LA PROPOSTA RIDÍCULA

El diari “El Punt” va publicar el dia 21 de desembre d’enguany una entrevista que els concedí la consellera de salut, Marina Geli. En aquesta entrevista, l’actual consellera afirmà, sense por de fer riure, que doblarien el nombre d’infermeres. Si la proposta és la mateixa que la que van fer en relació al augment del temps que un metge dedicaria al pacient, ja podem acomiadar-nos de les infermeres, doncs ara mateix, en comptes d’augmentar el temps que un metge dedica al pacient, el que s’han augmentat han estat els dies que un s’ha d’esperar a que el metge de capçalera el visiti. Tot plegat, un altre titular pels il·lusos.

EL COMUNISME D'ALLENDE

Ara que Pinochet ha mort s’ha parlat, una vegada més, sobre el cop d’estat que protagonitzà en contra d’Allende. Aquest post no pretén defensar el general, perquè al meu entendre, res no el pot justificar, però pretenc escriure algunes coses sobre Allende, per mirar de contrarestar la informació esbiaixada i parcial que els mitjans de comunicació socialistes i comunistes que patim escupen damunt nostre, i per situar la figura de Pinochet en el just context històric que Xile patia en aquells moments.. Aquí, a casa nostre, Allende és presentat com una persona honesta i democràtica. Res més lluny de la realitat.

Quan Stalin morí, el 1953, els comunistes xilens li reteren homenatge al teatre Baquedano, de Santiago de Xile. Salvador Allende gairebé si podia contenir-se: “Stalin fou un símbol de creativitat, d’humanisme i un quadre edificant de pau i heroisme!” bordà mentre s’aguantava les llàgrimes. “Tot el que feu, ho feu al servei de la gent. El nostre pare Stalin, ha mort, però al recordar el seu exemple la nostre afecte vers ell ens farà més forts per construir un gran demà, per assegurar un futur en memòria del seu gran exemple!”

Quan Allende assumí el poder el 1970, (gairebé amb el mateix percentatge de votes amb els quals Hitler ascendí al poder a Alemanya), les veritables intencions del règim d’Allende no trigaren a manifestar-se. El Gener de 1971 Carlos Altamirano, ministre del govern d’Allende, gallejà dient: “Estem seguint l’exemple de la revolució cubana, i contem amb el recolçament de la seva militància internacionalista representada per Fidel Castro i Che Guevara. El conflicte armat en termes continentals és tan pertinent avui com ho ha estat sempre!”

“Que tothom escolti alt i clar” presumí Allende el mes següent. “Utilitzarem la violència revolucionària!”

El 1973, el 60% de terra cultivable de Xile havia estat confiscada pel govern, sovint amb l’ajuda d’esquadrons de la mort. Aquests esquadrons anaven vagarejant per tot Xile, assassinant “elements burgesos” amb total impunitat o amb el suport tàcit del règim. Rolando Matus i Jacinto Huilipan eren entre els que protestaren contra la reforma agrària d’Allende i foren segrestats i assassinats.

Oscar Guillermo Garreton, un aliat del govern d’Allende, digué: “ No podem caminar cap al socialisme sense la completa destrucció del caràcter burgès de l’estat!”

Sergio Ramos, viceministre d’economia proclamà cap a mitjans de 1973: “És evident que la transició cap al socialisme requerirà una dictadura del proletariat.”

Un altre comunista xilè va dir: “Mai hem considerat que el camí cap a la revolució xilena sigui un tema estrictament electoral.”

S’estima que en el moment que Pinochet donà el cop d’estat, uns 31.000 cubans i agents soviètics infestaven Xile, inclosos membres de la KGB.

Aquest és només un tast de com estava la situació a Xile en el moment del cop d’estat de Pinochet, una situació gens formosa, encara que els mitjans de comunicació no ens en parlin fent-nos creure així que Xile semblava una bassa d’oli on els drets humans es respectaven com a qualsevol país de democràcia occidental homologable. I és que els mitjans de comunicació catalans, posant-se al costat dels comunistes, ens demostren que res ha canviat. Quan els comunistes xilens tastaren el mateix que ells havien fet, les seves queixes, plors i rebequeries esdevingueren una causa mundial mentre que ara, només una de les parts s’emporta la justa condemna que li havia de ser feta.

UN ALTRE VOLTA DE CARGOL

El govern ha prohibit l’anunci d’una coneguda marca d’hamburgueses pel fet de tenir, el producte ofertat, un alt nivell de calories. És un pas més cap al intervencionisme estúpid de l’estat vers la vida privada i la llibertat d’elecció de l’individu i la deliberada infantilització d’aquest vers l’estat. ¿És que no som prou grans els ciutadans d’aquest país per saber el que ens convé o no convé menjar? El govern s’hauria de limitar a informar el ciutadà de les possibles dietes sanes i dels perills que tindria el fet de la ingesta de determinats aliments. I prou. Totes les altres coses on l’únic afectat sigui el propi individu, corre a càrrec nostre.

LA IMPARCIALITAT DE LA CORPORACIÓ

Ara que el sarau de les eleccions s’ha acabat, m’agradaria comentar la imbecil·litat dels reporters de TV3 i Catalunya Ràdio en negar-se a signar els seus reportatges com a senyal de protesta per la imposició dels blocs electorals. Ells addueixen que haurien de ser els mateixos periodistes que, en base al seu “criteri professional”, assignessin el temps i l’ordre dels citats reportatges.

Segurament que els periodistes de la corporació tenen criteri professional, però com que aquest no és objectiva ni científicament comprovable, ¿qui m’assegura a mi, sofert pagador d’impostos i per tant mantenidor d’aquella colla de trepes, que seran imparcials? ¿Amb quin criteri assignaran el temps i l’ordre d’aparició?

Els periodistes, com tota persona, tenen les seves idees polítiques, i per molt que intentin ser imparcials, ningú no ens garanteix que ho siguin. Per això, en el cas d’una televisió o ràdio públiques, la millor manera de garantir la imparcialitat és assignar el temps d’informació electoral en relació a la seva presència parlamentària, així tothom sap a quin joc juguen. I si no els agrada, sempre poden anar a treballar a la privada.

Hitler, The Mufti Of Jerusalem And Modern Islamo Nazism

Les arrels històriques del nazisme islàmic. És un vídeo en alemany subtitulat en anglès.

LA SALUTACIÓ DE HEZBOLAH

Així saluden aquests "pajarus" de Hezbolah. I pensar que a Barcelona es van fer manifestacions de recolzament a aquests nazis! Aviat ens haurem d'exiliar.

ANNA POLITKOVSKAYA, IN MEMORIAM

ANNA POLITKOVSKAYA, periodista russa, fou assassinada ahir al seu apartament a Moscú. La Sra. Politkovskaia, que tenia dos fills, mai es rendí a les amenaces de Putin, personatge que ha fet retornar a Rússia a les catacumbes de l’absolutisme si alguna vegada les deixà. Naturalment, els assassins mai no seran trobats, com tampoc no seran trobats els assassins d’almenys una dotzena de periodistes més que han estat “silenciats” en els passats sis anys. Això és impensable que passi a qualsevol país d’occident, però per greu que sigui l’afer, cap periodista d’aquest país n’ha dit res. ¿Creieu que si això hagués passats als Estats Units els periodistes-progres-pseudocomunistes que aquí patim s’ho haguessin callat? En veu alta, a primera plana i amb les corresponents dosis de demagògia i propaganda dogmàtica, així haguessin tractat el tema.

LES CREUS DE SANT JORDI, INSULTADES

Fa pocs dies la Generalitat donà les creus de Sant Jordi d'enguany. Aquestes creus es donen a persones o entitats que han treballat pel bé de Catalunya.
Llegint els noms de certes persones que els hi han donat l'esmentada creu, m'han vingut ganes de plorar. Per què els han donat creus a personatges com en Joan Roura o Tomàs Alcoverro, personatges que han presentat informació tendenciosa i esbiaixada del conflicte d'Orient Mitjà? ¿O és que és la recompensa als serveis prestats al govern socialista?

LES PROMESES DELS EUNUCS

Els uns prometen milers d’euros si us poseu a parir, els altres prometen milers de pisos de protecció oficial, siguin de compra o lloguer. I és que ja han començat les ofertes a can Generalitat. L’únic del cert, és que si han de complir aquestes promeses, ja podeu preparar-vos per a un increment d’impostos.

COSES MALVADES I INHUMANES

En el seu recent viatge al seu país nadiu, el Papa de Roma féu un discurs a la universitat de Ratisbona. En un moment del seu discurs, el Papa digué: “Ensenya’m allò que Mahoma ha portat de nou, i trobaràs només coses malvades i inhumanes, com la seva directiva de difondre la fe mitjançant l’espasa.” Els sectors radicals de l’islamisme han posat el crit al cel, i fins i tot ja han atacat algunes esglésies, donant així la raó al Papa de Roma.

RIP PEL TEATRE LLIURE

No m’agrada Pepe Rubianes. Gairebé mai estic d’acord amb les seves opinions. És més, el considero l’arquetip del perfecte imbècil. Tampoc m’agraden les seves obres. De les que he vist, sigui “in situ” o per la televisió, sempre tira mà de l’humor bast i escatològic, de l’humor fàcil, vaja. Però això sí, Rubianes té tot el dret a dir el que li vingui de gust amb l’únic límit que li imposi la justícia i té tot el dret de fer l’espectacle que li roti amb el mateix límit que abans he citat i amb el de l’espectador que és, en principi, qui hauria de pagar. Amb això vull dir que trobo escandalós que a Rubianes se l’hagi censurat a Madrid hagués dit el que hagués dit, però més escandalós trobo que la cultura estigui a mans dels polítics i de la política, perquè si els teatres fossin privats, cap polític podria censurar a ningú, ni tan sols a Rubianes. La posada en escena d’una obra seria un tracte entre empresari i artista i cap opinió comptaria si l’empresari veiés la bossa plena.

A més, els artistes han dit ben poca cosa sobre el tema, fora de fer veure que s’han molestat, i cap d’ells deixarà d’actuar a la capital d’Espanya, però no m’estranya gens: ningú mai no mossega la mà de qui li dóna de menjar, i els artistes de casa nostra sempre han maldat per rebre subvencions i ells mateixos han cavat la seva pròpia tomba. Ara tenen el morrió posat pel poder polític, tan pel local on han d’actuar com pels diners que reben per les seves obres, molt sovint sense interès i per tant amb el local mig buit.

RIP pel teatre lliure, ells mateixos s’ho han buscat.

PD. Aquest artícle fou publicat el passat dia 12 però, incomprensiblement, no va aparèixer al seu moment.

PINTADES

Pintades anti-semites en una llibreria de Toledo.

EL PERIODISME

He estat un dies fora, i no he estat molt al cas de l’actualitat. És quan he tornat que m’he tornat a posar al corrent de tot i la cosa que més m’ha sorprès ha estat la informació esbiaixada que s’ha donat al conflicte Hezbolah – Israel. Passant per alt el tema de les bombes a edificis civils, edificis que allotjaven armes dels terroristes islàmics i/o els mateixos terroristes, i d’altres informacions que semblen exagerades – segons els periodistes, Beirut hauria d’estar totalment destruïda, mentre que segons d’altres fonts, ha estat tocada en llocs molt concrets -, hi ha els fets de l’ambulància bombardejada, que s’ha demostrat fals, o el poc recolzament civil a Hezbolah, quan segons els periodistes aquest grup tindria ampli reconeixement social, o les fotos que l’agència Reuters s’ha vist obligada a ficar-se al cul. No crec que el problema ragui en que tots els periodistes siguin manipuladors contraris a occident i a la llibertat en què s’intenta viure dins el primer món, sinó en la carrera per ser el primer a oferir informació pornogràfica –en el sentit d’excitar els sentits – sense importar la procedència ni la veracitat.
Si els mitjans de comunicació volen seguir per aquest camí, hauríem de ser els consumidors d’aquests mitjans els qui els boicotegéssim i reduir-los al silenci per inacció. Ja sé que molta gent em dirà que tothom té dret a comprar les notícies que vulgui, faltaria més, però jo em refereixo a la realitat, que només n’hi ha una. Però si volen seguir belant, que ho facin.

SUBVENCIONS

La Unió Europea te clares evidències que tant el govern xinès com el vietnamita subvencionen la seva indústria del calçat per poder així guanyar quota de mercat dins la Unió. Arran d'això, i amb l'excusa que és una maniobra injusta, s'estan estudiant mesures per taxar aquests productes. La pregunta és: no estan fent el mateix els països de la Unió quan subvencionen un seguit d’indústries nostrades? I què me’n dieu de les subvencions agrícoles que fan que un enciam europeu sigui més barat a l’Àfrica que no pas un enciam local? O subvenciona tothom, o no ho fa ningú.

Aquesta mesura de gravar els articles que venen de fora no serveix de res. Només serveix perquè subvencionin encara més el producte i els habitants d'aquests països, pobres de per si, encara hauran de pagar més impostos per poder subvencionar les seves indústries.

Jo crec que la Unió Europea hauria de donar exemple i retirar les subvencions a tots els seus productes. I si els altres països ens volen regalar els seus impostos, no és pas problema nostre, sinó dels seus pobres i soferts contribuents.

LA PÚRRIA FRANCESA ATACA DE BELL NOU

Phillippe Douste-Blazy, ministre d'exteriors Francés, ha dit en una conferència de premsa portada a terme a Beirut que l’Iran és "una força estabilitzadora a l'Orient Mitjà", també ha dit que Iran "és un país destacat amb gent important i una civilització honorable que juga un paper important a la regió".

Aquest "gran país" com diu el ministre patrocina l'organització terrorista Hizbullah, la qual porta engegats 1.800 missils Katyusha dirigits al nord d'Israel. Iran també ha armat a Hizbullah amb coets de llarg abast amb caps que contenen més de 100 kg. d'explosius i metralla, aquesta organització que va començar aquesta guerra segrestant 2 soldats i matant-ne altres 4 i disparant coets Katiusha. Aquest "gran país", també està enriquint urani, pas previ per a la fabricació de la bomba atòmica, en una violació directe de les lleis internacionals.

Per si no n'hi hagués prou, aquest "gran país" empresona els qui s'atreveixen a demanar llibertat i els apallissa fins a la mort si gosen fer vaga de fam per protestar. Aquest és el "gran país" que França lloa.

ELS BOJOS

Els mandarins de Veneçuela i Iran, Chávez i Ahmedinejad, -el bípede i el pirat- han acordat donar-se recolçament mutu. Chávez ha dit que romandrà al costat d'Iran "en qualsevol circumstància i en qualsevol moment". Pel seu cantó, Ahmedinejad diu que en Chávez ha trobat un "company de trinxera". I és que ja ho diu la dita, Déu els cria i ells s'ajunten.

ESPANYA ISLÀMICA

El numero 2 de Al-Qaeda ha manifestat que continuaran lluitant fins que hi hagi un regne islàmic des d'Espanya fins a l'Iraq. Possiblement sigui una bravata, però coneixent el fanatisme totalitari d'aquesta gent, i tenint en compte que estem curulls d'àrabs que podrien actuar de quinta-columnistes, jo em prendria les seves amenaces de manera ben seriosa.

Això sí, si mai arribés el dia en que aquests feixistes governessin aquest país, m'agradaria veure la cara d'imbècils que se'ls queda a tots aquests ximplets que han convocat i anat a les manifestacions pro-Hezbulla. Potser encara hi estarien d'acord, ves.

DEIR YASSIN

L'anterior post que vaig publicar el passat dia 15 ha suscitat una sèrie de comentaris, un dels quals ha tret a la llum un nom maleït: Deir Yassin. Com que el comentarista en qüestió ha demostrat àmpliament la seva ignorància tan en aquest blog com en d’altres, he decidit fer un post parlant de l’autentica història de Deir Yassin.

El 1947 l'ONU decidí la partició de Palestina davant l'impossibilitat que la Gran Bretanya, que en tenia el mandat des de 1920 atorgat per la Societat de Nacions, en pogués mantenir l’ordre. En aquesta decisió, l'ONU declarà que Jerusalem seria una ciutat internacional, però mai feu cap gest per defensar aquest estatus, i fins i tot la ciutat quedà assetjada molt abans que els britànics marxessin i l’estat d'Israel naixés. L'Agència Jueva, que era la representant formal dels jueus abans del naixement de Israel, demanà a l’exèrcit britànic que protegís els combois que cada dia partien de Tel Aviv cap a Jerusalem per portar els queviures imprescindibles, els anglesos accediren amb la condició d’efectuar un registre de les mercaderies per tal d’assegurar-se que no s’hi enviaven ni armes ni municions ni soldats. Com que els jueus necessitaven fer entrar també armament, van declinar l’oferta britànica i es proposaren escoltar ells mateixos els combois.

Massa sovint els combois eren objecte d’emboscades, fins al punt que els jueus van haver de plantejar-se una operació militar ofensiva per tal de garantir el subministrament de queviures a Jerusalem. Planejaren obrir i ocupar un passadís a banda i banda de la carretera on els combois eren aturats i anomenaren el pla "Operació Nachshon".

Una de les accions del pla Nachshon era la presa d’un poble anomenat Castel, que aviat caigué en mans jueves i tot i que els àrabs contraatacaren i a punt estigueren de reconquerir el poble, Castel quedà en mans jueves. Com que les forces del comandant de Jerusalem estaven molt disperses en tot el conjunt de l’operació, Yeshurun Schiff, un representant de l'Haganah, s’entrevistà amb representants dels grups terroristes "Irgún" i "Stern" per tal de rellevar les forces jueves de Castel. Val a dir que l'Haganah professava un odi implacable cap a les dues organitzacions terroristes, tot i així, desesperat com estava l’exèrcit israelià, decidiren demanar-los ajut. Els dos grups terroristes tampoc no tenien cap simpatia cap a l'Haganah, però a canvi d’una gran quantitat d’armes, municions i explosius acceptaren col·laborar amb l'Haganah.

Ni l'Irgún ni l'Stern tenien cap intenció d’anar a socórrer els seus compatriotes a Castel, en lloc d’això decidiren fer el seu cop particular per "demostrar" el seu heroisme aconseguint una victòria "espectacular" i dirigiren la seva mirada cap a Deir Yassin.

Van assaltar el poble causant una gran mortaldat matant fins i tot nens i volant més de quinze cases abans que se’l hi acabessin els explosius. En total hi van morir 254 persones i Jaques de Reyner, el representant de la Creu Roja i el primer en arribar al lloc, informà de l’horror de la salvatjada que allí es va cometre i, tot i que l'Agència Jueva va manifestar ignorar els projectes d’aquests grups terroristes i manifestà la seva consternació, molts jueus que posteriorment van caure presoners dels àrabs van haver de sentir el crit de "Deir Yassin" i expiar amb la seva pròpia mort l’atrocitat de l'Irgún i l'Stern.

ISRAEL

Amb motiu de la nova enganxada entre Israel i els seus veins, ahir vaig sentir en una emissora de ràdio privada una tertúlia que feia molta pena. Tots ja eren prou grandets com per saber la història dels darrers 60 anys, tots tenien estudis universitaris, tots es tenen per intelectuals i tots es deien amics d'Israel però tot i així, van blasmar aquest país petit amb la típica idiòcia europea.
A cap d'ells se li va ocòrrer de pensar que un país amb una mica més de sis milions d'habitants i envoltat de més de cent cinquanta milions d'enemics potencials necessita defensar-se de manera expeditiva si vol sobreviure.
A ningú se li va ocòrrer de pensar que en el moment que Israel dóni senyals de feblesa serà la seva fi, i si aquest moment arribés, si arribés el moment en què Israel es veiés superada pels seus veins, cap dels tertulians que tan la criticaven mourien un sol dit per anar a defensar-la perquè, si els europeus fa més de 70 anys que no hem sabut defensar la nostra llibertat i depenem totalment dels nord-americans, com hem d'anar a defensar la llibertat dels altres?

MÉS ESTATISME CATALÀ

Ara que vénen eleccions, la major part de partits polítics ens prometran tot un regitzell de programes socials (de fet, en l'última sessió parlamentària ja se'n han aprovat) per mirar d'arreplegar vots. El més curiós és, però, que cap d'aquests partits ens diuen com pensen pagar-ho. I la cosa està molt clara: o apujen els impostos, o treuen diners d'altres partides deixant així amb el cul enlaire a més d'una conselleria. Sigui una cosa o sigui l'altre, aquesta politiqueria de vol gallinaci donarà una altre volta a la rosca de l'estatisme, essent així una mica menys lliures i una mica més pobres.

OPINIÓ PÚBLICA SOTMESA

En un llibre titulat “Human Action”, Ludwig von Mises diu:

“Governments cannot free themselves from the pressure of public opinion. They cannot rebel against the preponderance of generally accepted ideologies, however fallacious. But this does not excuse the officeholders who could resign rather than carry out policies disastrous for the country.”

Segurament es referia a governs els quals veritablement són sotmesos a la opinió pública. En canvi si el país té un govern que reparteix subvencions als mitjans de comunicació, aquests esdevenen a la mercè dels polítics fent el paper d'alcavots i manipulant l'opinió pública de tal manera que aquesta és sotmesa als governs.

PER REFLEXIONAR

El plaer no es troba tan sols en l'objectiu que un empaita, ans igualment en els passos que menen cap aquest fi.

NETEJA

Als paisos civilitzats la gent sap perfectament que els serveis públics es financien amb els impostos que paguen, així, procuren no embrutar els carrers per no crear un increment de plantilla en les brigades de neteja, llocs de treball que altrament podrien col·locar-se en un treball més productiu. Si el país en qüestió és de neu, cada veí sap que després d'una nevada, te la responsabilitat de mantenir net el tram d'acera de casa seva. Aquí, en canvi, la gent creu que els diners per pagar aquests serveis plouen com el manà del cel. És antológica la demanda que va fer un individu d'una ciutat metropolitana un dia que va nevar, esdeveniment que succeeix un cop cada 15 anys: es queixava que l'ajuntament no hagués passat a netejar els carrers (tots!) de la ciutat. O el cas de la gent que celebra la revetlla de Sant Joan a les platges de Barcelona i deixa 33 tones de residuus, residuus que han de ser trets per les brigades de neteja amb la despesa que això comporta.

PLA PER A BOLÍVIA

El govern de Bolívia ha anunciat un pla per reduir la pobresa i crear llocs de treball. És previst que s’inverteixin 7 mil milions de dòlars i el pla pretén crear 100.000 llocs de treball cada any durant 5 anys. El diners per finançar-ho vindrien de la industria del gas recentment nacionalitzada (jo en diria confiscada), complementada per préstecs internacionals i inversions estrangeres. El pla també preveu donar de menjar els nens a les escoles i donar un millor accés a la població d’aigua potable.

Fins aquí la notícia, ara ve la realitat. Aquesta ens diu que l'única manera que tenen els governs de crear llocs de treball és creant places de funcionariat. Tractant-se de Bolívia, país que fa marxes forçades cap a una economia planificada i per tant, comunista, no m’estranyaria que fos això. Una economia subsidiada -i captiva- on tothom depèn del govern, que acaba fent-se amo i senyor de les voluntats i del país.

Pel que fa al tema dels diners, tenim tres moneders d'on Morales pretén treure els diners per sufragar l'invent, a saber:

- Diners de la nacionalització

En teoria, això durarà fins que els preus siguin alts i/o les reserves naturals durin. Quan el primer baixi o el segon s’esgoti, tot el castell de cartes s’ensorrarà. I això sempre i quant la corrupció inherent a les economies estatitzades, molt superior a les de mercat lliure, permetin que aquestes explotacions siguin prou viables tant per sufragar la corrupció com el pla, cosa que, vista l’experiència d’altres països, com ara Nigéria, veiem que no serà possible.

-Préstecs internacionals

El diner és covard, no va a llocs inestables. Bolívia és un lloc inestable, per tant, no hi hauran molts bancs o institucions internacionals que estiguin disposats a prestar diners a un individu que ha demostrat abastament que no sap fer la "O" amb un cilindre. Potser el seu amic Chavez, el bípede de Veneçuela, li deixarà diners. Això sí, tot plegat tindrà un preu, i serà la dependència cada vegada més gran de Bolívia vers Veneçuela.

-Inversió estrangera

Semblantment com en l'anterior punt, el diner és desconfiat per naturalesa. Algú pretén fer-nos creure que una empresa invertirà en un país on no té la seguretat que tal inversió no serà legalment robada pel govern de torn? Potser algun país farà una inversió, naturalment, a canvi de preus més baixos en la factura del gas i altres tractes de favor o altre vegada Veneçuela sortirà a "donar ajut" al seu germà en ideologia.

En resum, si les coses estaven malament pels Bolivarians, ara estaran pitjor i encara més controlats pel govern. Clar que, com sempre, la culpa no serà de la ideologia retrògrada sinó dels nord-americans, del liberalisme i de l’economia de mercat.

SIR PAUL McCARTNEY

Avui 18 de Juny del 2006, Sir Paul McCartney fa 64 anys. ¿Deu ser la seva vida tal com se la imaginava com quan cantava "When I'm sixty-four"?

EN LA MORT DE ZARQAWI

Molta gent deia que amb la mort de Zarqawi res no canviava a l'Iraq. Doncs bé, arran de l'eliminació del assassí Zarqawi i la posterior incautació de documents que obraven al seu poder, les forces de la coalició a l'Iraq han portat a terme més de 450 raids en una setmana, eliminant 104 terroristes i capturant-ne 759. Paralelament s'han trobat 28 amagatalls d'armes. Sense cap mena de dubte, són bones notícies les que arriben de l'Iraq.

ARMES PER A VENEÇUELA

Ara que, gràcies al petroli, el bípede que governa Veneçuela te diners a dojo, es dedica a comprar armament per, segons ell, defensar-se d’una invasió nord-americana. Les armes les treu, com seria d’esperar, de Rússia, país que li farà arribar 100.000 Kalashnikovs i que ja li ha entregat 3 helicòpters d’un total de 15 que té previst de vendre'ls-hi.

SISTEMA ANTIMÍSSILS

Degut a les sospites que l'Iran està desenvolupant armament atòmic, els Estats Units estan considerant instal·lar 10 interceptadors antimíssils el 2011 al continent europeu. Els paisos que sembla ser que tindrien més números per rebre la instal·lació serien Polònia i Txèquia. Una vegada més, els americans han de treure les castanyes del foc als europeus.

LA CONYA MARINERA

Xina, Cuba, Paquistan, Russia i Arabia Saudita entre d'altres, s'asseuran al nou Consell pels Drets Humans de l'ONU. Faria riure si l'afer no fos intranscendent.

BOLÍVIA

Si una cosa m'agrada de la civilització humana són les lleis que ha fet per tal de poder viure en comunitat. Naturalment, em refereixo a lleis promulgades per parlaments democràtics, a lleis que han estat consensuades per la major part possible de diputats i encaminades a garantir la seguretat i convivència del grup de humans que protegeix. El que no m'agrada és que els govern s'immisceixi en els afers privats de la gent, però això ja seria tema d'un altre post.

Del què em vull referir ara és de la necessitat que tenim de respectar la llei per a una millor convivència. Personalment, sóc un fervent partidari de l'imperi de la llei, crec en la paraula donada i crec en les signatures estampades en els contractes, i és per això que no m'agrada el que ha fet el president de Bolívia. Els contractes es signen per tal de complir-los, i no serà amb la coacció de la força bruta que es guanya credibilitat a nivell internacional.

Ignoro del tot si els contractes signats entre el govern Bolivià i les petrolieres eren uns contractes perjudicials pel govern, però si així fóra, el govern hagués pogut asseure's a una taula de negociació, parlar amb els governs d'on procedeixen les firmes petrolieres o bé anar a parlar amb organismes internacionals per tal de pressionar aquelles.

Però potser el pitjor de tot és el pendent lliscant per on el president Bolivià ha començat a anar. Ara han estat les petrolieres, demà seran les empreses mineres, l'altre les que exploten els recursos forestals i al capdavall, tot el país restarà nacionalitzat. No és la primera vegada que a Bolívia es nacionalitzen les empreses, i sempre la cosa sempre ha acabat com el rosari de l'aurora. No han aprés la lliçó i ara han tornar a repetir l'experiment, tal vegada a instàncies del bípede que governa Veneçuela, que és qui belluga els fils de Evo Morales. Per acabar, aquí va un vaticini: les eleccions lliures i democràtiques s'han acabat a Bolívia per a un llarg període d'anys.

ITÀLIA

Les recents eleccions a Italia han deixat un pais dividit i un futur incert. Si Berlusconi no mereixia ser reelegit, la coalició multipartida encapçalada per Prodi és un poti-poti de partits units amb tanta fragilitat que dubto que resisteixi el pas del temps. Per acabar-ho d'adobar, avui el parlament italià ha triat la pitjor persona per presidir-lo, concretament ha elegit al inefable Fausto Bertinotti com a nou president de la cambra de diputats italiana. Aquest individu, comunista a l'antiga i sense reciclar, serà un llast per la coalició d'esquerra, pel parlament i pel país sencer. És del que demanen més intervenció estatal i menys globalització. Que tornem a les cavernes, vaja...

UN FUTUR INCERT

He pogut llegir a "Nihil Obstat" aquest article penjat pel seu administrador. És un article que és del tot útil en tots els seus paràgrafs, però particularment n’hi ha un que m’ha cridat l’atenció pel fet que se m’ha creuat amb un altre article que estava llegit sobre la Tercera Revolució Industrial, publicat a la web de "Ludwig von Mises Institute".

El paràgraf en qüestió és el següent:

“Los que ya están convencidos y no quieren que los hechos les confundan son un peligro para la sociedad en su conjunto. Como los votos de estas personas cuentan lo mismo que los votos de las personas que saben de qué hablan, los políticos tienen todos los incentivos del mundo para aprobar leyes y crear políticas que adulen a nociones ignorantes, si esas nociones están extendidas”.

Pel seu cantó, l’article sobre la revolució industrial, ens parla dels necessaris retocs que haurem de fer els països occidentals en els propers anys. Tots sabem l’onada de nacionalisme econòmic que està sofrint el nostre continent i la poca disposició que tenim a l’hora de compartir el nostre benestar amb la resta del món. (Deixo de banda la pamplinada del 0,7%, que és una manera refinada de colonialisme.)

El món canvia constantment i molts països, bàsicament europeus, ens hem quedat asseguts i mirant enrere amb nostàlgia mentre altres que crèiem tercermundistes s’han adonat d'on ve i cap on va la modernitat molt millor que no pas nosaltres. Com més triguem a adonar-nos-en, més caldo de cultiu serem per els polítics populistes, els quals practicaran la demagògia per tal de recollir els vots de la massa encarcarada i ignorant que tenim a europa.

LES ARMES DE DESTRUCCIÓ MASSIVA

Com tots sabeu, Saddam Hussein està sent jutjat per haver assassinat 148 xiïtes. Avui s'ha sabut que l’expresident iraquià serà acusat, a més, del genocidi de 50.000 kurds. Sembla ser que Saddam hauria gasejat aquesta gent amb armes químiques -concretament gas mostassa- el 1988. Tots els mitjans de comunicació nostrats n'han informat, mal que sigui discretament. El què no han dit, però, és que aquestes armes químiques són considerades armes de destrucció massiva, contradient així l'estúpida versió de propaganda amb la qual ens obsequien contínuament. Que Saddam Hussein hagués ordenat cometre aquesta matança amb aquest tipus d'arma no és pas notícia, qui ho volia saber ho sabia. El fet imperdonable és la irresponsable manipulació de la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació nostrats amb versions interessades i comentaris ridículs com ara: "No hi havien armes de destrucció massiva al Irak".

LA CLAU DE VIDRE I EL LLIRI A LA MÀ

Quan dos anys enrere ERC, que tenia la clau per formar govern, trià el PSC per tal de fer-ho, ho feu, de manera ben legítima, per mirar d’erosionar CiU i menja-se-li espai electoral. També esperaven fagocitar part de l’espai del PSC. Eren temps en què el partit es veia capaç de tot, però poc temps després, amb l’anada de Carod-Rovira a Perpinyà, la clau es tornà de vidre i es trencà. A partir d’aquell moment, el PSC, amb moltes mes taules de govern i molta més experiència, acabà per imposar-se i va satel·litzar ERC de la mateixa manera que fa anys ho està IC. Amb la perspectiva que donen aquests dos anys, podríem dir que ERC es comporta de vegades com un partit d’adolescents, amb el sentit que sempre van amb un lliri a la mà. Hem pogut veure en les sessions de la comissió del parlament espanyol per tal de deliberar l’Estatut de Catalunya, que ERC i CiU s’han barallat com gat i gos equivocant-se tots dos d’enemic. Es podria considerar normal que ambdós partits es barallin, al cap i la fi els seus reservoris de vots es solapen en alguns trams. Però ni era el lloc per dirimir les seves diferències, ni ERC, que és partit de govern s’ha comportat com a tal. ERC creu que CiU és el seu enemic mortal, creu que CiU li ha fet males jugades, però l’enemic de debò d’ERC es diu PSC. És ell qui li ha fet males passades i jugades brutes, és el PSC que ha jugat brut, és el PSC qui controla molts mitjans de comunicació. Qui creu ERC que ha filtrat als diaris la notícia dels cobraments extorquidors a funcionaris de la Generalitat? Qui creu ERC que va filtrar als diaris la notícia que l’esposa de Bargalló va cobrar esplèndidament per un informe que va fer per encàrrec d’una conselleria? A ERC encara li manca menjar moltes sopes per poder enfrontar-se al PSC, i especialment a les seves baixeses i al seu joc brut.

ESPIONATGE?

Un article del Washington Post, diu que Rússia passà informació militar confidencial al anterior règim Iraquià, fet que és negat per la portaveu russa a les Nacions Unides. Entre els secrets que suposadament foren revelats hi hauria la direcció des de la qual vindria el gruix de les forces militars americanes o la quantitat d’efectius de la principal força atacant.

EUROPA VS. ÀSIA

Un informe fet per la Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) i publicat per Consell de Lisboa, (el mateix que ara fa 5 anys i sense por de fer riure va dir que en 10 anys vista, és a dir el 2010, l’objectiu era fer d'Europa l’economia més competitiva del món), afirma que els països asiàtics estan superant a Europa en ensenyament i tècnica. Xina i India, per posar un exemple, estan produint tècnics altament qualificats a baix cost i ho fan a una velocitat en constant increment. No seria molt tard per a Europa per reaccionar, però amb la classe política tan miop i covarda que tenim, dubto que tinguin la valentia per emprendre les reformes que caldrien. Ja podem començar a preparar la mortalla.

QUE POC ORIGINALS

En aquesta última imatge el text hi diu:

El estatuto catalán es un quiste purulento que no
tiene mas terapéutica que la Cirugia.

España es una sola ley, una sola lengua, una sola
cultura, una sola economia, un solo amor.
El estatuto quiere pluralizar estos sentimientos, y
no debemos consentirlo.

El patriótico esfuerzo colectivo de todos los pue-
blos españoles no debe vincularse en el beneficio
de unos pocos.
Esto es lo que quieren los estatutistas.

Andalucía, Castilla, Extremadura y todas las re-
giones podrian vivir sin Cataluña. ¿Pueden decir lo
mismo los catalanistas?

Corte usted estas papeletas, repártalas
entre sus amigos y difúndalas por todas
partes; es preciso recordar constante-
mente a los buenos españoles la obliga-
ción que tienen de combatir contra los
que atacan a la madre patria.

Aquestes "perles" les publicava un diari anomenat "El Imparcial" pel maig de 1932, quan l'Estatut de Núria s'estava tramitant a Madrid. Ja veieu que els temps no han canviat pas tant, oi? Si aquesta porqueria es publiqués avui dia en algun dels diaris que ja sabem, no diferiria pas gaire del que fan. N'hi han més, tots els diaris anaven plens d'atacs anticatalans. Per acabar, opino que el Partit Popular i els mitjans de comunicació afins haurien de ser més originals en els seus atacs a Catalunya i a l'Estatut, no trobeu?

GREMIALISME POLÍTIC

Durant les últimes setmanes han anat sortint articles publicats en diaris afins al règim, denunciant que quan el partit que ara és a l'oposició era al govern, encarregà una sèrie d'enquestes pagades amb diner públic i que mai foren publicades. Ho han anat publicant en comptagotes i, segurament, amb l'ànim de desgastar el partit en qüestió. Tot plegat, un exercici de cinisme per part del partit que controla els diaris denunciants, però sense deixar de banda la gravetat de la malversació de cabals públics que suposaria aquest fet.

Com que vivim en un país on els polítics es tapen les vergonyes els uns als altres, no arribarem al fons de la qüestió, i per si de cas algú ho oblida, aleshores surten altres enquestes culpant del mateix fet al partit que governa l'ajuntament del cap i casal català. Ara es tirarà terra sobre l'afer i els contribuents, com sempre, serem els perjudicats. I és que no hi ha un pam de net.

A què esperen a fer una llei electoral on les llistes siguin obertes?

I per quan la limitació de mandats a dues legislatures?

EL REFERÈNDUM

El 12 d’abril de 1931, en unes eleccions municipals i provincials, els partits republicans obtingueren una clara majoria de vots. Això fou interpretat com la voluntat del poble d’enderrocar la monarquia d'Alfons XIII, i fou així degut a la descomposició del règim. El 14 d’abril es proclamà la república i el rei decidí marxar d'Espanya per tal que, segons ell: "quiero apartarme de cuanto sea lanzar a un compatriota contra otro en fraticida guerra civil". El que conta és que abandonà el país, i en fer-ho, el reconeixia amo i senyor del seu destí. La història posterior es per tothom coneguda. Un atracament a la llibertat del país en forma de cop d’estat, que, al ser frustrat obrí les portes a la guerra civil, la pujada al poder del feixisme que durà trenta-sis anys i la successió de Joan Carles I com a cap d’estat després de la mort del dictador Franco.

Les preguntes són:

Si la república fou legalment constituïda, ¿no hagués hagut de ser restaurada després de la mort de Franco, en ser aquest un rebel pel fet d’aixecar-se en armes contra un govern legal?

¿És lícita la monarquia al ser imposada per un règim que no fou elegit democràticament?

Al morir Franco, ¿No hi hagués hagut d’haver un referèndum per donar la veu al poble per saber si volia una monarquia o una república?

O.N.G.

Per què en diuen O.N.G. quan reben diners del govern? No seria més apropiat anomenar-los O.G. en el cas que rebessin algun tipus de subvenció pública?

ALTRE COP PARLEM DE SUÈCIA

Una vegada vaig parlar sobre Suècia , ara, Xavier Sala-i-Martin, ha publicat a La Vanguardia un article (obviament, infinitament millor que ho podria explicar jo) també sobre Suècia i el seu estat del benestar. Llegiu-lo aquí.

LES CARICATURES

Com tots sabreu, un diari danès va publicar el mes de setembre unes caricatures del profeta Mahoma i sobre la religió islàmica. Setmanes més tard, esclatava l’escàndol en què ara estem embolicats. Deixaré de banda el fet que l’individu que féu la gira per tal d’ensenyar les fotos per tot l’orient en va incloure tres més que mai foren publicades i que eren particularment ofensives. També deixaré de banda el fet que hagi trigat més de 4 mesos en manifestar-se la ràbia de qui s’ha sentit ofès. Ni parlaré de les informacions que diuen que tot això ha sortit de mare perquè Síria i l'Iràn volien desviar l’atenció del seus propis problemes. Del què vull parlar és de la llibertat d’expressió. Per a mi, la pregunta clau és: Tenim dret a publicar escrits i/o dibuixos de idees o creences que no són les nostres? La resposta ha de ser rotundament SÍ. Tots els que em llegiu haureu vist o llegit moltes vegades acudits o escrits que us han ofès o molestat terriblement. Quan això s’ha esdevingut, se us ha ocorregut mai sortir al carrer a fer aldarulls, assaltar i cremar propietats privades o àdhuc, assassinar els autors? Clar que no. Paral·lelament a la llibertat d’expressió s’han creat mecanismes de defensa com són els tribunals de justícia. Si jo faig o dic una cosa que et molesta o dol, tens el dret a portar-me davant un tribunal, i ell decidirà si tens o no raó. Sempre de manera civilitzada. La llibertat d’expressió de què gaudim els occidentals ha costat massa vides humanes (milions) perquè ara ho llencem tot per la borda. No en seriem dignes si no estem disposats a defensar-la. Però potser el què m’espanta més de tot és veure com ciutadans nostrats abaixen el cap, ignorants del tot del nostre sistema de vida, i ells mateixos proposen la censura o autocensura. Deu ser que vivim en un país que no mereix ser lliure. Doncs que vagin preparant la burka. Quina pena!

L'ÍNDIA

La història de l’Índia d’ençà de la seva independència el 1948 era, fins fa uns anys, una història de sovietització i intervencionisme econòmic. Un autèntic despropòsit que feia que, tot i que nominalment no formava part dels països anomenats del tercer món, de fet hi pertanyia. De fa uns anys però, l’Índia s’ha "posat les piles" liberalitzant l’economia i les seves xifres econòmiques milloren per moments. Ara, el seu govern ha aprovat privatitzar els dos principals aeroports del país, el de Delhi i Mumbai, cosa que servirà per incrementar la competitivitat d’aquestes ciutats i per extensió del país. Naturalment els sindicats han posat al crit al cel i han organitzat vagues, però el govern es manté ferm. Aquesta privatització servirà per elevar el nivell de vida asiàtic, el qual d'aqui a pocs anys superarà l’europeu, que empitjora per manca de lideratge i de discurs modern. No passaran molt anys que veurem Europa al cul del món, només per davant d’Àfrica i Sud-amèrica...

EMPRESA PRIVADA VS. PÚBLICA

Una lectora em pregunta per què una empresa privada beneficia els consumidors, i molt amablement la contesto.
Una empresa privada sempre funciona millor que una de pública per la senzilla raó que ha de presentar un compte de resultats als accionistes i ha de guanyar diners per continuar endavant, altrament els accionistes retiren el capital i l'empresa trontolla. En una empresa pública, tothom, des del gerent fins a l'últim treballador, saben que les pèrdues seran eixugades per l'estat, i això fa que s'ho tirin tot a l'esquena. En el meu post, vaig dir que l'empresa hauria de ser privada, però també hagués hagut d'afegir que els diferents molls s'haurien d'adjudicar a diferents empreses, per tal que hi hagués competència entre elles. El fet d'entrar en competència amb altres empreses, fa que haguin d'oferir un producte i/o servei al millor preu possible, per tal de ser millors que les seves competidores. El resultat és que el consumidor té una oferta al seu abast que no tindria si l'empresa fos un monopoli bé públic o bé privat.
Un exemple al engròs el podem veure en els mateixos estats. Compara com estava l'antiga República Federal Alemanya amb la seva germana "Democràtica". O bé compara les dues Corees. En ambdós casos, en els països en que no hi havia competència, el nivell de vida era, i segueix sent en el cas Coreà, misèrrim i depauperat.

MÉS ESTATISME EUROPEU

Fa unes setmanes la Unió Europea tractava de fer una llei per tal de privatitzar els ports marítims de la comunitat. Hi van haver les manifestacions anti-liberalització de rigor i el resultat ha estat que el Parlament Europeu ha cedit al xantatge, enterrant la llei que tants beneficis hagués pogut portar al consumidor.

UN ALTRE EDITORIAL DE LA PREMSA INTERNACIONAL

La major part de la premsa internacional ja ha escrit sobre el tema de l'Estatut, aquesta vegada és el Washington Post qui en parla. Cliqueu el link i llegiu la notícia sencera.

LA PROSTITUCIÓ

Des de sempre, hi ha hagut gent que ha canviat sexe per diners i gent que ha canviat diners per sexe i sempre n'hi haurà. Essent així les coses, jo crec que podríem prescindir de la hipocresia i legalitzar la prostitució. Amb això aconseguiríem dignificar un alt nombre de persones que es guanyen la vida d'aquesta manera i, a més, com que els que exercissin aquesta professió s'haurien de legalitzar i cotitzar a la seguretat social, la hisenda pública se'n veuria altament beneficiada donat l'immens nombre de diners que mou aquest sector. Així, els únics que empaitarien a les persones que es dediquessin a aquesta feina, serien els inspectors d'hisenda i de la seguretat social.

Ja m'imagino l'escena:

-Quant?

-50€ més l’iva. Voldrà factura?

QUO VADIS, PALESTINA?

Els Palestins celebraran eleccions legislatives dimecres vinent, i la situació no podria ser més caòtica. Bandes armades campen per la franja de Gaza, prenent hostatges estrangers, llançant míssils cap a Israel, atacant a la pròpia Autoritat Palestina i, incidentalment, atacant-se mútuament. Tot això sense pràcticament cap impediment de les forces de seguretat del govern. A més, l'activitat econòmica està estrangulada per la violència continuada i els controls de la frontera Israeliana. L'Autoritat Palestina és a la bancarrota amb l’agreujant que l'ajuda que té atorgada està suspesa a causa de la incapacitat de controlar fins i tot la seva nòmina. Per si això és poc, la banda terrorista Hamas té tots els números per guanyar una bona quota de poder en aquestes eleccions... Quin panorama, no?

UNA HISTÒRIA DE FAM

Darrerament hem assistit a un serial protagonitzat per la Rússia i Ucraïna, pel tema del increment del preu del gas amb el rerafons del "càstig" que Rússia volia sotmetre als ucranians pel fet de voler defugir la seva órbita política. No ha estat, però, la primera vegada que Rússia ha volgut exercir de canyet pel que fa a Ucraïna. La vegada que el menyspreu per la vida humana es manifestà de manera més fefaent per part dels russos fou pel cas conegut com a "La fam d'Ucraïna".

El període de fam espantosa que engolí Ucraïna, el nord del Caucas i l'àrea del baix Volga els anys 1932-33 fou el resultat de la política forçosa de col·lectivització de Josef Stalin. Ucraïna, que fou el lloc on les pérdues foren més grans, habia estat l'àrea agrícola més productiva de l'Unió Soviètica. Stalin estava determinat a esclafar tot vestigi de nacionalisme ucranià. Així, la fam fou acompanyada d'una purga devastadora de l'intel·lectualitat ucraïnesa i del mateix Partit Comunista Ucraïnès. La fam trencà la voluntat del pagesos de resistir-se a la col·lectivaització i deixà Ucraïna política, social i psicològicament traumatitzada.

La política de col·lectivització a qualsevol preu instituïda per Stalin el 1929 per finançar la industrialització tingué un efecte desastrós en la productivitat agrícola. El 1932 Stalin elevà, en un 44 per cent, les quotes que Ucraïna havia de procurar a al col·lectivitat. Això significà que no hi hauria prou gra per alimentar els pagesos, perquè la llei soviètica manava que no es podia donar gra als membres de la granja fins que la quota governamental no hagués estat satisfeta. Les decisions i mètodes de Stalin comdemnaren a milions de pagesos a la mort per inanició. Els funcionaris del partit, amb l'ajut de les tropes regulars i les unitats de la policia secreta, portaren a terme una guerra de desgast implacable contra els agricultors que refusaren de donar el seu gra. Fins i tot la llavor del gra indispensable fou confiscat per la força de les cases dels pagesos. Qualsevol home, dona o nen que fos trobat amb un simple grapat de gra agafat d'una granja col·lectiva podia ser, i sovint ho era, executat o deportat. Aquells que no semblaven passar gana, éren sospitosos de retenir gra. Els pagesos ni tan sols pogueren abandonar el lloc degut a la sinistra NKVD i a un sistema de passaports intern.

La nombre de víctimes de la fam de 1932-33 és estimada entre 6 i 7 milions de persones, i un autor soviètic diguè: "Abans de morir, sovint la gent perdia el senderi i ja no semblaven humans". I un dels agents de Stalin a la zona digué el 1933 que: "La fam ha estat un gran èxit. Ha ensenyat als pagesos qui mana aquí. Ha costat milions de vides, però el sistema de granges col·lectives està aquí per quedar-se..."

DEFENSA O ATAC?

Una institució anomenada "General Security Services", ha fet públic un informe, a finals del 2005, on revela del dramàtic increment -un 900%- en el nombre de llençadores de missils antitanc que els àrabs haurien fet entrar a la franja de Gaza des d'Egipte. També haurien fet entrar altres armes en increments substancials. Si aneu a la font de la notícia, podreu acabar de fer-vos una idea.