dijous, 30 de desembre del 2004

EL REI I EL PASTOR

Era una vegada un pastor, que tenia una merescuda fama de home just i savi, aquesta fama arribà a orelles del rei que, tot i que era bona persona, estava envoltat de consellers que només miraven per a les seves butxaques. El rei, doncs, féu cridar aquest pastor i ensems mantingueren una agradable conversa, al final de la qual el rei li demanà que fos ell el seu principal conseller. El pastor, de bell antuvi s'hi negà, perquè no estava molt convençut de reeixir, però tan i tan insistí el rei, que al capdavall el pastor acceptà amb una condició: Que volia tenir una cambra per a ell sol on mai ningú no hi pogués entrar. El rei acceptà de seguida, trobant aquesta petició molt fàcil de complir.

Anaren escolant-se els mesos i el regne, conduït pel bon enteniment i les sàvies disposicions del pastor, anà prosperant i fins i tot la gent del poble començava a lloar la figura del monarca, per a enveja dels antics consellers que ja no podien fer res per robar els diners. Aquests començaren a burxar l'orella del rei, dient pestes del pastor.

-¿Per què us penseu que no hi deixa entrar ningú a la seva cambra? -deia un.

-Hi deu tenir tot d'impostos robats a sa graciosa majestat -bordava un altre.

-Imagineu-vos les muntanyes de monedes d'or que hi deu tenir. Oh!, i el tip de riure que es deu fer -reblava un tercer.

Al principi, el rei no feia cas d'aquestes calumnies, però unes setmanes més tard començà a desconfiar, tan poderosa era la bilis llençada per els envejosos consellers. Al final, el rei, posseït del tot per la malfiança, anà a la cambra del pastor amb consellers i soldats i féu esbotzar la porta. Dins la cambra hi trobaren tan sols un munt de palla. Vestit amb les seves antigues robes de pastor, el conseller principal era estirat damunt el munt de palla i tocant el flabiol. El rei, astorat, li demanà el perquè de tot plegat, i el pastor respongué:

-Majestat, quan jo feia de pastor, era molt feliç. Vivia envoltat de gent honesta de la qual et podies refiar. Quan vós amb vàreu venir a cercar en demanda d'ajut, era molt conscient que viuria envoltat de gent calumniosa, roí i poca-vergonya. És justament per aïllar-me d'aquesta gent i poder recordar els dies feliços que vaig viure per el qual vaig demanar una cambra per restar-hi sol en companyia dels meus dolços records.

El rei mai més va fer cas de la gent de la cort que l'envoltava, i tingué per sempre més el pastor com a conseller principal sense reserves.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Es un tex molt macu, i on diu moltes veritats, vull dir, hi ha molta gent que per enveja, diu, d´un altre el que fos per fer-li mal, per la seva conveniencia.
ES una historieta que m´ha agradat i d´on es pot treure algo positiu, sempre i cuan es sapiga llegir, i es sapiga interpretar.
Gracies espieta per fer aquestes coses,,
un petonas,