SI VIS PACEM PARA BELLUM

Al Saló de l'Ensenyament d'enguany, hi ha un estand de l'exèrcit espanyol, i dies enrere s'hi varen plantar un seguit de joves (ells s'autoanomenen, pomposament, “activistes”) i després de llençar-se pintura vermella per sobre, desplegaren una pancarta amb un escrit que hi deia: “Les armes no eduquen, maten”.
D'antuvi, pot semblar que tinguin raó, però si hom s'atura a pensar-hi una mica, veurà que l'autodefensa, sobretot la individual però també la col·lectiva, hauria de formar part de l'educació que reben els nostres infants doncs, ¿És que per ventura la llibertat i la democràcia són drets naturals? Segurament que per aquests xixarel·los, nascuts en democràcia i per tant amb tot fet i mastegat, amarats de progressia ridícula que al seu torn els van imbuir en l'escola pública comunistoide que patim, deuen pensar que sí, que el fet de ser lliures és un dret connatural, però si l'escola i la societat haguessin estat liberals els haurien dit que la llibertat és un dret que ha calgut conquerir i que ha de ser vigilat per tal de que no te'l prenguin, i si qui te'l vol prendre pretén fer-ho per la força, tu també l'has de defensar per la força, i és aquí on entren les armes, per fàstic que ens facin.
És cert, els humans hauríem de detestar tota forma de violència, els humans hauríem de preferir poder defensar-nos amb l'ús de la paraula, però els fanatismes i la intolerància no són susceptibles de ser aturats amb bones paraules, i és que els romans ja ho deien:

Si vis pacem para bellum

o, tal com va dir Yves Montand:

Els pacifistes són com ovelles que creuen que el llop és vegetarià.

L'INTERVENCIONISME QUE S'ACOSTA

Aquesta setmana, el president del govern espanyol va dir en sessió parlamentària i sense por de fer riure, que la culpa de tota la crisi econòmica actual la té el liberalisme econòmic.

Com sigui que aquest individu ja ens ha demostrat anteriorment i a bastament la seva ignorància, no tan sols per els afers econòmics, sinó en afers d'altre índole, no ha de causar cap sorpresa aquesta nova mostra d'estultícia del qui per desgràcia ostenta el càrrec de president del govern.

No tinc cap esperança que el Sr. Rodríguez llegeixi aquest blog en general i aquest post en particular. Ara mateix el sé ben lluny, desplegant les plomes de paó pel consum intern i fent el ridícul amb les seves, diguem-ne, tesis econòmiques, però en l'improbable cas que arribi a llegir aquest modestíssim blog, voldria dir-li que tots els mètodes d'intervencionisme han fracassat sempre.

Per exemple, la despesa pública no ha creat ni crearà mai llocs de treball addicionals, digui el que digui l'inefable Keynes. Si el govern augmenta els impostos per tal de crear llocs de treball (els únics llocs de treball directes que pot crear un govern són únicament a nivell de funcionari) això vol dir que la menor disponibilitat de diners per part del ciutadà, li farà abaixar el consum de productes, amb el consegüent augment de l'atur, contrarestant, així, l'augment que il·lusòriament havia prèviament creat. Si per contra, l'augment de la despesa pública no ve del cobrament d'impostos sinó de préstecs bancaris, això significarà una expansió del crèdit i un augment de la inflació. Aital expansió del crèdit, pot portar el país a un “boom” temporal, però aquesta prosperitat és merament fictícia, i acaba amb una depressió econòmica. Ara mateix Espanya n'és un clar paradigma, i d'això sí que el president del govern espanyol es podria presentar com a exemple. Com a exemple del que no s'ha de fer en política econòmica, evidentment.

Un altre idea que els intervencionistes i enemics del liberalisme s'ocupen d'escampar a través de les tertúlies radiofòniques, els articles d'opinió i pamflets doctrinaris disfressats de notícia seriosa és la de que en un món capitalista i globalitzat qui en realitat mana són les grans empreses, les quals no tenen escrúpols a l'hora d'estrangular el pobre consumidor-treballador. La realitat ens diu que en una veritable economia de mercat, el consumidor és qui mana. El fet de comprar o no comprar determina, en darrer terme, el què l'empresari ha de produir, i en quina quantitat i qualitat, i això és tant com dir que el consumidor controla els factors de producció laborals i materials, determina si una empresa té beneficis o pèrdues, i un llarg etcètera.

En aquest sentit, podem dir que el lliure mercat és una democràcia on cada cèntim d'euro és un vot.

Si dels governs europeus depengués, ara mateix seríem bombardejats amb un seguit de normes reguladores que vindrien a afegir-se a les que ja tenim, que ja són moltes. La única veu assenyada la he sentit del president sortint dels Estats Units, ben sovint acusat de dimoni pelut, ignorant i alcohòlic, que al “Federal Hall National Memorial “ ha fet un discurs brillant, on si teniu la paciència de llegir-lo, fa un anàlisi ben acurat del problema, desmenteix algunes de les fal·làcies que han circulat i circulen i dóna motius per a una solució relativament ràpida per el seu país. D'altres països, que viuen instal·lats en la demagògia barata i el dogmatisme, encara trigaran, i el pitjor de tot és que qui en sortirà més perjudicat són les classes socials que els governs socialistes tant diuen defensar.

HOSSANNA, OBAMA

Mai no he entès la il·lusió que generen els polítics a molta gent. Personalment crec que aquells han de ser sempre contemplats amb un immens escepticisme i sotmesos a un estricte control.

Oblidant que cadascú de nosaltres som amos del nostre propi destí, n'hi ha que projecten les seves frustracions i la manca de decisió a l'exterior. Així, molts dels meus conciutadans han assistit amb veritable passió a l'espectacle de la confirmació d'Obama com el nou Messies, creient que, tan sols pel fet d'haver sortit elegit, els problemes del món ja són en vies de solució.

Bush, Clinton, Reagan o Carter, per posar uns exemples recents, van ser Governadors abans que Presidents, i per bé o per mal podien presentar unes credencials. Obama no ha tingut mai un càrrec executiu, i per tant només podem endevinar què és el que farà a través de les seves promeses i dels actes fets com a senador.

Pel que fa a les promeses, ha anat prometent unes coses i les seves contràries depenent de les orelles que l'escoltaven, i això farà que, a l'hora de prendre decisions, uns o altres se sentin decebuts.

Naturalment, haurem de deixar-lo governar abans de jutjar-lo. Afortunadament nordamèrica és un país amb una societat civil prou forta, i en el cas que Obama no fes les coses bé, sabran posar-hi remei. De moment, la propera prova de foc la tindrà d'aquí a dos anys, quan han de renovar parcialment la Cambra de Representants. Veurem si podrà mantenir aquesta il·lusió que ha generat o si pel contrari la decepció de certs sectors li passa factura.

Pel que fa a nosaltres, pobre i miserable país, seguirem patint la partitocràcia que tanta mediocritat i vol gallinaci ens ha portat. A tots aquests -especialment progres- que s'han il·lusionat tant i s'han passat dies parlant de les eleccions americanes: ¿No podríem aprofitar més el temps preguntant-nos per què en el nostre país és impossible que surti un fenomen així?

WORDS UNSPOKEN

No tinc ganes d'escriure.

LA CRISI DE LA BANCA

Quan a l'Argentina va passar l'afer del “corralito”, -eufemisme per dir robatori de guant blanc i a gran escala- hom es podia alegrar de viure en un continent que pertanyia al primer món, on la seriositat era la norma en la qual operava la banca. Però vist l'aspecte que està prenent la crisi, la única diferència que hi veig entre el “corralito” i Europa és que els governs sortiran d'avaladors dels bancs.

Però la pregunta sorgeix ràpida com un llamp: ¿És lícit que els bancs, que ens han estat refregant per la cara uns beneficis de dos dígits durant molt i molt de temps, ara pretenguin que els contribuents els paguem les errades financeres i les malversacions? No oblidem que els bancs, dels beneficis, només en donaven la part corresponent a qui en tingués accions, i a ningú més. Aleshores no entenc per què ara els hem de pagar la festa els qui no hi tenim res a veure.

Entenc perfectament que els governs vulguin garantir els dipòsits dels clients dels bancs, altrament, això podria desencadenar una onada de pànic i, em dóna la sensació, no hi ha cap banc que tingui els dipòsits suficients com per garantir els diners que els impositors hi tenen, però si jo fos ministre d'economia, el que faria és el següent:

Proclamar als quatre vents que el govern no donarà els diners dels contribuents a cap empresa privada, que si hi ha algun banc que preveu tenir problemes, que acudeixi al ministeri amb les claus del banc, el qual a continuació seria nacionalitzat. El govern garantiria fins el darrer cèntim d'euro a tot dipositari i client, i quan el banc estès sanejat seria subhastat per tal de que el govern recuperés la inversió feta per mantenir el banc operatiu. L'inconvenient? Qui tingués accions del banc ja se les podria posar en li cabessin, perquè aquelles accions passarien a valer 0 euros.

Això, però, no passarà pas. La totalitat dels partits polítics es financen amb crèdits que els concedeixen els bancs per, més tard, condonar-los el deute. Aquest és el preu que paguen els bancs per tenir la influència necessària per tal que el govern legisli i actuï en llur interès.

INTERVENIR O NO INTERVENIR, AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ

Mirant dades sobre llibertat econòmica i política dels països del món que ha fet l'Institut Frasier, i centrant-se en Amèrica Llatina, hom veu clarament que Xile sobrepassa a tots els països del seu entorn. Aquest país està situat en el lloc 20è de 130 en quant a llibertat de comerç, competència i mercats, mentre que els països que l'envolten, Argentina, Bolívia i Perú, estan situats als llocs 74, 63 i 48 respectivament. De fet, Xile té fins i tot una millor posició que Espanya, França, Suècia o Noruega, per posar uns exemples. Un altre detall a tenir en compte, és que des de 1995 fins al 2004 l'augment de la renda per capita dels xilens fou del 25% de mitjana, mentre que la de Sud-amèrica fou del 10%.

Que la llibertat política i econòmica van estretament lligades, es confirma per exemple amb el cas de Veneçuela. Malgrat la riquesa generada pel petroli, aquest país té l'índex de llibertat econòmica més baix de tota Amèrica llatina, i el 5è més baix de tots els països que es mesuren en aquest rànquing, i encara pitjor, entre el període de 1995 al 2004, en comptes d'un augment de la renda per capita que he esmentat abans per els països de Sud-amèrica, en el cas de Veneçuela fou una baixada d'aquesta renda, una mostra molt clara de tenir un govern intervencionista i subsidiari.

Tornant en el cas de Xile, hi han unes preguntes que m'assalten. ¿Estaria Xile en aquesta posició si Augusto Pinotxet no hagués fet el cop d'estat i Salvador Allende hagués consumat la deriva comunista de Xile? Perquè ja sabem tots que Allende era un fervent admirador de Stalin, que el seu govern s'emmirallava amb Cuba i que era partidari de la “violència revolucionària”.

La resposta a aquesta pregunta òbviament és que no. Suposant que Xile finalment s'hagués tret de sobre la dictadura comunista en la qual anaven a caure, dubto molt que s'haguessin fet les reformes necessàries per assolir el lloc on són ara.

L'altre pregunta és: ¿Aleshores, estava justificat el cop d'estat? La resposta també ha de ser que no, perquè al cap i a la fi Allende fou escollit democràticament. I és aquí quan el dilema està servit. ¿S'ha de deixar que un país s'equivoqui o s'ha d'intervenir per evitar mals majors? ¿De quins mecanismes disposa la democràcia per evitar que se l'elimini? ¿Són totes les societats civils de tots els països democràtics prou fortes per evitar per si soles les derives dictatorials?

AVARS I DESVERGONYITS

Es pot dir més alt però no més clar. Escolteu i vegeu a Francesc Sanuy a Vilaweb.

UNA DE LES PITJORS ESCOLES

Ja no som només uns quants que ho diem. Fins i tot la Fundació Jaume Bofill, en un estudi realitzat, assegura que l'escola pública catalana està situada en el penúltim lloc del països de la OCDE.

Mentrestant, l'única preocupació dels mestres és que no es privatitzi l'escola pública, i preparen unes jornades de vaga contra l'intent -minso i ridícul- de la classe política catalana per mirar de millorar aquesta situació. Tot plegat, em sembla un intent immoral dels professors per mirar de defensar els seus privilegis de casta funcionarial. I és que, en una situació de meritocràcia, la major part es trobarien escombrant carrers.

(DES)EDUCACIÓ SEXUAL

Tenir unes idees rígides sobre sexualitat i aplicar-les a la vida diària implica haver-ne de pagar un preu. Si hom té fills adolescents i per tota educació sexual se li diu que no pot practicar sexe fins que arribi al matrimoni, pot ser que se't presenti una sorpresa en forma de filla prenyada o de fill responsable de que una noia quedi en estat.

Ens agradi o no, els adolescents mantindran relacions sexuals, perquè és llei de vida i els temps han canviat. Ja no estem en aquells anys en que l'ascendent dels pares i la por feien que algunes parelles no practiquessin sexe fins arribar al matrimoni. Ara el sexe s'ha banalitzat i ni tan sols fa el respecte de fa una vintena d'anys.

Malgrat tot, reconec el dret dels pares d'educar els seus fills com estimin més oportú, i ningú no té dret a ficar-s'hi, per retrògrades que ens semblin les seves idees ni pel fet de que un dels progenitors es presenti a unes eleccions.

PROPOSTES QUE GRINYOLEN

No m'estranya l'adoració que els nostres mitjans de comunicació senten per Barak Obama, fins ara aquest senyor ha venut fum i eslògans, i tots sabem la fascinació pels titulars que senten els nostres mitjans de comunicació. És lògic. Els estalvia molta feina: ja tenen els titulars i no han d'examinar els discursos perquè no hi ha res a examinar de tanta buidor.

De tota manera, admeto que el seguiment que s'estava fent al Partit Demòcrata estava plenament justificat; hi havia una pugna entre dos pesos pesants i la lluita era molt interessant. Ara però, la guerra ja ha acabat, i el minutatge dedicat a Mr. Obama supera, de llarg, el que dediquen a Mr. McCain, la qual cosa porta a pensar que els nostres mitjans de comunicació ja han fet la tria, i com sempre, no saben que les seves creences i idees, per molt legítimes que siguin, ni són notícia ni ens interessen. Imagino que això no els ho devien ensenyar a les facultats de periodisme, què hi farem...

Malgrat tot, no puc deixar de dedicar unes ratlles a les notícies que vaig sentir ahir, així que Morfeu em va deixar d'acotxar entre els seus braços. Un cop més, a la nostra premsa se li queia la baba dient que Barak Obama havia triomfat espectacularment en la convenció que havia tingut lloc a Denver per tal de designar-lo candidat de manera oficial. La mateixa premsa va reconèixer que Mr. Obama no és res més que un souflé, perquè va dir que per primera vegada ha presentat propostes. De les que vaig sentir, dues em van cridar especialment l'atenció, per antagòniques i contradictòries. Per un cantó, va dir que volia rebaixar els impostos a la classe mitjana (cosa que està molt bé), però per l'altre cantó, va dir que volia implantar la medecina universal, és a dir, una mena de seguretat social comunista com la que tenim a Europa.

Seria interessant que algú preguntés a Mr. Obama com pensa pagar l'augment de la despesa que causaria la instauració de la medicina universal si a més pretén abaixar els impostos. Quina de les dues promeses pensa incomplir?

ENSENYAR ALS FILLS

El febrer d'enguany, un tribunal de Los Angeles va sentenciar contra l'escolarització a casa, és a dir, que fossin els mateixos pares els que fessin de mestre als seus fills. La part perdedora va presentar al·legacions i ara un tribunal superior ha cregut ajustat a dret el fet de permetre els pares educar els fills a casa.

Un dels problemes és que aquest dret no serà automàtic, sinó que s'haurà de sol·licitar, però com a mínim, els pares que estimin oportú ensenyar ells mateixos els seus fills ho podran fer, prèvia sol·licitud. Aquí, en canvi, encara creiem que els nostres fills pertanyen a l'estat, i els hi regalem durant uns quants anys per tal que ens els “adoctrinin”, i ens han escanyat tan a impostos, que per a la immensa majoria de famílies l'escola pública és, virtualment, l'única econòmicament viable per portar els seus fills, fet aquest que és ben aprofitat per l'estat per omplir el cap dels infants amb les ruqueries inherents a un estat amb un fort substrat marxista.

D'altre banda, si hom creu que per dur els seus fills a l'escola privada esquiva la malèfica mà de l'estat, va ben lluny d'osques: el temari és pràcticament el mateix. Potser l'única avantatge és el personal i la manera de fer que, tal i com estan les coses, ja és molt, però la qüestió de fons és que, encara que sigui en una escola, els pares haurien de poder escollir què, com i qui ensenya als seus fills.

SER VS. TENIR

Tothom dóna per ben feta l'afirmació que diu que la filosofia xinesa i la occidental són tan diferents com la nit i el dia, però la meva teoria, tot acceptant que la frase és veritat és que, en quant a objectius, són ben compatibles. En efecte, ambdós filosofies cerquen la felicitat de l'individu, entenent com a felicitat el fet de tenir la percepció subjectiva de que has aconseguit els objectius que t'havies proposat. Podríem dir, doncs, que les dues filosofies són eudemòniques.

Allà on difereixen plenament és amb la manera d'aconseguir aquesta ataràxia. Mentre que la filosofia occidental ha intentat donar satisfacció als individus dient-los que han d'actuar per tal de canviar el seu entorn i modelar-lo al seu gust, és a dir, tenir desigs i treballar per aconseguir-los, la filosofia xinesa proclama que la felicitat s'aconsegueix amb la buidor, és a dir, amb la no tinença de desigs.

Des del punt de vista del progrés material, la filosofia occidental s'ha revelat superior, perquè ha permès el capitalisme i el seu inherent alt nivell de vida. La prova és que si la Xina ha volgut créixer ho ha fet adoptant el sistema econòmic occidental, ara bé, en quant a realització personal, ens hem de preguntar si la filosofia occidental no torna als individus un pèl superficials. En aquest sentit, la diferència entre el ser i el tenir, continua del tot vigent...

GEÒRGIA

La zona que avui dia es coneix com a Geòrgia inclou els antics regnes de Colchis i Kartli-Ibèria. Entrà en la influència Romana al segle primer abans de Crist, i el cristianisme esdevingué religió oficial vers l'any 330. A la dominació de perses, àrabs i turcs seguí una edat d'or del país els segles 11è fins el 13è, que fou interromput per la invasió mongola el 1236. Posteriorment, els Imperis Persa i Otomà competiren per establir la seva influència a la zona. Geòrgia fou absorbida per l'Imperi Rus el segle 19è. Després de la revolució russa, el país fou independent durant 3 anys (1918 – 1921), moment que fou incorporat de manera coercitiva a la Unió Soviètica fins que aquest es dissolgué el 1991. El govern d'Eduard Shevardnadze intentà manipular les eleccions legislatives del novembre del 2003, fet que provocà grans protestes i portà a la dimissió del gabinet. En les noves eleccions que tingueren lloc a començaments del 2004, pujà al poder l'actual president, Mikheil Saakashvili, el qual ha fet reformes tant de mercat com democràtiques, però aquest progrés s'ha complicat per dos conflictes ètnics en les regions de Abkhazia i Ossètia del Sud. Aquests territoris estan fora del control del govern central, i són governades per governs no reconeguts els quals no obstant tenen el suport de Russia, que no renuncia a seguir controlant la zona.

Davant l'agressió russa a la Geòrgia democràtica:

Què diran ara els que abonyegaven cassoles a la guerra d'Iraq? Què faran els que sortiren al carrer demanant a crits que s'aturés la guerra? Quines protestes encetaran els que es mobilitzen contra la “ocupació” israeliana de Cisjordània? Quines manifestacions faran els mestres que van dur els nens de parvulari a les manifestacions contra la guerra d'Iraq? I sobretot, ¿no s'adonaran ara que van ser manipulats de la manera més barroera possible per la premsa? ¿Els servirà per reflexionar?

DEPRESSIÓ

Parlant en termes econòmics, una depressió és el període de reajustament que, inevitablement, segueix a un boom creat per la inflació o per l'expansió del crèdit -en el nostre cas, la depressió que patim ha vingut donada per aquest darrer motiu-. Les característiques d'un període de depressió són: una activitat empresarial reduïda en gran manera, atur en massa, i misèria. Aquestes característiques continuen fins que les il·lusions del boom han desaparegut del tot, i l'economia s'ha reajustat a la realitat de les condicions existents, que en el cas d'aquest país són de sub-primer món. Tota temptativa dels governs d'interferir en els tipus d'interès, sous i preus, tindrà com a resultat un retard en la recuperació i per tant, la prolongació del període de depressió.

Pels qui vulgueu saber què és l'expansió del crèdit, us diré que, senzillament, és el préstec, per part dels bancs, de molts més diners dels que els impositors han dipositat a les seves arques en qualitat d'estalvi o inversió.

PREMI BLOG ÀCID

El blog de la Rita, "La meva illa roja", està que se surt. Li han donat dos premis més (ja en deu portar una dotzena, com a mínim), i això és, indubtablement, signe de qualitat i de que és llegit.

Com que la Rita és generosa de mena, m'ha passat un dels dos premis, concretament un que es diu “Premi blog ácido”, que s'atorga en base al següent:

“Este premio tiene la característica de ser entregado a aquellos blogs cuyo estilo se fundamenta en que sus post son en su mayoría la opinión y el criterio particular de sus administradores, y por supuesto, que se destaque la asertividad, coherencia, fluidez, creatividad y acidez en sus opiniones. Una de las reglas del premio es entregar dicho reconocimiento a otros blogs que cumplan las características mencionadas”.

Darrerament vaig enfeinat i no puc mirar molts blogs, però si li haig de passar a algú, el primer que em ve al cap és el blog de l'Artur, crec que acompleix amb escreix el criteri pel qual s'atorga. Analitza els temes en profunditat i amb visió personal.

TERGIVERSACIÓ PER LA RÀDIO

Ahir vaig sentir per la ràdio que el genocida Karadzic deia que en el seu moment va pactar la immunitat amb els Estats Units, i que ara tenia por que el matessin. Vaig arrufar el nas, perquè em semblava detectar el que sempre ens volen fer colar: que els USA estan darrera de tot el dolent que hi passa al món. Aquest matí, llegint a l'Alfons Quintà a l'Avui, ho he vist més clar, diu:

Cal tapar-ho tot delirant sobre una entesa entre les bèsties comunistes sèrbies -ara qualificades injustament i immoralment de "nacionalistes"- i els Estats Units. Aquests passen d'haver estat acusats d'intervencionistes en contra dels genocides serbis -cosa que realment van ser i els honora- a pretesos col·laboracionistes. Que sant Boi ens empari!

De tot manera, llegiu l'article sencer, li deixen poc espai perquè els molesta, però la seva lectura continua sent impagable.

L'AMORFISME DE LA MALDAT

Allò que es coneix com a maldat, és a dir, les males accions o les que són moralment reprovables, són inherents a l'ésser humà. Existeixen des que l'home és home i existiran fins que l'espècie humana deixi d'existir.

Només que revisem els llibres d'història observarem que l'anterior paràgraf té tota la validesa objectiva. Des de les conquestes d'una tribu sobre un altre o, a escala més gran, d'un país per un altre, sempre hi ha hagut persones que no han tingut cap mena de respecte cap al proïsme ni cap escrúpol a sotmetre'l.

L'adquisició de tecnologia per part de l'ésser humà, ha fet que la capacitat de fer mal hagi augmentat de manera exponencial i, d'aquesta manera, països petits van poder sotmetre continents sencers o territoris més grans que la pròpia metròpoli, espoliant vides i propietats als nadius.

El zenit de tot això arribà al segle XX, quan la maldat de l'ésser humà trobà l'excusa de la ideologia en un intent de recerca de legitimitat. Adoptà la forma de feixisme i comunisme disfressant-se, en alguns casos, de paternalisme. Gentola sense ni un bri d'humanitat s'apropiaren dels ressorts del poder i disposaren de milions de vides humanes al seu caprici i albir, sense tenir-ne cap dret.

En l'actualitat, la maldat ha trobat un perfecte caldo de cultiu en l'islamisme, i així, una religió necessitada de quantitats d'aire fresc per tal de renovar-se i esdevenir compatible amb una visió més occidental de la vida, ha esdevingut, al estar resclosida, una font d'extremistes que no han dubtat d'utilitzar aquesta religió pels seus propòsits nefands.

En el seu article d'avui a L'Avui, Alfons Quintà escriu, en el darrer paràgraf, sobre individus comunistes que han esdevingut islamistes (i per tant antisemites) en el seu camí infernal de destrucció i maldat, i és que l'antisemitisme mereix una especial menció com a forma de maldat inherent a l'espècie humana.

De bell antuvi, els antisemites, en el seu intent de trobar una excusa per les seves accions, van qualificar el poble jueu de deïcida, més tard aquest poble ha rebut tota mena de blasmes, com ara que eren usurers i per tant lladres o que eren assassins rituals de nens. Actualment, la maldat de l'antisemitisme s'ha disfressat “d'amistat cap al poble palestí” i “jueus dolents que massacren la població palestina”, i és que com hem vist, hem de mentalitzar-nos que SEMPRE haurem de reservar una part de les nostres energies en desmuntar els tòpics i les cabòries dels totalitaris que, igual que els virus, muten i es transformen per poder continuar les seves malvestats.

LA GRAN MURALLA

Quan jo era petit, havia sentit a dir que els xinesos van fer la Gran Muralla per impedir ser culturalment influïts per altres països. No sé massa cosa d'història, però suposo que més aviat devia ser per defensar-se de les invasions militars. La versió que m'explicaven també tenia un final: que quan els xinesos se'n van adonar, el món els havia superat en tots els termes.

La “muralla” construïda per Europa, és a dir, les subvencions i les constants travetes a la globalització, sempre m'ha fet recordar aquesta història que sentia de petit. Parlem molt de mantenir l'estat del benestar i tots els privilegis adquirits comportant-nos de manera endogàmica i autàrquica, però els països en vies de desenvolupament no dormen, i arribarà el dia que els europeus, quan vulguem adonar-nos-en, veurem que haurem estat superats per països molt més dinàmics i amb les idees més clares, que rebutgen el sistema de protecció europeu, sistema que ens fa estar agombolats pel papà estat del bressol a la tomba.

EL KEYNESIÀ

Aquest matí, aprofitant que era diumenge, he romancejat al llit una bona estona. Mentrestant he engegat la ràdio, i poc després han entrevistat una persona la qual han presentat com a catedràtic d'economia. El tema de la entrevista era la crisi, i entre les preguntes que li feien n'hi ha hagut una que m'ha fet adonar que l'home era un keynesià, és a dir, partidari de la intervenció econòmica de l'estat. A la pregunta de si l'estat està fent el necessari per solucionar la crisi, l'individu en qüestió ha respost dient que li semblava que no, que hauria de fer obres públiques i així donar feina a molta gent. També ha dit que s'hauria d'ajudar les empreses a tirar endavant.

Un catedràtic d'economia d'un país que pretén seguir el camí de la modernitat hauria de saber que les obres públiques es financen amb diner públic, i que de la única manera que es pot crear diner públic és prenent-lo al contribuent. Si hi ha crisi, ¿no seria millor deixar el poc diner que els queda als contribuents a les seves respectives butxaques? El diner circularà igualment, perquè aquest país ja no és el d'abans, que entre els seus gens tenia el de l'estalvi. Ara la gent en gasta tants com n'hi entren, entra altres raons perquè els sous són de misèria, i també perquè hem entrat de ple en la societat de consum, i volem tot allò que veiem.

Deixant els diners a les butxaques dels contribuents garantirem que aquests se'ls gastaran amb allò que ells vulguin, mantenint així la seva llibertat individual i assegurant el funcionament dinàmic de l'economia, en el sentit que tot aquell que faci bones ofertes i sigui competitiu, rebrà el premi de l'atenció dels clients.

D'altra banda, les afirmacions del catedràtic eren del tot antagòniques perquè, ¿com es pot ajudar les empreses que deia voler ajudar si prèviament els has cobrat un munt d'impostos per tal de fer unes obres públiques que, a més, no les fas perquè siguin necessàries, sinó per donar feina a un grapat de gent, talment com ho feien els faraons amb les piràmides?

300

Els humans sentim especial predilecció per les formes geomètriques i els números rodons. Jo no és que en faci gaire cabal, però l'altre dia, remenant per l'editor del blog, m'adoní que m'acostava perillosament als 300 posts. Em van passar per alt el 100 i els 200, però aquest he decidit fer-ne esment.
300 posts en poc més de 4 anys em semblen francament pocs, però per no tenir-ne massa idea del món, ja m'està bé, us ho dic sincerament.
Llegint-ne els dels primers temps, ara els canviaria o, directament, no els escriuria. Igualment passa amb alguns dels comentaris que feia, però em diverteix de veure com "n'estava aprenent". Sempre dic que pel fet d'escriure aquest blog, el primer beneficiat he estat jo mateix, perquè em vaig adonar que era un fervent partidari de la llibertat individual. I què dir de les vegades que he estat temptat de tirar la tovallola? Però després m'hi repenso i crec que els pocs que em llegeixen tindran la paciència suficient com per esperar a que tingui res a dir, el temps per fer-ho, i les ganes d'escriure.
Només em queda donar-vos les gràcies a tots els que en algun moment m'heu acompanyat en aquest periple, i heu contribuït a enriquir aquest pobre blog amb els vostres comentaris...

L'ÀNIMA DE G.

Quan G. finà, la seva ànima se sublimà cap a l’eternitat, que és on habiten totes els ànimes. Allà l’esperaven totes les seves companyes que mai abans havien adquirit una massa corpòria i n’esperaven el torn. Aquestes havien vist marxar l’ànima de G. 84 anys abans, que per l’eternitat és tan poca cosa com el que dura un viatge en Dragon Khan.

-I què, i què, com ha estat? –demanaven totes les ànimes, excitades, rodejant la que acabava d’arribar.

-Què voleu que us digui, el món és tan perfectible... Llegint els llibres d’història he pogut veure les barrabassades que s’han arribat a fer en nom d’uns ideals. Algunes d’aquestes barrabassades encara es fan avui dia. També he vist la gana i la desesperació, i com la gent es comporta com si hagués de viure sempre, sense pensar que el nostre pas per la terra és molt breu.

Les altres ànimes aviat deixaren d’escoltar-la, en part perquè no volien pas sentir que allà on aspiraven a anar no era pas un camí de roses, i en part perquè arribaven contínuament altres ànimes portant novetats.

L’ànima de G. aviat quedà sola i es posà a pensar. No havia esta fàcil, no, el seu pas per la terra, havia quedat fastiguejada per diverses coses, però també hi havia hagut bons moments. Li havia estat concedit d’escoltar els concerts per violí de Paganini, havia pogut veure “Horizontes de Grandeza”, amb Gregory Peck i Jean Simmons, havia vist paisatges corprenedors, havia trobat altres ànimes amb les quals s’havia fos, i tantes i tantes coses...

Ara, un cop havia acabat tot, podria pul·lular per l’eternitat, per veure si per casualitat trobava velles conegudes, però, lentament, anà a posar-se a la cua on sortejaven els tiquets per adquirir un cos mortal, amb la secreta esperança que tornés a tenir un cop de sort i li fos permès de fer un altre viatge...

METGES DE FORA

Fa uns quants dies saltava la notícia de que la conselleria de sanitat contractaria 300 metges de l'estranger per tal de suplir la manca de professionals mèdics de les consultes.

Aquesta escassetat vindria fonamentada per dos motius, un és la manca -en el seu moment- de previsió a l'hora de calcular el nombre de metges que es necessitaria avui dia, i el segon motiu, a la fuga de professionals cap a l'estranger.

La pregunta és clara: per què se'n van el metges a l'estranger, si els necessitem? La resposta també és obvia, allà els paguen millor i són més ben valorats. Hom es pregunta per què la conselleria no fa l'esforç d'atendre millor els professionals que s'han format a les universitats públiques -és a dir, amb la formació pagada de les nostres butxaques i en canvi, de la seva formació se'n beneficien tercers països.

En la meva opinió, això només és una mostra de que el sistema sanitari públic ha fracassat estrepitosament, semblantment a l'escola pública. Ha quedat ben demostrat que com més diners s'hi aboquen més se n'escapen per tot arreu, sense beneficiar ni els professionals ni els pacients. S'imposa la mesura, el capteniment i la racionalitat de les empreses privades...

MALEÏTS POLINOMIS!

Darrerament tinc el blog i els comentaris deixats una mica de banda per culpa de coses com aquesta:

P(x)=x^6 - 5x^4 + 6x^3 + mx^2 - 2x + n

Haig d'esbrinar el valor de m i de n tenint en compte que el polinomi és divisible per (x-3) i que si el dividim per (x-1) el residu ens dóna 0.

Naturalment, s'agrairan pistes i suggeriments.

INCOMPLIMENTS GRATUITS

La Fundació Catalunya Oberta envia a qui hi està subscrit uns mails setmanals que solen ser molt interessants. Darrerament també envia uns mails diaris amb un breu comentari a una notícia o fet. De vegades se'ls veu una mica el llautó, però sovint són força bons.

El que he rebut avui dijous anava sobre la pamplinada del Protocol de Kioto i l'esperat incompliment per part espanyola. Diu així:

Espanya lidera la lluita contra el canvi climàtic. Quant a incompliment del Protocol de Kioto, clar. Segons la revista World Watch, l’emissió de gasos amb efecte hivernacle va augmentar el 2007 un 1,8% respecte al 2006. Si és compta des del 1990, la pujada és del 52,3%, quan Kioto fixava un màxim del 15%. En aquest afer, Zapatero actua en la línia més ortodoxa de l’esquerra: amb hipocresia calculada. La seqüència dels fets és: accepta les limitacions de Kioto, les defensa amb passió, ven tarannà, critica als Estats Units, i després... se salta tots els compromisos. Els catalans el veiem venir: Zapatero utilitza exactament la mateixa tàctica amb Kioto que amb l’Estatut.

Quina pena em fa viure en un país on la gent es queda amb el titular periodístic de la signatura i se n'oblida de fer el seguiment. I què dir del paper ben galdós de la premsa? No havíem quedat que la seva feina era incomodar el poder establert resseguint les seves errades i desencerts?

PERILL, GENERALITAT EN ACCIÓ

No cal que diguem res sobre el menyspreu mostrat per la directiva de la central nuclear d'Ascó cap a la gent que viu als voltants. Personalment, crec que la legislació hauria de ser molt més dura, contemplant fins i tot penes de presó pels qui atempten contra la salut pública, amagant fuites que s'haurien de comunicar a l'instant al CSN.

Però la notícia que vaig poder llegir ahir al Diari de Girona, em va deixar força trasbalsat. No és pas que la radioactivitat de la fuita fos 750 vegades superior a la que es va dir, que admeto que és molt greu. Allò que m'ha commocionat és que CiU hagi demanat que “la Generalitat assumeixi competències en matèria de seguretat nuclear.“ Donat que la Generalitat gestiona les seves competències amb total incompetència, m'estimo més que no n'hi cedeixin cap més, a l'espera d'una nova generació de polítics, amb menys ideologia però amb més eficàcia i honradesa, que és del que es tracta.

PER MOLTS ANYS, ISRAEL

Havia passat molt de temps d'ençà que Abraham sortí de Caldea per dirigir-se a la Terra Promesa. Enmig hi hagué el captiveri de l'Egipte dels faraons o el de Babilònia. Més endavant hi hagué la diàspora, que disseminà el poble per tota l'orb coneguda. Aquella tarda de maig però, el centre del judaisme estava localitzat al centre de Tel-Aviv, en un senzill edifici de l'avinguda Rothschild. Tots els homes i dones que eren congregats allí aquell dia i en aquella hora tenien uns origens d'allò més divers, alguns s'escaparen de la mort dels camps d'extermini nazis o dels progroms de la Rússia tzarista, d'altres havien emmalaltit de malària gairebé fins a morir dessecant aiguamolls a Galilea, tots ells, però, estaven units pel sionisme i el judaisme.

A les 4 en punt, David Ben Gurión s'aixecà i començà a llegir:

"El país d'Israel és el lloc on va néixer el poble jueu. Allí es formà el seu caràcter espiritual, religiós i nacional. Allí adquirí la seva independència i creà una civilització important, a la vegada nacional i universal. Allí escrigué el Llibre dels Llibres per oferir-lo al món.

Exiliat de Terra Santa, el poble jueu li romangué fidel en tots els països de la dispersió, resant a tota hora per recordar-se'n d'ell i esperant sempre, a través dels segles, de tornar al país dels seus avantpassats i reconstruir el seu Estat. Durant aquests darrers decennis retornaren en massa. Romperen el desert, feren renéixer la seva llengua, edificaren ciutats i pobles i fundaren una vigorosa comunitat en contínua expansió, amb vida econòmica i cultural pròpies. Cercaven pau però estaven disposats a defensar-se. Portaren els beneficis del progrés a tots els habitants.

La hecatombe nazi, que anihilà a milions de jueus a Europa, demostrà novament la urgència de la restauració de l'Estat jueu, l'únic capaç de resoldre el problema del judaisme apàtrida, obrint les seves portes a tots els jueus i conferint al seu poble la igualtat en el sí de la família de les nacions. Els supervivents de la catàstrofe europea, així com els jueus d'altres països, reivindicaren el seu dret a una vida de dignitat, de llibertat i de treball, i, sense deixar-se vèncer pel risc ni pels obstacles, cercaren sense descansar endinsar-se en aquesta terra. Durant la Segona Guerra Mundial, el poble jueu de Palestina contribuí plenament a la lluita de les nacions ansioses de llibertat contra l'assot nazi. Els sacrificis d'aquests soldats i els esforços dels seus treballadors el qualificaren per estar entre els pobles que fundaren les Nacions Unides.

En virtut del dret natural i històric del poble jueu, proclamem la fundació de l'Estat jueu en Terra Santa. Aquest Estat portarà el nom d'Israel.

L'Estat d'Israel estarà obert a la immigració dels jueus de tots els països on estiguin dispersats. Desenvoluparà el país en benefici de tots els seus habitants. Estarà basat en els principis de llibertat, justícia i pau tal com foren concebuts pels profetes d'Israel. Respectarà la completa igualtat social i política de tots els seus ciutadans, sense distinció de religió, raça o secta. Garantirà la llibertat de religió, de consciència, d'educació i de cultura. Protegirà els Llocs Sants de totes les creences. Aplicarà lleialment els principis de la Carta de les Nacions Unides.

Preguem intensament a les Nacions Unides que ajudin el poble jueu a edificar el seu Estat i a admetre a Israel en el sí de la família de nacions.

Invitem els habitants àrabs de l'Estat d'Israel a preservar els camins de la pau i a exercir el seu paper en el desenvolupament de l'Estat, sobre la base d'una completa i igual ciutadania i una justa representació en les institucions, provisionals o permanents. Estenem la mà en un desig de pau i bon veïnatge a tots els Estats que ens envolten; els convidem a cooperar amb la nació jueva independent, pel bé comú de tots. L'Estat d'Israel està disposat a contribuir al progrés del conjunt de l'Orient Mitjà...

...Dipositant la nostra confiança en l'Etern Totpoderós, firmem aquesta declaració sobre el sòl de la Pàtria, en aquesta ciutat de Tel-Aviv i en aquesta sessió de l'Assemblea provisional reunida la vigília del dissabte, 5 de Iyar del 5708, o sigui, el 14 de maig de 1948."

Havia nascut l'Estat d'Israel...

TERRORISTES CONVIDATS PER INSTITUCIONS PÚBLIQUES

Pel blog de'n Moré, m'assabento que el Consell de la Joventut de Barcelona, que és una entitat oficial, organitza un reguitzell d'actes de solidaritat amb Palestina òbviament pagats amb els nostres diners. Entre els participants, hi figura una terrorista anomenada Leila Khaled, que pertany a la FPLP, organització també qualificada de terrorista i d'iderari marxistaleninista.

El que em deixa del tot escruixit, és que aquest acte està en gran part destinat a la joventut i a l'adolescència, i compte amb el suport de la Generalitat – en concret de la Conselleria d' Interior, de la qual n'ostenta el càrrec Joan Saura, un altre marxistaleninista-, la Diputació de Barcelona, l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament i el Ministeri espanyol d'Afers Exteriors i de Cooperació.

Curiosament, l'article que Alfons Quintà escriu avui al Diari de Girona també va d'això.

Tot plegat, és d'un fàstic immens. I no pas pels cabals públics que s'hi esmercen, que també, sinó per l'intent de rentat de cervell als nostres infants i joves. El mal que li estan fent en aquest país no pot ser pas mesurat.

PREMI "DARDO 2008"

La Maria, m'ha passat un premi titulat “Dardo 2008”. M'omple de satisfacció rebre un premi d'una persona que és llesta (té una llicenciatura en Dret i és a punt de rebre'n un altre en Periodisme).

L'enunciat del premi és el següent:

La I Entrega de Premis Dardo 2008 s’obre pas entre un gran elenc de premis de reconegut prestigi en el món de la literatura, i amb ell reconeix els valors que cada blogaire mostra cada dia en el seu esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc. Que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu que està i roman, innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades.

A mi, que tinc un cert complex d'inferioritat, m'atribola rebre premis. Em passa sovint que començo a escriure posts i sovint no expresso el que volia o no ho dic com volia. Però ningú no és perfecte, i tal vegada és millor no ser-ho, perquè el món seria massa asèptic si tots en fóssim. Això sense tenir en compte que la perfecció és una entelèquia, un impossible.

Altres vegades ja he dit que se'm fa difícil rebotar els premis i memes que em passen (que tampoc són tants), però aquesta vegada em ve de gust fer-ho, malgrat que espero que la Maria em perdoni per passar-lo només a tres blogs (que no són quatre perquè suposo que no es pot rebotar a qui te l'ha donat)

Ma Pitom!: Perquè sempre em sorprèn positivament l'eclecticisme que hi trobo.

CAT-ISRAEL: No tan sols transmet valors culturals i ètics, sinó que informa de la realitat diària.

La meva illa roja: Ella potser no ho sap, però els seus escrits tenen un perfum que traspua sensibilitat. Li atorgo pel sentit personal i literari que es desprèn del seu blog.

Com sempre, deslliuro a tothom de resseguir el premi, jo el dono perquè els en crec mereixedors, ells el poden donar o no, segons el seu criteri.

LA TROBADA D'INTERNAUTES

Hi havia molta de la gent que volia conèixer personalment i d'altres que se'm van escapar. Però per damunt de tot feia goig de veure l'èxit esclatant en que es va convertir una trobada feta des de la il·lusió i amb tota la voluntat del món. I veure que no estem sols... que som molts els que no ens deixem ensarronar per les postures oficials de propaganda orgànica, que som molts els que som capaços de reunir-nos i, qui sap, potser posar la primera pedra per fer coses més grans...

Una menció a banda es mereixen l'Isalguer, la Curosa i en Jaim (l'ordre no importa), sense els quals res del que ahir va passar no hagués estat possible. Poden estar contents i orgullosos del que van fer. Felicitats i espero que fins aviat!

Per saber com va anar la cerimònia del Iom HaShoà, cliqueu aquí.

FIGURES I PAISSATGES

No sé pas com em van localitzar, suposo que va ser perquè un dels dos passava cada dia per davant del meu negoci. El que sí recordo és que se'm van presentar tots dos demanant un preu. També la recordo a ella. Tenia un mirar especial i una manera de fer que em van colpir i fascinar. Varem quedar un dia en un lloc conegut per mi, i d'allí em van portar a casa seva, que era molt, molt lluny del centre de la localitat on vivien. Tenien una casa en plena muntanya, just al llindar d'una població veïna, i segons m'explicaren, van anar a parar allà degut als preus de les cases. Vaig veure el què volien i, al cap d'uns dies els vaig dir el pressupost. S'hi van mostrar conformes.

Quan hi vaig tornar per fer la feina, em van deixar sol, perquè havien d'anar a treballar i el que jo havia de fer s'havia d'allargar tot el matí. Amb els anys de treballar, he vist tot tipus de paraments i decoracions de les llars, i per poc que siguis observador i t'agradi pensar, pots arribar a imaginar-te com són les persones que hi viuen. Hi vaig veure pocs llibres: Una estanteria plena de llibres de zodíacs, i coses pseudocientífiques. Vaig veure clarament què era el que m'havia atret d'ella. Era una bruixa...

LA DARRERA CARTA DE MORDEJAI ANIELEWICZ

Avui fa 65 anys que Mordejai Anielewicz va escriure la seva darrera carta, mentre era dins el gueto de Varsòvia defensant la dignitat de tot un poble. És aquesta:

És impossible expressar amb paraules el que hem passat. Una cosa està clara, el que ha succeït sobrepassa els nostres somnis més audaços. Els alemanys han fugit corrent del gueto dues vegades. Una de les nostres companyies els ha resistit durant 40 minuts i un altre -més de 6 hores. La mina col·locada a l'àrea dels “fabricants de pinzells” ha explotat. Unes quantes de les nostres companyies ha atacat els alemanys mentre es dispersaven. Les nostres pèrdues personals són mínimes. Això també és un èxit. Y [Yechiel] ha caigut. Ho ha fet com un heroi, al costat d'una metralladora. Sento que estan passant grans coses i el que ens hem atrevit a fer és d'una importància gran i enorme...

A partir d'avui canviarem a la tàctica de guerrilles. Tres companyies sortiran aquesta nit, amb dues tasques: reconeixement i obtenció d'armes. Recordes, les armes de curt abast no ens són útils. Les fem servir molt rarament. Allò que necessitem urgentment: granades, rifles, metralladores i explosius.

És impossible descriure la condicions sota les quals els jueus del gueto estem vivint. Només uns quants de nosaltres podran resistir. Els que queden moriran més tard o més d'hora. El seu destí està decidit. En gairebé tots els amagatalls en els quals milers estem amagats no és possible engegar ni tan sols una espelma per manca d'aire.

Amb l'ajuda d'un transmissor hem escoltat la meravellosa notícia de la nostra lluita per l'emissora de ràdio “Shavit”. El fet que siguem recordats més enllà dels murs del gueto ens encoratja en la nostra lluita. La pau sigui amb tu, estimat amic! Potser un dia podrem tornar a trobar-nos! El somni de la meva vida ha esdevingut un fet. L'autodefensa del gueto haurà estat una realitat. La resistència i revenja armada jueva són fets reals. He estat testimoni d'una lluita heroica i magnífica dels jueus en lluita.

M. Anielewicz

Gueto, a 23 d'abril de 1943

SEQUERA I TRANSVASAMENT

Darrerament hem assistit al serial de la sequera el qual ens estan obsequiant els polítics de casa nostra, amb l'assumpte dels transvasaments com a tema estrella.

De fet, un transvasament és un afer d'una senzillesa insultant: es tracta de portar aigua d'un lloc on n'hi ha excedents fins a un altre lloc on en manca. El problema, com sempre, és quan els polítics hi fiquen les grapes.

Que tot l'afer de l'aigua -quan el PP va treure del calaix el Pla Hidrològic i el retocà per donar-li una aparença de nou- va ser utilitzat per l'oposició d'aleshores per desgastar el govern és una afirmació incontestable, però el problema de fer demagògia és que pot acabar esclatant-te a la cara, talment com un infant fa un globus de xiclet i li peta al damunt. En efecte, els qui abans eren a la oposició havien d'haver-se imaginat dues coses: primera, que un dia potser ells serien al govern, i segona, que en aquest país la sequera és endèmica i tenaç.

L'oposició d'aquell temps s'ha esdevingut el tripartit, i com era de preveure, s'ha trobat amb un problema d'aigua que ha de resoldre amb rapidesa si no vol que la gent se li llenci al damunt. Això significa canviar de discurs.

Cap problema per el PSC. Ja està avesat a fer jocs de mans, i té gent molt preparada i prou recursos per dir allò tan castís de “Donde dije digo, digo Diego”. IC, al ser el partit que ostenta la titularitat de medi ambient, i al ser un mer satèl·lit del PSC, també ha donat un tomb al seu discurs, i quan algú de dins del partit ha gosat criticar la visió del Comitè Central, ha estat contestat de manera fulminant pel Conseller, convidant-lo a marxar si no hi estava d'acord. L'únic partit que s'entesta en continuar fent demagògia és ERC que, essent dins del govern, autoritza els militants i les bases a anar a manifestar-se contra el transvasament.

No hi ha cap problema en estar-hi en contra. El problema és estar-hi en contra quan ets dins un govern que hi està a favor. Això significa, al meu entendre, incompatibilitat i conflicte d'interessos. ERC hauria de marxar del govern, o deixar la política radical, pueril i demagògica amb la qual ens té acostumats.

La política erràtica del govern en tots els afers en general, i en el de l'aigua en particular, faria riure si el tema no fos greu. De bell antuvi ens van dir que traurien l'aigua del riu Segre, i al capdavall, ha hagut de venir el govern central i dir que l'aigua es traurà de l'Ebre. Lògicament, les queixes del habitants de la zona han començat, tenen els mateixos motius i la mateixa infraestructura que abans -feta amb ajut dels que ara governen- per anar-hi ara en contra.

Jo no sé si l'Ebre porta prou aigua o no la porta, però és fàcil esbrinar-ho. El que és cabdal en aquestes coses és aplicar un criteri racional i científic i prendre les decisions pertinents en base a aquell. Al meu parer, però, hi han algunes coses a tenir en compte. La primera és evitar la paradoxa de treure aigua d'un riu quan hi han habitants de la seva riba que tenen problemes d'abastament, perquè això es burlar-se'n a la cara. Aquest és un problema greu de manca d'infraestructures que cap govern de cap color ha sabut o ha volgut arreglar. I la segona és calcular exactament quanta aigua baixa de mitjana i restar-ne la que necessiten els habitants de la zona, més la que els tècnics consideren que ha d'arribar a mar, per raons de medi ambient. La resta és un sobrant i s'ha de poder transvasar. On sigui i sense fer-ne demagògia ni aprofitar-ho per desgastar el rival polític, perquè el país no s'ho mereix.

Queda el problema de l'abastament a llarg termini. Personalment, no crec que cap govern -ni espanyol ni català- hagi tingut mai la intenció sincera de portar aigua del Roine. Tampoc sé quin del dos sistemes -dessaladora o el Roine- es revela superior a l'altre, però altre cop és necessari deixar la demagògia de banda i estudiar el problema pensant en el màxim benefici per la major part d'habitants. Però, ai las! Aquest és un principi que els nostres polítics no practiquen ni coneixen. I així estem...

LA PRIMAVERA

Com cada any, la primavera arriba fidel a la seva cita i, tal com diu l'enunciat, la primavera la sang altera. Possiblement això es nota molt més si observem la natura, però els humans encara no estem tan allunyats d'aquesta com perquè no en notem els efectes. Doncs sí, només que siguem una mica observadors ens adonarem que la proporció de jovenets que es petonegen, és superior a la mitjana, (tampoc no els cal l'excusa de la primavera, ho reconec).

Quan, caminant pel carrer veig a una parelleta que s'entreté a besar-se, m'assalten sempre una bateria de preguntes que potser jo me les faig perquè amb els anys, la vida t'ensenya que realitat i il·lusió són dues coses massa sovint antagòniques:

Ja ho saben aquests dos que passió i amor són dues coses diferents? Ho sap, també, la gent que s'ajunta o es casa? ¿No serà que l'augment vertiginós dels divorcis ve motivat per la confusió d'ambdues coses, per no saber distingir la passió animal de l'estimació racional i meditada? ¿Ens aturem a pensar-ho, tot això, quan iniciem una relació, o el món gira tan vertiginosament que ja no ens aturem a pensar? I si o quan se'ls acabi la passió, ¿hauran aprés quelcom o, talment com Sísif, hauran de tornar a començar de bell nou, per veure si al capdavall els serveix l'experiència?

L'ACCIÓ HUMANA I SANT JORDI

A les darreries de l'any passat, i mitjançant una fada bona, vaig poder extreure un llibre de la biblioteca d'una universitat de casa nostra. El llibre en qüestió era l'obra magna de Ludwig Von Mises titulada “La acción humana” -així,en castellà, perquè la cultura catalana, al estar políticament dirigida, ja ha dimitit de fer res intel·lectualment seriós-.

Anava fent les pertinents renovacions, perquè és un llibre gruixut i espès per a un neòfit com jo, però en menys d'un mes vaig haver de retornar-lo perquè un altre usuari l'havia demanat. Em va fer ràbia, perquè el que anava entenent m'agradava força. Al capdavall, vaig fer un cop de cap i el vaig sol·licitar a l'editorial “on-line”.

Per un error de correus, el llibre ha anat i ha vingut durant dos mesos però, finalment ja el tinc, coincidint gairebé amb Sant Jordi... he pensat que com que ningú no em regala llibres, doncs me'l regalo jo...

EL MEME DE L'AIGUA

La Maria, que porta un blog anomenat “Dubtes relatius del coneixement” que vaig descobrir no fa pas molt, m'ha passat un “meme de l'aigua” que em ve de gust contestar perquè és interessant.

Creus que davant les decisions relatives a la cessió d’aigües a d’altres territoris, com ara la venda d’aigua dels aqüífers de Tarragona a Barcelona, s’haurien de fer consultes populars?

No. Els polítics són elegits per prendre decisions. Teòricament parlant, les han de prendre en base a informes que els han preparat persones que dominen la tècnica. Ja sé que la realitat és un altre cosa, que les decisions es prenen sempre en base política, però portar a consulta popular tot el que els governs tinguin entre mans és, a banda de demagògic, inútil. Malgrat que sempre hi ha gent que està molt ben informada, aquesta part sempre és molt minsa, la resta pren decisions més amb el cor que amb el cap. Altrament, si la decisió que prenen els polítics no és del gust de la ciutadania, hi ha un mètode molt efectiu per fer-los fora: deixar de votar-los en les següents eleccions.

Creus que la ciutadania de Tarragona ha rebut informació suficient sobre com estalviar aigua i com contribuir a pal·liar la sequera?

Sincerament, no ho sé. No visc a Tarragona i no sé, a nivell local, si s'ha informat i en quina mesura. Si hagués de respondre a nivell més general, he de dir que, certament, la Generalitat ha fet campanyes, però com passa en aquest tipus de coses -com la del tràfic per vacances- dubto que siguin molt útils.

D'altra banda, he llegit que els habitants de Barcelona han arribat a assolir un nivell d'estalvi significatiu: es veu que gasten 104 litres d'aigua al dia per habitant, que pel que es veu és una xifra baixa. Potser la millor campanya és anar bombardejant la gent dia sí dia també que aviat hi hauran restriccions.

Considera que s’ha fet una bona gestió de l’aigua i s’han adoptat mesures vàlides per pal·liar la sequera?

En aquest país no s'ha fet mai una bona gestió de l'aigua, malgrat que des de sempre hi han hagut zones amb problemes de sequera, sigui puntual o sigui perpètua. Tenim el cas de les canonades propietat de les companyies de l'aigua que perden diàriament milions de litres per desídia, també trobo a faltar que els governs instin els pagesos a utilitzar mètodes de regadiu més efectius, o un augment significatiu del preu en les indústries que utilitzin molta aigua, i un sistema de premi/càstig a les famílies que estalviïn o malbaratin aigua, respectivament. Pel que fa a les mesures pal·liatives, -obrir pous que eren tancats, exhortar a l'estalvi, etc.- crec que han estat correctes, però tardanes. Igualment passa amb les dessaladores, ja fa anys que haurien d'haver estat en funcionament. I d'això també n'acuso a l'anterior govern de CiU.

S’haurien de demanar responsabilitats polítiques per les qüestions anteriors?En aquest país ningú assumeix mai responsabilitats polítiques. Hem de gastar energia demanant dimissions?

Rotundament SÍ. Les responsabilitats polítiques s'han de demanar sempre que un polític o un govern no faci bé la seva feina. Els ciutadans hem de marcar sempre de molt a la vora el govern de torn, fins i tot si l'hem votat. I encara que a priori sembli que no serveixi per a res, ho hem de fer, per higiene democràtica. Un exemple el tenim amb el conseller Baltasar. Aquest senyor va gosar mentir al Parlament de Catalunya, que encara que minsa, és lloc on resideix la sobirania popular catalana. Ell mateix, si tingués un bri de dignitat, hauria d'haver dimitit, i si no ho fes, el seu president l'hagués hagut de cessar. Però clar, quan deus el càrrec a algú, és difícil fer-lo fora...

Com és habitual, deixo el rebot obert. Qui les vulgui respondre que agafi el relleu.

EL PREMI I LA RITA

La rita, l'administradora del blog “La meva illa roja”, està que no para. Ja li han donat 3 premis, i això que no fa ni un any que va començar a escriure el seu blog. D'altra banda, no m'estranya pas que n'hi donin. Escriu de coses personals i ho fa en el seu punt just; sense caure en les coses excessivament personals – que avorreixen-, ni tampoc banals -que no interessen-.

Ella i jo ja fa un temps que ens fem, i de totes les persones que vaig conèixer en una determinada època i circumstància, és la única que em parlo amb assiduïtat. Suposo que això deu voler dir que la nostra amistat és ben sincera.

I això queda ben palès amb el premi que ha tingut l'amabilitat de passar-me. La meva producció blogaire és la que és. No la puc fer més extensa per manca de temps i sovint d'idees, i tinc molt clar que no sempre aconsegueixo dir el que pretenia, però malgrat tot, s'agraeixen aquests tipus de detalls.

Tot i així, semblantment a un meme que em van passar fa uns mesos, la rita em dispensarà si no el passo a ningú, perquè és el que més m'incomoda de rebre premis i memes, que no sé mai com els rebran als que els hi reboti.

Gràcies per tot, rita.

INTERCANVIS

Molta gent creu que en els intercanvis comercials fets en un mercat lliure necessàriament una de les parts en surt beneficiada a expenses de l’altre. Aquesta és una creença que, en un país que pretén romandre al primer món, hauria de ser extirpada de soca-rel.

Aquesta introducció ve a tomb per un tros de tertúlia que he sentit avui a la ràdio. Dos tertulians que se les donaven d’intel•lectuals, discutien amb un economista sobre la crisi que s’acosta, i en un moment determinat un d’ells ha gosat dir que els bancs han fet negoci “a costa” dels clients.

És aquí quan un s’adona que amb semblants errors de concepte s’entén que aquest país estigui al cul de primer món, i si no estem més avall és gràcies a la proximitat a Europa. En efecte, ¿és que els que entren en un establiment comercial (sigui una botiga o un banc) ho fan obligats? Hi entren pensant que es beneficiaran de l’intercanvi. En el cas dels bancs, es tracta d’un acord comercial realitzat entre una part que té els diners i pretén obtenir-ne un benefici prestant-los i un altre part que no té els diners però vol gaudir d’un producte en aquell moment sense haver d’estar estalviant durant mesos, anys o decennis, i a canvi d’aquesta immediatesa s’avé a pagar uns interessos.

El tertulià agosarat que he esmentat més amunt, mantenia unes postures del tot antiliberals i intervencionistes. He trobat a faltar que algú li digués en aquest individu que els únics intercanvis que es fan sota coacció en aquest país, és quan el ciutadà tracta amb l’estat. Un cas el tenim amb les expropiacions. En cap cas l’acord és voluntari. L’acord es duu a terme per la força coercitiva de l’estat, i no només pren la propietat al seu propietari, sinó que a més en fixa el preu, sense deixar cap possibilitat al citat propietari de rebutjar l’intercanvi.

ALWAYS ON MY MIND

Ara resulta que ha tret el vídeo... Però si cliqueu aquí, encara el podreu veure al youtube.

AVALL, QUE FA BAIXADA!

Un altre article sensacional de'n Alfons Quintà al diari de Girona. Ja sé que darrerament n'abuso, però qui millor que ell per explicar els mals que ens assoten?

HERZL I EL SIONISME

Malgrat que es considera Theodor Herzl el fundador del sionisme modern, d'altres abans ja havien formulat les primeres teories sionistes, com ara el rabí ortodox Zvi Hirsch Kalischer. Tot i així, Herzl fou un dels primers que passà de la teoria a la pràctica i perseguí, amb totes les seves forces, l'establiment d'una pàtria jueva.

Herzl havia nascut i crescut a Budapest el 1860, però la seva família es traslladà a Viena el 1878. Viena era en aquell temps una ciutat cosmopolita, on s'hi podia veure i sentir hongaresos, txecs, bohemis, eslovacs, turcs, croates i jueus. Estudià Dret i el seu pare, un home de negocis d'èxit, li donà els diners per tal que pogués recórrer Europa. Herzl tenia tots els números per esdevenir un assimilat, així doncs, què va fer que esdevingués un sionista i que treballés en favor de la idea del retorn?

La resposta està en l'antisemitisme. Aquesta paraula es va utilitzar per primera vegada el 1879, i no definia els jueus com una cultura, una religió o una nació, sinó com una raça. I no només això, sinó que els partidaris de l'antisemitisme consideraven els jueus una raça inferior. I com passa amb tot racisme, pensaven que com més interactuessin els jueus amb la “raça superior” europea, més desmillorades es veurien la característiques racials i culturals europees.

La contradicció en la que concloïa el segle dinovè era evident. Per un cantó semblava que els països més avançats i educats d'Europa realitzaven seriosos intents per emancipar els jueus i dotar-los dels mateixos drets que la resta d'habitants, però per un altre banda, l'odi que se sentia cap als jueus no només no havia desaparegut, sinó que s'havia transformat en noves i més perilloses formes.

El mateix Herzl, pel fet de ser jueu, va viure aquesta contradicció, al sentir-se de ple un ciutadà europeu, però trobant-se les portes tancades per poder exercir l'advocacia pel sol fet de ser jueu. Altres joves veieren, també, truncades les seves carreres i aspiracions professionals al estar vedats per exercir càrrecs elevats i/o governamentals. Sense anar més lluny, tenim el cas de Gustav Mahler que, fugint de la pressió antisemita, es convertí al catolicisme per poder obtenir el càrrec de director de l'Opera i la Filharmònica de Viena. D'altres joves es van suïcidar, víctimes de les contradiccions. Però un dels moments més colpidors per a ell fou el cas Dreyfus, el qual presencià com a corresponsal del diari “Neue Freie Press”. Herzl veié clarament que el “problema jueu” no era pas d'indole individual, sinó nacional.

Herzl arribà a la conclusió que l'antisemitisme era un factor estable i immutable en la societat humana, i que l'assimilació no podia pas solventar aquest problema. I arribà a aquesta conclusió després de veure i viure casos d'antisemitisme.

Argumentà que els jueus es guanyarien el respecte del món només si deixaven de ser una anomalia nacional. Exposà que els jueus són un poble, i la seva greu situació podria ser transformada en una força positiva establint un estat jueu amb el consentiment de les grans potències. Veié la qüestió jueva com un afer de política internacional que s'havia de resoldre en el camp de la política internacional.

Un any després de l'afer Dreyfus, Herzl enllestí l'obra Der Judenstaad (L'estat jueu), i en l'any que seguí a la seva publicació, organitzà el Primer Congrés Sionista. En els 7 anys que seguiren, fins el moment de la seva mort el 1904, Herzl desplegà una intensa activitat que el portà a entrevistar-se amb caps d'estat i prohoms de la política i del món jueu. En els 6 congressos que convocà, sembrà la llavor que fructificaria unes dècades més tard al proclamar-se, el 1948, l'estat d'Israel.

No puc resistir-me a acabar aquesta modesta recopilació sense citar les reaccions al Primer Congrés Sionista de dues persones a priori intel·ligents:

“Estic del tot d'acord que els jueus viatgin a Eretz Israel. Quant abans se'n vagin d'aquí, millor. Jo no penso molestar-los” Anotació feta pel Kaiser Guillem II als marges de l'informe que va rebre sobre el Congrés.

“No sóc el Soldà Turc i no m'hi oposo. Però si em diguessin que estan per col·locar semblant concentració de gent de les ments més astutes del món en un país lliure, diria que seria intel·ligent el prohibir-ho. No és bo deixar que aquest poble descobreixi la seva força. Si els cavalls sabessin de la seva força, ja no els podríem tornar a muntar més.” Mark Twain

Fonts:

Aquí i aquí.

MÉS NEPOTISME A LA GENERALITAT

El dimarts passat, el diari de Girona publicava una notícia del tot escandalosa: Una filla del conseller comunista i mentider Baltasar va ser acomiadada de l'administració pública per, immediatament, tornar a ser admesa però amb un augment de sou de 13.974 Euros anuals. Faran malbé la sanitat, l'educació, l'electricitat, el sistema de gestió d'aigua, el Carmel i el TGV entre altres, però la parentela la deixaran ben col·locada. Si hi hagués un mínim de decència, això requeriria dimissions o cessions, però en aquest país d'això no se'n gasta.

TROBADA D'INTERNAUTES AMICS D'ISRAEL

Amb motiu de la celebració del 60è aniversari de la creació de l'estat d'Israel, i coincidint amb el dia 26 de Nissan (dia de la Shoà), s'ha organitzat una trobada d'internautes amics d'Israel pel dia 30 d'abril.

S'hi farà una petita cerimònia en record dels 6 milions de morts a mans dels nazis consistent en l'encesa de 6 espelmes, una per cada milió de víctimes. També hi haurà un bufet on s'hi servirà menjar càixer.

La data límit per apuntar-s'hi finalitza el 20 d'abril, té un cost de 30€ i si voleu apuntar-vos-hi, podeu fer-ho a l'e-mail següent:

forumcatisrael@gmail.com

LA CRISIS HIPOTECÀRIA QUE S'ACOSTA

Als Estats Units, certs bancs van decidir atorgar crèdits hipotecaris a gent que, en situació normal, mai no l'hagués obtingut. Com que era un capital prestat a alt risc, el guany també hagués estat major si l'experiment els hagués sortit bé. Però no els ha sortit. La crisi ha arribat puntual i ara hi ha gent que no pot fer front a la seva hipoteca malgrat que la Reserva Federal ha abaixat el tipus d'interès a un nivell molt atractiu i impensable avui dia a Europa.

El pla original dels bancs dels Estats Units era el següent: “Fem préstecs hipotecaris a gent de dubtós crèdit. Si ens tornen els diners, ho faran a un interès més alt del normal i guanyarem diners. Si no ens els tornen, ens quedem la casa i la revenem.” La teoria era perfecte, però el problema ha sorgit en el moment que les cases i pisos han perdut valor. Els bancs s'han trobat a les mans milers de claus de cases desvalorades. I la crisi s'ha fet més gran.

Ara he pogut llegir que el govern dels Estats Units ha preparat un pla per ajudar milers de persones que tenen signada una hipoteca d'alt risc donant-los diners del tresor públic, o el que és el mateix, donant diners del contribuent assenyat que no gasta més del compte a un altre persona que ha comés l'error de voler viure per damunt de les seves possibilitats.

Això no trigarà molt en arribar al nostre país. Durant anys la banca ha concedit crèdits hipotecaris a la lleugera, i amb més diners dels que la propietat realment valia. Ara el boom immobiliari ja ha arribat a la fi i les propietats comencen a perdre valor. No sabem fins on arribarà la davallada, però ja en ple boom es deia que les cases i pisos eren a un preu d'un 30% per sobre del seu valor real. I, naturalment, quan la crisi ens estigui afectant de ple i hi hagi gent que no pugui pagar la hipoteca, el govern et prendrà els teus diners, amic lector, per donar-los a un malbaratador.

PURIM

El Purim és una festivitat jueva en la que commemoren la desfeta dels seus enemics. Si voleu saber una mica més sobre aquesta celebració, podeu clicar aquí.

També us deixo un vídeo. Malauradament no el deixen insertar, però clicant l'enllaç el podreu veure. Crec que és de l'any passat, però serveix igualment per veure com un poble s'esforça a viure amb normalitat mantenint les seves tradicions, malgrat una situació que no n'és gaire, de normal.

RELECTURA

Estic rellegint una novel·la que em va agradar molt, i hi ha un petit fragment que l'autor li fa dir a un personatge unes paraules que, en el seu moment, no els hi vaig donar excessiva importància, però que ara m'han fet pensar una mica. Us el transcriuré en l'idioma en el qual el llegeixo amb l'esperança que estigueu versats en llengües romàniques:

“Y no das valor al patriotismo?”

“Querido amigo, ya he acabado la discusión. Però sabes tan bien como yo que patriotismo es sólo una palabra. Y generalmente acaba significando o bien 'mi país, con razón o sin ella', lo cual es odioso, o bien 'mi país siempre tiene razón', lo cual es una imbecilidad.”

És curiós que un parell o tres d'anys abans aquest diàleg no em produís cap impacte i ara sí. En tot cas, hi haurà premi per qui endevini el títol i autor. :-D

UN EXEMPLE D'ABÚS DE PODER

Per raons que no vénen al cas, m'ha caigut a les mans un diari de finals de desembre de l'any passat, i entre les seves pàgines, he vist una notícia que il·lustra molt bé els abusos de poder que comet l'estat sobre els ciutadans i els procediments mafiosos que empra.

La notícia en qüestió deia que un individu de la província de Salamanca va ser multat per una infracció de trànsit per la quantitat de 179,95 euros que va pagar religiosament, però degut a un error informàtic, a Hisenda n'hi reclamaven 179,97 euros, és a dir, dos cèntims més.

Doncs bé, tan sols per aquests dos cèntims, Hisenda li va embargar els dos comptes bancaris que tenia. Assabentat el pobre home de la situació, va anar a pagar aquest minúscul diferencial, però tot i haver anat a pagar-los, fins que no ho van solucionar no va poder disposar dels SEUS diners.

Igual igual que en l'època feudal.

LA COMPLICITAT

Diuen que els pobles tenen els governs que es mereixen, i crec que és del tot veritat. Deixant de banda les dictadures (les quals també se les mereixen els pobles que les deixen actuar) on els canvis de govern sovint es produeixen de manera violenta, els votants de països democràtics són del tot responsables i còmplices de tota persona o grup de persones que col·loquin al govern. ¿O és que no podem considerar responsables els palestins d'haver posat una banda de terroristes al capdavant del territori on viuen? ¿I que me'n dieu del alemanys? ¿No van ser responsables d'haver donat a Hitler el nombre suficient d'escons com per fer-se amb els ressorts del país?

Si limitéssim la responsabilitat de les accions del govern només a aquest i no a la gent que els ha votat, adduint que els votants no han coercit ni amenaçat a ningú, també hauríem d'absoldre de tota culpa el governant, perquè malgrat que ell hauria donat les ordres, no les hauria pas executat, sinó que hauria deixat l'acció a mans dels subordinats. En aquest sentit, el votant dóna “l'ordre” al govern per tal que faci la seva política, és a dir, prengui els diners del ciutadà, li digui com ha de menjar, com ha d'educar els fills, i una llarga corrua de fets, sovint amb amenaces i constrenyiments que si les fes un individu del carrer, ràpidament seria jutjar i sentenciat culpable i engarjolat per procediments mafiosos i gangsterils.

És per aquestes circumstàncies que un hom hauria de pensar-s'ho molt bé abans d'anar a votar i fer-se còmplice d'aitals actes criminals. No trobes, amic lector?

ACTA EST FABULA

Una de les coses més divertides que, segons el meu parer, un hom pot fer en aquesta vida, és escoltar els polítics a l’hora de fer les primeres valoracions dels resultats electorals. ¿Com pot ser possible que un que se les dona d’orador, o que pretén fer-se passar per un ésser superior, gairebé diví, erri de manera descomunal, parli abans d’hora o, encara pitjor, ni tan sols sàpiga parlar?

Agafem, per exemple, el partit popular. El seu candidat a la presidència del govern, potser veient el final de la seva carrera, s’embarbussà de mala manera dient paraules inconnexes. Per cert, que una de les coses que vaig sentir-li a dir, fou que considerava Espanya com “una gran nación”. No entraré a valorar l’adverbi, això és opinable i li respecto, però allò que em fa gràcia és la paraula “nación”. ¿On la veu, la nació espanyola? ¿Des de quan Espanya és un país culturalment homogeni?

L’altre exemple foren les paraules del Sr. Ridao. Preguntat sobre els resultats i la “clatellada còsmica” que s’han clavat els d’ERC, va dir, sense por de fer riure, que havien estat víctimes del “vot útil”, i que molts vots havien marxat d’ERC en qualitat de prestats. Jo penso que més aviat la gent els hi ha vist la gana de poder i poltrona i els han castigat, però si fos cert això del préstec de vots, la gent, amb bon criteri, ha preferit donar el vot directament al PSOE, perquè, total, és allà on aniran a parar.

Però per a mi, el moment culminant de la nit, el zenit de la jornada, fou quan sortiren a parlar els de IC. Es vantaren d’haver aguantat l’estrebada del bipartidisme enmig de la massa enfervorida, i tot just quan acabaven de parlar, quan encara estaven a l’estrada, saltà la notícia: perdien un dels dos escons que havien tret. Es veu que els ho comunicaren a cau d’orella i ni tan sols no es van molestar a dirigir la paraula al públic per fer una nova valoració. Hagués donat qualsevol cosa, qualsevol, per veure les cares que se’ls devien quedar.

P.S.: L'abstenció i el vot en blanc ensems han obtingut 8.645.465 vots, mantenint-se en el tercer lloc en les preferències del ciutadà.

JORNADA DE REFLEXIÓ

Seguint la tradició d'aquest blog d'anar contracorrent de la normativa absurda, escric aquest post electoral en plena jornada de reflexió. No és que vulgui dir-vos què heu de fer, és, simplement, un post més.

Personalment, trobo que en 30 i escaig anys de democràcia, aquest país encara no sap ben bé què significa aquesta paraula en tot el seu esplendor. Els partits que són al poder creuen tenir -i de fet tenen- impunitat per fer gairebé qualsevol cosa sense tenir cap por de ser castigats per l'electorat. La raó és la manca de cultura democràtica, perquè fins i tot amb la inexistència de llistes obertes, l'electorat té l'arma de demostrar que no està d'acord amb aquest sistema electoral immoral simplement deixant d'anar a votar. Actualment els polítics elegits deuen el càrrec no pas a tu que els votes, amic lector, sinó a la cúpula mafiosa que ostenta el control del partit, aquell reduïdíssim grupet que mana, fent i desfent llistes i determinant l'ordre de col·locació. Amb aquest senzill fet, que aparentment no sembla tenir importància, els mandarins del partit s'han fet els amos del país al tenir els parlamentaris agafats pels testicles. En poques paraules: contràriament al que seria desitjable, el govern no és controlat pel Parlament, sinó que el govern controla el Parlament. Lògicament, quan dic govern dic partit que ha guanyat les eleccions...

Ara ens demanen que anem a fer el paperot dipositant el vot dins de l'urna, i proven per tots els mitjans de motivar-nos, generalment intentant tocar-nos la fibra o el budellam, perquè de propostes se'n senten molt poques, llevat de prometre'ns que abans que s'acabi la legislatura, lligarem els gossos amb llonganisses. El dia que, a continuació d'una promesa electoral, m'expliquin com la pensen pagar, començaré a posar interès veritable al què em diuen, de moment, però, cada dia que passa en campanya electoral, és una nova sagnia a la cartera i una nova renúncia a la responsabilitat d'adult.

No tinc cap mena d'esperança que la meva opció preferida -l'abstenció- tregui majoria en aquests comicis, i per això mateix crec que cada dia estem més ensorrats en el “fesh-fesh” en el que s'ha convertit l'escenari polític del nostre país.

Mirem, sinó, el panorama. Passi el que passi, siguin majories absolutes o relatives de qualsevol dels dos grans partits, el nostre petit país en sortirà perjudicat. Vaja, com sempre, tampoc no és cap novetat.

Sóc humà, i per tant ple de defectes. Potser a darrera hora m'agafa una debilitat -també humana- i vaig a votar. Espero resistir-ne les ganes. D'alguna manera els haig d'advertir que no m'agrada que tractin el meu país com una bagassa.

A JOSEP PALAU I FABRE, IN MEMORIAM

...

La taula estava decorada amb flors. Sílvia n'agafà una -una petita rosa-, del tot tancada, i amb les mans l'anà obrint pètal per pètal, doblegant-los cap per avall, com ho fan les floristes per donar al ram un aspecte més vistós. Ho va fer amb molta coqueteria i discreció. Mentre ho realitzava no em va mirar mai els ulls. Els seus dits s'aturaren, de sobte, i la seva mirada fixà ostensiblement les meves mans. Immediatament les vaig sentir ocioses. Fins que m'obligà a arrabassar-li la petita rosa i vaig acabar l'operació d'obrir-la. Hi hagué una lleu, imperceptible resistència a cedir-me-la, perquè el símbol era massa clar. Però aleshores sí, un cop la flor en el meu poder, em va mirar obertament els ulls i el seu somriure esdevingué inefable.

Quan vaig posseir Sílvia, aquella mateixa nit, em semblava que penetrava per un arc lluminós que hagués estat dreçat i agençat per rebre'm i on totes les músiques i totes les flors haguessin esclatat al meu pas. L'endemà, gairebé ni jo mateix no reconeixia aquella noia... en la dona que tenia al costat.

Fragment del conte de Josep Palau i Fabre titulat “De com Sílvia esdevingué dona”

Descansi en pau.

VOTAR O NO VOTAR

Votar o no votar, aquesta és la qüestió:

si actua amb més noblesa qui suporta

fets i paraules d'ultratjants polítics,

o aquell que s'arma amb paperetes

i les diposita a l'urna per fingir que mana.

Votar, dormir: res més. I dir que s'acaben

amb un vot les tristors i els problemes

dels quals els polítics en són responsables,

és una fi que desitjar caldria

devotament. Votar, dormir. Dormir!...

qui sap si somiar!... Vet aquí el tràngol;

que en aquest vot anestesiat quins somnis

poden prevenir-nos, quan ja el vot

sigui dipositat?... Això ens detura:

aquest és el temor que dóna el votar

tan llarg patiment. Car ¿qui voldria

sofrir les burles i els menyspreus,

els tropells del tirà, les fuetades

que ens vénen del diputat, la inacabable

durada de la campanya, les insolències

de tots aquells que ens manen, i les guitzes

que el mèrit pacient rep dels indignes,

si un hom pot fer-los el compte

negant-se a entrar en el joc? Qui gosaria

votar en aquest parany tancat (sovint acte irreflexiu

del qual ja no et pots fer enrere),

si sabés de les maquinacions que els sufragats

ordeixen en els passadissos del poder,

si sabés que ell mateix, per mor de dipositar

el vot dins l'urna, està cavant el fossar

on el polític soterrarà la seva voluntat

podent així, fer i desfer al seu lliure arbitri

amb desvergonyiment i maldat fins a ofegar

la llibertat de decisió i l'intel·lecte del ciutadà?

Adaptació lliure de l'arxifamós monòleg de Hàmlet a l'obra "Hàmlet, príncep de Dinamarca" de William Shakespeare.