HENRY HAZLITT

Henry Stuart Hazlitt va néixer a Filadelfia el 28 de Novembre de 1894, fill de Stuart Clark Hazlitt i Bertha Zaunder Hazlitt. El seu pare morí a l’edat de 28 anys, quan Henry era un infant. La seva mare l’inscrigué al “Girard College”, una llar per a infants blancs orfes de pare que fou establerta per un filantrop. La seva mare es tornà a casar i es traslladaren a Brooklyn quan Henry tenia 9 anys, on assistí a l’escola pública. La seva ambició en un primer moment fou esdevenir psiquiatra, però la situació financera familiar l’obligà a abandonar l’idea. Després d’un any i mig d’anar a escoles nocturnes, va haver de cercar un mitjà de guanyar-se la vida.

Molt més endavant, quan ja era un personatge conegut, explicà a un que l’entrevistava les peripècies de cercar feina, però sense deixar d’explicar coses d’economia laboral:

“Jo no tenia cap mena d'habilitat. O sigui que si obtenia una feina, al cap de dos o tres dies em despatxaven. Mai em va preocupar ni molestar perquè llegia el "Times" pel matí, mirava els anuncis i gairebé sempre tornava a tenir feina el mateix dia. Això demostra el què passa quan vius en una economia de lliure mercat. No hi havia res de semblant al salari mínim en aquells temps. No hi havia res de semblant a les prestacions de la seguretat social, excepte potser certes cases de caritat on podies anar a demanar una sopa, però res de l’estat del benestar com a cosa sistemàtica. Però hi havia lliure mercat i gairebé sempre trobava una feina el dia següent, i era acomiadat uns dies després per manca de coneixements de la feina...Però cada vegada aprenia alguna cosa, i finalment guanyava 3 o 4 dòlars la setmana.”

“En el seu moment vaig decidir que volia ser periodista” explica.” Perquè era l’única manera que podria intentar d’escriure.” A l’edat de 20 anys, quan va obtenir feina al “Wall Street Journal” com a estenògraf , ja havia acabat el seu primer llibre, "Thinking as a Science" , publicat per E.P. Dutton al 1915, reimprès un any més tard, i reeditat el 1969 amb una nova introducció.

Tot el que ell va escriure, ho féu seguint una norma: “ El primer objectiu són les qualitats essencials – coherència, claredat, precisió, simplicitat i brevetat. L’eufonia i el ritme són també desitjables, naturalment, però són com el vernís de un moble elegant, - un toc final que es justifica només si la peça ha estat sòlidament construïda.”

El 1916 deixà el "Wall Street Journal" per escriure editorials al "New York Evening Post" i més tard al "New York Evening Mail" . Mentre era al "Mail" aparegué el seu segon llibre. Publicat també per Dutton, "The Way To Will Power" fou una defensa de la iniciativa individual contra les demandes deterministes del psicoanàlisis Freudià. A les darreries dels anys 20, la reputació de Hazlitt com a escriptor i pensador havia augmentat gràcies també a les crítiques i assaigs que escriví al "New York Sun", les quals aparegueren setmanalment des del Octubre del 1926 fins al Setembre de 1929.

Mentrestant, els editors de “Nation” s’adonaren del seu treball i el contractaren com a editor literari. “Nation era molt més que una revista d’esquerres aleshores” explicà Hazlitt a un entrevistador. “Una de les raons per les quals m’agafaren era que volien no tan sols que escrivís i m’encarregués de la crítica de llibres, sinó que escrivís editorials sobre temes econòmics.” El seu treball fou extraordinari. Escriví sobre literatura contemporània com a trampolí per les seves pròpies observacions sobre filosofia, cultura, història, economia i política. A més, escriví una refutació sobre deconstruccionisme literari, “The Anatomy of Criticism” el 1933.
Al llarg de la seva vida, Hazlitt s’oposà cada vegada més a la intervenció governamental de l’economia, i una vegada i un altre refusà accedir a la pressió dels editors per canviar els seus punts de vista. Preferí els principis i la integritat per sobre de la fama i la fortuna, i com a conseqüència, fou acomiadat de una sèrie de feines prestigioses. La primera d’aquestes fou quan el “New Deal” portà la planificació estatal de la vida econòmica nacional. Hazlitt utilitzà la seva fama literària i el seu càrrec a la revista “Nation” per atacar la reglamentació de Rooselvelt. Després d’un debat intern i una sèrie de debats públics entre Hazlitt i el destacat socialista Louis Fischer, la revista es posicionà a favor del “New Deal”. La seva adhesió als principis el portà al seu acomiadament.

A principis dels anys 30, el món literari es girà contra H.L. Mencken, editor-fundador de l’”American Mercury”, a causa de la seva oposició al "New Deal". Mencken decidí encarregar l’edició del diari a Hazlitt, dient d’ell que “era l’únic crític d’art competent que al mateix temps era un economista competent, tant en la teoria com a la pràctica.” I afegí,” és un dels pocs economistes de l’historia que, a més, sap escriure.” Fidel al seu esperit infatigable, el seu primer article fou un atac implícit a tota l’esquerra americana, inclòs el “Nation”. Hazlitt fou editor durant dos anys fins que decidí tornar a la feina de periodista.

En aquells temps, ni el "New York Times" era tan a l’esquerra com ara, i el diari el contractà per escriure editorials i assaigs crítics, el qual feu des del 1934 fins el 1946. Apareixent gairebé a diari, cobrí un ampli ventall de temes: els perills de controlar l’economia, els mals dels preus controlats en temps de guerra, les fal·làcies de l’economia Keynesiana, la futilitat de l’ajuda al estranger, l’estupidesa del socialisme i l’inflació, els efecte adversos de la sindicalització...

Mentre treballà al “Times” feu sempre el què pogué per refrenar el corrent estatista. Tots els passos que es restaren al control de preus i a la sindicalització després de la guerra podrien ser deguts en part a la seva influència. La gran quantitat d’assaigs crítics a les cobertes del "New York Times Book Review" demostren una comprensió molt intel·ligent de la literatura, economia i política contemporània.

Fou en aquest temps que Hazlitt conegué a Ludwig von Mises, el treball del qual Hazlit admirava. Ambdós esdevingueren amics, i Mises animà les editorials de Hazlitt on atacava la planificació governamental.

Com en d’altres vegades, finalment Hazlitt fou pressionat per l’editor. Hazlitt havia criticat els plans de Keynes per la reconstrucció del sistema monetari després de la guerra, i predí que la inflació mundial creixeria en les següents dècades. Tot i així, el “Times” volia recolzar els acords de "Bretton Woods".

“Ara, Henry” digué l’editor Arthur Sulzberg, “quan 43 governs han signat l’acord, no veig la raó per la qual el “Times” hagi de continuar lluitant contra això.”

“D’acord” respongué Hazlitt, “però en aquest cas, no escriuré més sobre "Bretton Woods". És un projecte inflacionista que acabarà malament i no li puc donar suport.” Hazlitt no fou acomiadat, però la direcció l’amenaçà de posar-li un desmentit a l’editorial. Poc després, fou despatxat, però trobà feina a la revista “Newsweek”, i esdevingué un dels escriptors financers més influents del seu país. La seva columna setmanal “Business Tides” fou molt popular.

Mentre treballà al "Newsweek", Hazlitt escriví “Economics in one lesson”, l’obra més coneguda de Hazlitt i que ha venut prop de 1 milió de còpies i és traduïda al menys en 10 idiomes. En el llibre, Hazlitt sosté que la intervenció del govern es centra en les conseqüències que es veuen i ignora les que no són vistes. També argumenta que la regulació, inflació i els impostos no creen riquesa sinó que la destrueixen. El 1947 escriví “Will Dollars Save the World?”, un llibre on discutia el pla Marshall, el qual veia com un sistema d’assistència social internacional. Segons els crítics, la història li ha donat la raó.

El 1950 Hazlitt esdevingué, juntament amb John Chamberlain, editor de la revista quinzenal “Freeman”; algun dels millors articles que publicà foren reunits en el llibre “The Wisdom of Henry Hazlitt”. Poc després escriví “The Great Idea”, ( reimprès un any més tard com a “Time Will Run Back”, una novel·la que mostrava com un país pot anar del socialisme vers a l’economia de mercat, en un moment on la majoria de la gent pensava que el socialisme era el futur.

El 1959, Hazlitt publicà “The Failure of the New Economics”, una refutació extraordinària pas a pas de la “General Theory” de John Maynard Keynes, i tot i que la crítica en aquell temps el deixà per terra, afavorí un moviment cada cop creixent partidari del mercat lliure per damunt de la planificació estatal, i continua essent, avui dia, un recurs vàlid. Un any més tard, Hazlitt escriví una sèrie d’articles erudits contra el mètode econòmic Keynesià a “The Critics of Keynesian Economics”.

A mitjans de la dècada dels anys 60, Hazlitt s’interessà per les bases ètiques del capitalisme. D’aquí el seu llibre “The Foundation of Morality”, del qual Hazlitt digué que era del que n’estava més orgullós. Aquest llibre és el producte final de tota una vida dedicada al pensament. També fou molt notable el seu llibre “Man vs. The Welfare State” on demostrava que el sistema de protecció social promovia precisament el què pretenia guarir. Això fou 20 anys abans que Charles Murray demostrés a “Losing Ground” que Hazlitt tenia raó. La seva última publicació erudita aparegué al primer volum de “The Review of Austrian Economics” (1987).

El 28 de Novembre de 1964, un grup d’amics es reuniren en motiu del 70è aniversari de Hazlitt. Fou poques setmanes abans que Lyndon B. Johnson fos elegit, i aquests amants de la llibertat individual s’entristiren de la situació del món, al mateix temps miraven amb il·lusió el camí de lluita que tenien al davant.
Ludwig von Mises s’aixeca per retre homenatge al seu amic distingit: “En aquest moment de gran lluita en favor de la llibertat i el sistema social en el qual els homes poden viure com a homes lliures, tu ets el nostre líder. Has lluitat infatigablement contra l’avanç pas a pas d’un poder preocupat en destruir tot el que la civilització humana ha creat al llarg dels segles...ets la consciència econòmica del nostre país.”
“Tots els partidaris de la llibertat són, avui, en aquest més d’eleccions, més pessimistes de cara el futur, però no ens oblidem que hi ha una nova generació de defensors de la llibertat. Si ho aconseguim, serà en gran part mèrit teu, el fruit del teu treball que has fet en els primers 70 anys de la teva vida”.

Aleshores s’aixecà Hazlitt i pintà un quadre fosc de l’estat de la llibertat humana: “Cap de nosaltres és encara torturat al poltre, encara no estem empresonats; estem rebent pressions i molèsties, però el nostre principal risc és simplement la nostra popularitat, el perill que siguem vilipendiats. Tenim el deure de parlar més clar i amb valentia, de treballar dur i continuar aquesta batalla mentre les forces restin amb nosaltres...inclòs aquells de nosaltres que haguem arribat als 70 anys no podem deixar de treballar i passar la resta de les nostres vides tombats al sol a les platges de Florida. El coratge ens crida. El dur treball ens crida. Però si l’exigència és alta, és perquè l’aposta és encara més alta. Ni més ni menys que el futur de la llibertat, el que significa el futur de la civilització."

La gran veu de Henry Hazlitt és ara apagada, però no oblidada. En un temps en que l’amenaça del estatisme és creixent, el llegat de Hazlitt continuarà inspirant els amants de la llibertat.