Fa uns anys, quan jo era més jovenet que no pas ara, vaig decidir estudiar l'idioma de Goethe sense consultar les meves forces. El resultat fou que només vaig durar un any i he oblidat pràcticament el poc que vaig aprendre. Qui no he oblidat és a la professora Frau C.
La recordo com una molt bona professora, una persona que tenia molt clar el que pensava i amb molt bons estudis, entre els quals juraria en tenia de pedagogia. Jo la qualificaria de típicament alemanya sinó fos que no m'agraden els tòpics.
Tot això ve a tomb perquè m'agradaria referir-vos una anècdota que va succeir durant el curs que vaig estudiar alemany. En una certa ocasió, va sortir en el llibre de text que utilitzàvem, el "Temen Neue", una foto de la catedral de Sant Miquel d'Hamburg, ciutat on Frau C. n'era nadiua. La catedral era de construcció centreuropea, amb la cúpula recoberta de planxes de coure, i Frau C. ens va dir que feia poc havien tret les antigues planxes de coure, que eren malmeses, per posar-ne unes de noves. Per sufragar una part de les despeses, els alemanys no van fer com faríem aquí, és a dir, parar la mà cap a l'Estat i pidolar, sinó que de les planxes de coure velles se'n van fer unes medalles commemoratives i es van posar a la venda. La nostra reacció, com a bons llatins, fou la de creure que es van fer més medalles que no pas el coure permetia, traient-lo d'altres bandes. La resposta de Frau C. fou sensacional, ens digué que si pensàvem així era perquè nosaltres seriem capaços de fer-ho. la resposta va ser inapel·lable i no se'n va parlar més.
Sempre més he recordat aquesta frase lapidària. Una de les vegades que més em va venir al cap fou al començament de l'ocupació de l'Iraq per part de les tropes aliades, quan es començaven a cercar les armes de destrucció massiva, vaig sentir molta gent dient que els americans les hi posarien per poder dir que n'hi havien. Ja ho veieu, ni tan falsos eren uns ni tan honrats serien els altres si manessin.
La recordo com una molt bona professora, una persona que tenia molt clar el que pensava i amb molt bons estudis, entre els quals juraria en tenia de pedagogia. Jo la qualificaria de típicament alemanya sinó fos que no m'agraden els tòpics.
Tot això ve a tomb perquè m'agradaria referir-vos una anècdota que va succeir durant el curs que vaig estudiar alemany. En una certa ocasió, va sortir en el llibre de text que utilitzàvem, el "Temen Neue", una foto de la catedral de Sant Miquel d'Hamburg, ciutat on Frau C. n'era nadiua. La catedral era de construcció centreuropea, amb la cúpula recoberta de planxes de coure, i Frau C. ens va dir que feia poc havien tret les antigues planxes de coure, que eren malmeses, per posar-ne unes de noves. Per sufragar una part de les despeses, els alemanys no van fer com faríem aquí, és a dir, parar la mà cap a l'Estat i pidolar, sinó que de les planxes de coure velles se'n van fer unes medalles commemoratives i es van posar a la venda. La nostra reacció, com a bons llatins, fou la de creure que es van fer més medalles que no pas el coure permetia, traient-lo d'altres bandes. La resposta de Frau C. fou sensacional, ens digué que si pensàvem així era perquè nosaltres seriem capaços de fer-ho. la resposta va ser inapel·lable i no se'n va parlar més.
Sempre més he recordat aquesta frase lapidària. Una de les vegades que més em va venir al cap fou al començament de l'ocupació de l'Iraq per part de les tropes aliades, quan es començaven a cercar les armes de destrucció massiva, vaig sentir molta gent dient que els americans les hi posarien per poder dir que n'hi havien. Ja ho veieu, ni tan falsos eren uns ni tan honrats serien els altres si manessin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada