La passada nit de Nadal anava caminant pel carrer, quan vaig veure i sentir la següent escena:
Una mare jove anava carregada amb el que suposadament eren les compres de Nadal, i anava acompanyada pel seu fill que no devia tenir més de 3 anys. El nen volia ajudar-la tan sí com no, i s'estava posant molt nerviós. Marranejava. La mare va fer veure que li deixava portar el carro de la compra -controlant-lo, evidentment-, i com és lògic, el nen no el va poder agafar. Feia més volum el carro que ell mateix. Això el va fer posar més nerviós encara, i es va posar a plorar i a patejar el carrer. No sé com hagués reaccionat jo, suposo que hagués fet algun crit i també m'hagués posat nerviós. Un desastre, vaja. La mare, però, amb una calma i paciència infinites i commovedores, li explicà al fill que el carro pesava massa per a ell i no el podria agafar i, lliçó magistral, aprofità la situació per reforçar els lligams materno-filials demanant al nen que li fes una abraçada. En aquest punt els vaig perdre de vista i oïda, però la sensació que m'acabaven de donar una lliçó no me la vaig poder treure de sobre. En resum, no va ser un dia perdut del tot...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada