antic estava basat en els cicles lunars, però més tard els egipcis s'adonaren que l'estrella que nosaltres anomenem "Sírius", sortia en el mateix punt al costat del sol cada 365 dies quan començaven les inundacions del Nil. Basant-se en aquest coneixement, idearen un calendari de 365 dies cap el 3.100 abans de Crist, el qual sembla ser un dels més antics mai registrats en la història.

Abans del 2.000 abans de Crist, els Babilonis dividien el calendari en 12 mesos de 29 i 30 dies alternativament, donant un any de 354 dies. En contrast, els maies de l’Amèrica central, confiaven no només en el sol i la lluna, sinó també en Venus per establir un calendari de 365 dies. Aquesta cultura s'estengué per l’Amèrica central entre el 2.600 abans de Crist i el 1.500 després de Crist, arribant al seu apogeu entre el 250 i el 900 després de Crist. Deixaren escrits indicant la seva creença que la creació del món ocorregué el 3.114 abans de Crist. Els seus calendaris esdevingueren porcions del calendari Asteca. La nostra civilització ha adoptat un calendari solar de 365 dies amb un any de traspàs casa 4 anys, excepte els canvis de segle que no siguin divisibles per 400.

EL CORC

Malvolgut Anònim:

Sé que la ràbia et devora les entranyes pel fet que els afganesos van poder votar en llibertat fa pocs mesos. Sé que la bilis et corromp l'ànima pel fet que el diumenge vinent els iraquians podran exercir per primera vegada en la seva vida el dret de vot. Sé que et rebenta reconèixer que nosaltres els europeus devem la llibertat als americans pel fet d'haver-nos tret de sobre el feixisme, el comunisme, i genteta com el Milosevic. I sé que el pitjor de tot per a tu, el què et corca les vísceres, és que tot això ho devem als militars nord-americans que han donat llurs vides.

Sé que prefereixes mil vegades un Bin Laden, un Abu Mussab al-Zarqawi o un Hitler abans que un demòcrata, però deixa'm dir-te que la llibertat és imparable i que ni tu ni els totalitaris que penseu que la democràcia és una ideologia errònia podreu imposar-nos la vostra doctrina criminal.

LA REFORMA ELECTORAL

Darrerament estem assistint a l'enèsim espectacle que els partits polítics ens obsequien. Es tracta de la reforma de la llei electoral. Uns reclamen la reforma orientada al lema "una persona, un vot", d'altres volen donar més poder als territoris de comarques. Tan en un cas com en l'altre no tenen arguments o són molt dèbils; senzillament, defensen la reforma que els beneficia.

Més enllà d'aquestes disputes que els fan bullir l'olla, en el fons no deixen de tenir raó totes dues demandes. És injust que un vot valgui més en un lloc que en un altre, i és injust que un petit territori tingui més força que la resta del principat.

La solució és molt senzilla: fer dues cambres legislatives. Una cambra baixa on els diputats fossin escollits a circumscripció única i en llistes obertes, i on cada vot valgués igual tan a Barcelona com a Tremp, i un altre cambra, que faria de Senat, on cada comarca enviés un diputat.

Algú podria dir que tot això ens costaria més car. Jo crec que no hauria de ser necessàriament així, la cambra baixa podria tenir menys diputats del que ara té el parlament, i sempre es podrien retallar els privilegis que ara tenen i tan cars ens costen.

El resultat seria un sistema polític basat en contrapoders. Haurien de negociar i pactar-ho tot, que seria el més normal.

SE'LS VEU D'UNA HORA LLUNY

El passat dia 20 a primera hora del matí, vaig sentir una periodista (ella es tenia com a tal) relatant una notícia sobre l'esdeveniment del dia: la jura del càrrec de president per part de George W. Bush. La pretesa periodista, va gosar fer una observació personal sobre el cost econòmic del esdeveniment ignorant que la seva opinió personal ens importava un rave. Fent demagògia barata, va pontificar sobre els pobrets nens africans que s’haguessin pogut vacunar amb aquells diners.

Tot i que a mi no m'ha agradat mai la pompa que utilitzen els Estats en les seves cerimònies, i encara menys si es tracta d'un Estat on jo hi pago impostos (no és el cas d'Amèrica), tinc un parell de coses a dir sobre el tema:

1a. Els americans fan amb els seus diners el mateix que aquella periodista, és a dir, el què els dóna la gana.
2a. Segurament la major part de diners del esdeveniment van ser destinats a pagar mesures de seguretat, cosa molt natural tractant-se del què es tractava i sobre això no crec que hi hagi res a dir.

En comptes de denunciar collonades, podria haver dit que el propietari d'una vaca lletera europea rep cada dia 2,8 dolars de subvenció, mentre que un dels nens que ella planyia rep cada dia menys de 2 dolars d'alguna institució benèfica. També hagués pogut denunciar que els productes agrícoles francesos estan tan subvencionats que, posats a la venda als països africans, són més barats que els productes locals, essent així causa directe de la misèria que afecta a aquell continent.

Ai! aquests periodistes antiamericans i antiliberals com se'ls veu el plumerooooo!

CONFUSIÓ DELIBERADA?

Algú em pot explicar per què de les accions armades d'ETA en diuen terrorisme i dels individus que col·loquen bombes al Iraq en diuen resistents?
Us imagineu l'escàndol si els periodistes d'aquí es referissin al etarres com a "resistents"?
De debò es pot ser tan ximple com per qualificar de resistència l'assassinat de nens i altres persones innocents?

EL TSUNAMI

El 1946, un tsunami va causar unes 200 víctimes a les illes Hawaii. Com que els polítics nord-americans estan sotmesos a l'opinió pública i no viceversa, tal com passa aquí, es van afanyar a posar-hi remei. Van idear i crear un sistema d'alarma el qual va entrar en funcionament dos anys més tard. Posteriorment, tots els països amb riba al Pacífic se'n van beneficiar.

Ara, quan aquest tsunami espantós ja s'ha cobrat més de 200.000 víctimes, s'han difós algunes notícies del tot falses.

És fals que el sistema que utilitzen els països del Pacífic per tal de prevenir tsunamis no hagués detectat el perill al Oceà Índic. És fals que ho hagués detectat però que no es podia saber cap on aniria.

El sistema va detectar el tsunami que s'estava formant a més de preveure on es dirigia i, tot i no tenir-ne cap obligació, el centre de control va avisar als països afectats. El problema va venir pel fet que els països afectats no tenien cap mena de protecció civil, una mostra típicament oriental del menyspreu cap a la vida humana.

D'altre banda, ja feia uns anys que representants dels països del Oceà Índic, s'havien reunit per parlar de la possibilitat de implementar un sistema d'alarma tal com existeix al pacífic. No es va arribar a fer per problemes econòmics. Curiosament, els països del sud-est asiàtic han gaudit els darrers anys d'un fort increment econòmic sense, ai las, el corresponent avanç en les llibertats i control de la població cap als dirigents. Tot plegat, un fàstic.

AGRAÏMENT

Ara sento que és el moment de fer una aturadeta, simplement per donar-vos les gràcies a tots aquells que us heu dignat i molestat a comentar els meus humils escrits. Moltes vegades, un simple comentari, una frase concreta o una paraula ben posada vostra, fa que pugui veure els meus escrits des d'una perspectiva nova que de vegades no havia considerat. Gràcies a totes/tots.

ELS SEGADORS

Catalunya comtat gran
qui t'ha vist, tan rica i plena
ara el rei nostre senyor
declarada ens té la guerra.

Segueu arran,
Segueu arran que la palla va cara,
Segueu arran.

El comte duc d'Olivars
temps ha que li burxà l'orella,
ara és hora, nostre rei
ara és hora que fem guerra
contra tots els catalans
ja ho veieu quina n'han feta.

Passaren viles i llocs
fins al lloc de riudarenes,
ja n'han cremada una esglèsia
que Santa Coloma es deia
cremant talves i casulles
cremant calzes i patenes.

Del pa que no n'era blanc
deien que era massa negre,
i en donaven als cavalls
tot per desolar la terra.

Del vi que no n'era bo
deien que era massa agre
i en regaven els carrers
tot per desolar la terra.

Al davant dels seus parents
deshonraven les donzelles
i mataven els seus pares
si de mal donaven queixa.

Ja en daren part al virrey
del mal que aquells soldats feien:
"Llicència els he donat jo,
molta més se'n poden prendre."

En sentir-ne tot això
s'ha esvalotat la terra,
en sentir-ne tot això
s'ha esvalotat la terra.

Ja entraren a barcelona
cent persones forasteres
amb el nom de segadors,
perquè n'eren temps de sega.

De tres guardes que n'hi ha
ja n'han mort a la primera,
anaren a la presó
a dar llibertat als presos.

Hagueren els diputats
i els jutges de l'audiència,
i mataren al virrey
al fugir-ne la galera.

El bisbe els va beneir
amb la mà dreta i l'esquerra:
"On es vostra capità,
quina és vostra bandera?"

Ja van treure el bon Jesús
tot cobert amb un vel negre,
ja van treure el bon Jesús
tot cobert amb un vel negre.

"Aqui és nostre capità
aquesta és nostra bandera.
A les armes catalans!
que el rei ens declara guerra."

Segueu arran,
Segueu arran que la palla va cara,
Segueu arran.

AIXÒ ÉS ÉTICA PROFESSIONAL

En la passada campanya electoral nord-americana, la cadena de televisió CBS amb el seu presentador estrella Dan Rather al capdavant, van decidir emetre una notícia on es dubtava de que el president Bush hagués fet el servei militar tal com va dir. Temps després es va demostrar que la notícia era falsa, i el presentador va decidir plegar. Ara, una comissió independent acaba de certificar la falsedat del informe i quatre alts càrrecs de la cadena han estat acomiadats. Quina enveja! Aquí si un periodista difama no passa absolutament res.

LA CONSTITUCIÓ EUROPEA

Molt aviat qui ho vulgui haurà d'anar a votar pel referèndum de la constitució europea. Mentrestant, l'inefable president del parlament europeu, Sr. Borrell, ha dit que el projecte de nou estatut basc no té cabuda dins la constitució que s'ha de votar. ¿És aquesta la democràcia europea que tots somiàvem? Si aquesta és la constitució que m'ofereixen, ja se la poden ficar on els càpiga. D'altre banda, la constitució europea manté l'Estat per damunt l'individu. És aquesta la constitució que volem? La que només contempla Estats? La que menysprea nacions? Els europeus no tenim remei. ¿Quantes vegades haurem d'ensopegar amb la mateixa pedra abans d'adonar-nos que cada vegada que hem posat l'Estat per damunt l'individu, hem pres mal? Ja poden fer sortir a certs personatges populars per fer-nos propaganda, que no em faran canviar de parer.

El DÉU ESTAT

Molta gent es pensa que l'Estat és com un déu, que crea les coses del no-res. En el cas de l'Estat, són els diners el que la gent creu que fa aparèixer com per art d'encanteri. Això es tradueix en peticions desaforades de subvencions i regals per part del poble inculte. Des dels llibres d'escola fins a subvencions pel gas-oil. Ho demanen sense saber que ho han de pagar igual, via impostos i amb recàrrec, perquè s'ha de pagar un funcionariat per cobrar i gestionar els diners del poble. La solució és menys Estat i més llibertat individual.

ELS BOLETS

La família N. composta per el pare, la mare i dos fills mascles anaren a la muntanya un dissabte de tardor a caçar bolets. Després d'esmerçar-hi dues hores, pogueren omplir mig cistell i, com que no en tenien molta traça, es donaren per satisfets. Dinaren uns sandvitxos prop del cotxe, al peu d'uns arbres i de cara al sol doncs la fresqueta es deixava sentir. Un cop acabat de dinar i fet una mica de temps, pujaren de bell nou al cotxe i tornaren a casa. Arribaren a lloc i fou en aquest moment quan els dos germans es barallaren per una fotesa. El menut s'emportà la pitjor part, i els pares cregueren convenient castigar l'abús d'edat comes pel germà gran. L'enviaren al llit sense sopar.

L'endemà el noi castigat es llevà estranyat de no sentir sorolls, baixà al menjador i es trobà una escena espaordidora. El pare i el germà petit eren asseguts al sofà, immòbils. La mare era al terra de la cuina, també immòbil. L'autòpsia revelà que havien mort per causa d'uns bolets enverinats. La conclusió que el supervivent n'extragué fou que haver-se portat malament li salvà la vida...