PRODUCCIÓ VS. ESPOLIACIÓ

El gran economista francès, Frédéric Bastiat (1801 - 1850), publicà un assaig titulat "Harmonies econòmiques". En un paràgraf de la citada obra, Bastiat es pregunta: "Com de gran deu ser la diferència entre una nació que viu de la producció i una que viu de l’espoliació?"

La resposta m’ha vingut ràpida com un llamp. Només cal que compari la nació catalana i la castellana.

XANTATGE O CASUALITAT?

El 1985, Un tal Mohamed Ali Hammadi segrestà, juntament amb terroristes de Hezbolah, el vol 847 de la TWA que volava d'Atenes a Roma. Durant el segrest, assassinaren un bus de la marina dels USA, només pel fet de ser nord-americà. Dos anys més tard, Hammadi fou arrestat a l’aeroport de Frankurt pel fet de portar explosius líquids dins l’equipatge, i condemnat a cadena perpètua el 1989.

Ara, casualment, un parell de dies abans que l’arqueòloga alemanya, Susanne Osthoff, fos alliberada pels seus segrestadors, Hammadi ha estat posat en llibertat i facturat cap al Líban, el seu país. El govern alemany nega tota relació amb ambdós casos, però el cas és que la casualitat és molta.

Suposant la relació entre els dos afers aquest afranquiment és, a judici dels experts, un acte insensat i perillós del govern alemany, perquè projecta una imatge de covardia i debilitat, i estimula la continuació dels segrestos i actes de terrorisme com a manera d’aconseguir els seus propòsits. Jo afegiria que el què s’està fent es donar un avís als terroristes que aquí a Europa no es tenen prou pebrots per lluitar contra aquesta xacra.

ES BUSQUEN ELS DINERS

Els pobles primitius que cacen o caçaven animals per alimentar-se, solien honorar-los i demanar-los perdó una vegada abatuts. Ho feien en senyal de respecte i com una unió o connexió espiritual entre home, animal i el món que els envoltava i aixoplugava. Aquest mateix respecte i veneració haurien de sentir els nostres polítics i funcionaris quan ens cobren - sovint de mala manera- els impostos. És a nosaltres que deuen el càrrec, el sou i la possibilitat de gestionar milers de milions d'euros i això crec que mereix un respecte. En primer lloc perquè no són pas a la poltrona com si fossin els amos i senyors absoluts, sinó que tenen un càrrec per servir-nos a nosaltres, i respecte pels diners que els contribuents, en la seva majoria, els han costat molt de guanyar perquè els vinguin a malbaratar i/o gastar-los sense dir-nos en què.
Tot això ve a tomb perquè a la web de la Fundació Catalunya Oberta, ha aparegut una informació dient-nos que la Diputació de Barcelona ha aprovat els pressupostos per l'any 2006, però sense dir-nos com i de quina manera se'ls pensa gastar, cosa absolutament mancada de respecte cap els contribuents. A més ens diu que el pressupost ha augmentat en un 12,7% respecte al del any anterior, la qual cosa significa menys llibertat de decisió i menys poder adquisitiu pel poble. Tan adormits estem que no ens adonem que ens aixequen la camisa? Com és possible tanta passivitat davant aquest increment de l'estatisme i la presa de pèl que significa no donar la més mínima informació de com es gasten els nostres calers?

UN ALTRE SUBVENCIÓ

Fa pocs dies vaig sentir per la televisió una notícia que deia que en una població propera a Barcelona (ho sento, no en recordo el nom) hi representarien dansa professional de forma molt periòdica. La Generalitat i la Diputació hi posaven el local i, suposo, el finançament de tot plegat. El més curiós és que el locutor, al relatar la notícia, digué que això permetria l’espectador veure espectacles a baix cost. Aquí fou on les coses ja no em quadraren: Que potser les companyies de dansa actuaven gratuïtament? Com que no crec que això sigui així aleshores hem de pensar que les entitats públiques es faran càrrec dels emoluments de les companyies, i aquí és on entra la ignorància total, crassa i absoluta del locutor, individu que no deu saber ni sumar al desconèixer que l’economia sempre actua com si fossin uns vasos comunicants: el que poses a un lloc, ho has d’haver tret abans d’un altre punt. El què un govern posa en un lloc (en aquest cas, el pagament a una companyia de teatre més el local, energia elèctrica, etc., etc.) ho ha d’haver tret abans d’un altre punt (i com es finança l’estat? Doncs via impostos, cosa la qual ens afecta a tots, ben inclosos els espectadors que vagin a veure els espectacles de dansa i també el locutor ignorant). I aquí és on entra el quid de la història, ¿És lícit que un que no vagi a veure espectacles els hagi de pagar?

Crec fermament que els espectacles no s’haurien de subvencionar, a banda que és una pura manipulació cultural per part del govern de torn, és una injustícia pels que es queden a casa. Qui vulgui anar al futbol, que s’ho pagui, qui vulgui anar a veure teatre, que s’ho pagui, i qui vulgui anar a veure dansa contemporània ( sí, sí, aquella on es mouen de la manera més absurda i ridícula), que s’ho pagui. D’aquesta manera, si l’espectacle és bo, tindràs audiència i si no val un rave, plega. Com qualsevol altre empresa.

DECIDINT

La primera reacció de “En Peu amb el Puny Enlaire” quan s’assabentà de la mort del seu marit fou irracional i precipitada: agafà un punyal que tenia a la vora i intentà clavar-se’l al cor. Les altres dones ho impediren i després intentaren consolar-la. Al dia següent, ja més calmada i en plena possessió de les seves facultats mentals, abandonà el campament amb el punyal lligat al cinturó. Els altres no intentaren impedir la seva marxa. Si era una decisió meditada, tenia tot el dret de llevar-se la vida si així ho desitjava i ningú no tenia el dret de intentar protegir-la d’ella mateixa.

LA VAGA I LA LLEI

Les coses no van del tot bé a la Seat i la casa mare, la Volkswagen, ha decidit tirar endavant una regulació de plantilla. Els treballadors, amb el comitè d’empresa al capdavant, van fer una jornada de vaga i manifestació ara fa uns dies i en tenen programada un altre per d’aquí a poc. Si jo fos executiu i/o accionista de la Seat o Volkswagen, no podria estar més content de la decisió dels treballadors. En efecte, per cada dia de vaga, l’empresa s’estalvia una bona quantitat de diners en forma de jornals i, a més, deixa de fabricar uns centenars de cotxes que altrament, no sabria pas on posar. No estic pas dient que els treballadors facin vaga a la japonesa, entre altres coses perquè no estic segur que els funcionés, només dic que crec que els treballadors haurien de cercar altres maneres de fer mal a l’empresa.
En un altre ordre de coses, el comitè d’empresa demana a les autoritats polítiques que s’impliquin. No entendré mai per què la gent s’entesta a posar-se per damunt les lleis que regeixen per a tots. ¿ No és situar-se per damunt les lleis que algú demani als polítics excepcions per a si mateixos? Fins on jo sé, els expedients de crisi, les reduccions de plantilla, les suspensions de pagament i altres estratagemes empresarials, són regulades per la llei, i a ella s’han de sotmetre. Si per desgràcia una empresa compleix els requisits per presentar un pla d’ajustament, no podem pas rebutjar-li. Altrament, si no ens agrada, hem de canviar les regles del joc, i fer-ho abans que soni el tret de sortida.

PROFESSORS INÚTILS

Fa uns quants anys hi hagué un accident ferroviari a la Gran Bretanya. En aquell temps, jo encara escoltava Catalunya Ràdio, i els tertulians stalinistes que hi havia en aquell fatídic dia, es van afanyar a denunciar el sistema privatitzat britànic de ferrocarril acusant-lo de ser el responsable de l'accident, ignorant del tot que als països amb sistema ferroviari públic hi han accidents tan o més greus que a la Gran Bretanya. Dies més tard, les enquestes fetes per les autoritats revelaren que l'accident fou això, un accident fatídic. Els qui havien escampat porqueria des de l'altaveu que se'ls donava a la ràdio encara s'han de disculpar.
Tot això ho he recordat en veure les xifres dels resultats escolars del nostre país contrastant-los amb d'altres països europeus. Amb la pràctica totalitat del ensenyament nostrat situat dins les urpes de l'estat, no he sentit ningú queixar-se del fet que l'ignorància supina dels nostres joves sigui deguda a la desídia d'un sistema acompanyada de la dimissió dels pares. Si el nostre sistema educatiu fos privat, les queixes cap aquest sentit haguessin estat ràpides i amb veu ben alta.

Per què els professors no poden cenyir-se a la llei del mercat? Si ets un bon professor, les escoles t'aniran al darrera, si ets un petard, hauràs de plegar i dedicar-te a un altre cosa, com per exemple escombrar carrers, feina igualment digne però que no perjudica a les ments infantils si ets un mal feiner.

PROGRÉS VS. ESTUPIDESA

El President nord-americà George Bush ha anat a la reunió de països americans que té lloc a l’argentina per mirar de convèncer els seus homòlegs que es vagi instaurant el lliure comerç a la zona. La resposta de la gent ha estat anar a una manifestació encapçalada pel demagog i populista Chávez, manifestació que ha acabat per incendiar aparadors. (¿No us recorda a l’esquerra europea de la trencadissa?). Chávez també ha promès anihilar el sistema capitalista a tot sud-amèrica.
És clar que, els polítics, en un país de lliure mercat els és més difícil el governar amb despotisme. Chávez, al controlar els pous de petroli del seu país, controla també els mitjans de subsistència i en conseqüència també la voluntat dels subvencionats. És per això que no vol ni sentir-ne a parlar de cap zona de lliure comerç al continent americà. Per a ell significaria fer unes reformes econòmiques que tard o d’hora portaria la societat civil del seu país a no dependre del seu govern per sobreviure. La ignorància i la incultura de la gent assistint a la manifestació i lloant la política de Chávez ha fet la resta.

UNA CURIOSITAT

Espigolant per internet he llegit una notícia curiosa: La taxa d'atur dels negres d'Estats Units durant els últims 30 anys ha estat del 12.4%. Aquesta taxa fou més baixa durant la presidència de Bill Clinton, que assolí una mitjana del 10%. Actualment, sota la presidència de George W. Bush, aquesta taxa ha arribat al 9.4%, revelant que l’actual inquilí de la casa blanca és qui millor ho ha fet. Això contrasta amb les acusacions de racisme amb què la premsa groguenca l’acusà durant la catàstrofe del Katrina. Sort en tenim d’Internet, que ens permet resseguir totes les notícies i fer-nos una idea del que veritablement passa. Si haguéssim de refiar-nos dels mitjans de comunicació nostrats, estaríem ben idiotitzats, talment ho estan els que s’hi conformen

ES BUSCA

Un tal Aribert Heim, de 91 anys i d’origen austríac, és un del criminals nazis més buscats en l’actualitat, concretament és en segona posició després d'Alois Brunner. Se l’acusa de torturar i matar centenars de presoners al camp de concentració Austríac de Mauthausen. Entre les seves activitats criminals hi havia injectar gasolina directament al cor de les seves víctimes, fer operacions sense anestèsia i executar presoners mentre es cronometrava el temps que trigaven a morir. Es creu que aquest bípede es troba vivint a Palafrugell, amb la connivència del règim franquista primer, i amb la permissivitat dels successius governs democràtics posteriorment. Si en sabeu cap pista comuniqueu-ho al govern alemany, perquè l’estan cercant des del 1962, quan va fugir de casa seva quan eren a punt d’arrestar-lo.

COP ALS FONAMENTS DE LA DEMOCRÀCIA

El conseller de Medi Ambient i Habitatge, Salvador Milà, ha torpedinat la línia de flotació de la democràcia i la llibertat d’aquest país. Com a bon comunista que és, ha proposat una llei coartant la llibertat de fer el que es vulgui amb una propietat privada amenaçant d’expropiar-la si no es posa a la venda. El senyor Milà no deu haver llegit molts llibres a banda dels escrits per Marx i Engels, d’haver-ho fet, sabria que els acords de compravenda han de ser sempre voluntaris en un país de lliure mercat o el que és el mateix, en un país democràtic. No penso negar que l’especulació urbanística és la causant del continu increment de preu de les vivendes i d’altres problemes derivats, però si el que el conseller de debò vol és posar aquestes vivendes al mercat, sigui per comprar o per llogar, l’únic que ha de fer és autoritzar als ajuntaments a augmentar un 1000% els impostos de bens immobles de les cases i pisos que hagin estat desocupats durant un any. Fent-t’ho així, el propietari no veurà anorreada la seva llibertat i es posaran pisos al mercat o, en cas contrari, els ajuntaments disposaran d’unes quantitats de diners que podrien usar en fer polítiques socials en el tema de l’habitatge sense haver de fer demagògia ni escurar encara més les butxaques dels soferts contribuents.

PIB USA vs. EU

De tant en tant, sento notícies emeses pels nostres inefables mitjans de comunicació fent referència al lent però inexorable augment de la pobresa dins els USA. Després, els amics del antiliberalisme s’afanyen a reproduir dins els seus blogs o pàgines web aquestes bajanades sense haver-se pres la molèstia de comprovar res. Una vegada més, aquests galifardeus que ens han tocat per periodistes somien truites i els que s’escarrassen a fer-los d’altaveu, també. Segons informes que circulen, si posséssim dins una taula els 15 països de la Unió Europea amb tots els estats dels USA, i els ordenéssim pel producte interior brut (PIB) el primer estat europeu (Luxemburg) sortiria en tercer lloc d’una taula de 68 –lloc absolutament digne, però és que el segon estat (Irlanda) no sortiria fins el lloc 42è, Dinamarca fins el 46è i els tres estats més pobres de la UE, estarien fins i tot per sota de l’estat més pobre dels USA, que és Mississippi. Acabo dient que la mitjana del PIB dels USA estaria en el lloc 22è, mentre que la mitjana del PIB europeu estaria en el lloc 61è. Patètica Europa.

DIES DE XALA

Per els qui no ens agrada la guerra però estàvem a favor de la intervenció armada per destronar el dictador iraquià, aquests són dies de dolça victòria per damunt dels que, al seu moment, van sortir al carrer a abonyegar cassoles i a demanar públicament que Sadam Hussein continués matant, robant i humiliant el seu país. I és que els antinord-americans ens van presentar un món d’apocalipsi, un escenari on a Iraq res no podia empitjorar, cada dia cercaven nous adjectius per fer-nos creure que les coses ja no podien agreujar-se més, que allò era un nou Vietnam on els americans s’hi enganxarien com mosques a la mel. Ara ha quedat ben demostrat que tot això eren els desitjos de la majoria de periodistes més que no pas la realitat. I és que la realitat s’encarrega de posar-ho tot a lloc. Com per exemple, l’èxit de la primera votació, on la gent sortí a exercir el seu dret fins i tot davant les amenaces dels terroristes (sísí, terroristes i no pas insurgents, com els agrada dir-los els periodistes ximples que tenim al nostre país), ara han votat per segon cop. Previsiblement votaran a favor d’una constitució que, només que s'hi doni un cop d'ull, es veu fins i tot millor que l’espanyola en quan a drets lingüístics. I tot això quan, en enquestes fetes als iraquians, admeten viure millor ara que no pas fa un parell d'anys i el propi Sadam és jutjat amb totes les garanties democràtiques, cosa que ell mai no va otorgar als soferts iraquians. La manca de vergonya de certs mitjans de comunicació occidentals, en especial els de casa nostra, que van deformar la realitat al seu gust i conveniència i ara callen com els brivalls que són, és intolerable. En fí, deixem això endarrere i gaudim de la victòria de la raó enfront de les intoxicacions ideològiques amb què ens van obsequiar els enemics de la llibertat.

EL PREU DE LA BENZINA

A dia d’avui, i per efectes de la llei de l’oferta i la demanda, el preu del barril Brent de petroli és de 59.28 dòlars. Si hi afegim que a Europa i com a mitjana, el 60% del cost del litre de benzina va a les arques del estat via impostos, tenim l’explicació del per què hem de pagar tants diners quan hem d’anar a omplir el dipòsit. Però vet aquí que sempre hi ha algun espavilat que se’n vol escapolir. En efecte, els camioners es queixen i protesten perquè volen que el govern els subvencioni una part del cost del gasoli, que és el mateix que dir que els camioners volen que tu que em llegeixes i jo que escric els paguem una part dels costos que genera la seva ocupació. Personalment, crec que el govern no hauria de gravar amb tants impostos la benzina, però com que han de recollir diners per pagar les subvencions als panxa contents, han d’arreplegar diners d’allà on poden, i ara com ara és el que hi ha.
Una autèntica economia de lliure mercat és aquella on els preus no són intervinguts pel govern i gràcies a això trameten una informació molt important, ens diuen si un producte és escàs o si hi ha gent molt interessada en adquirir-lo. Si afegim que en una economia lliure no existeixen els monopolis per tal de garantir els drets del consumidor, veurem que aquests poden rebutjar la compra d’un article si sobrepassa les seves expectatives de preu i preferir comprar altres articles o serveis. I és així com s’hauria d’actuar en el cas dels transportistes, si s’apuja el preu dels carburants, automàticament ells haurien de repercutir l’augment a la seva clientela, i tal vegada, si els seus clients veuen que el preu és inadmissible, aquests poden preferir el transport per ferrocarril, o comprar les mercaderies més a la vora per estalviar-se els costos del transport a llarga distància. Els transportistes però, prefereixen la "solució pagesa", es a dir, l’extorsió al govern tallant carreteres i molestant al comú dels mortals, que és, com sempre, el qui acabarà pagant les factures.

L'INTERVENCIONISME DE L'INSERSO

Un any més per aquestes èpoques, els nostres ancians fan cua davant les agències de viatges que gestionen la INSERSO per poder viatjar per quatre rals. Vagi per endavant que crec que els nostres vells, que han patit la guerra civil i/o la postguerra i posteriorment van aixecar el país amb penúries, es mereixen un bon tracte i una bona jubilació, però penso que si haguessin viscut en un país de llibertat, sense un govern mafiós que els va robar diners amb l’excusa de proporcionar-los pensions quan fossin vells i se’ls van rebentar per altres bandes, haguessin pogut estalviar suficient com per viure decentment i cobrar unes pensions millors que les que ara reben.

Pels que ara quedem treballant com a ases i pagant per coses que nosaltres no veurem mai la pregunta és: Per què el govern intervé l’economia prenent diners de tots els contribuents per fer coses que la societat civil pot fer per si sola? Els amics del comunisme diuen que d’aquesta manera s’allarga la temporada turística i es conserven llocs de treball dins el sector de la hostaleria, llocs que d’altre manera es perdrien. Això és una fal·làcia de l’alçada d’un campanar, perquè l’únic que es fa és distorsionar l’economia pel fet d’intervenir-la, i prendre la llibertat d’elecció dels contribuents. Si el govern no s’immiscís en aquests afers, la gent tindria a les butxaques els diners que l’estat no hagués recaptat per aquest motiu, i acte seguit se’ls gastaria de la manera que a ells els hi abellís, reactivant altres sectors que al seu torn absorbirien els treballadors que haguessin estat acomiadats dels hotels al acabar la temporada. Els diners circularien d’igual manera, però ho faria en la direcció que volgués la societat, no el govern.

La gent no veu que per aquest camí, cada dia paga més impostos (ara estem treballant gairebé 5 mesos al any pel govern) i tampoc no se n’adona que juntament amb els diners, se li pren la capacitat de decidir en què se’ls ha de gastar, perquè ja ho fa un altre per ells.

PASSOS CAP AL DESASTRE

El President/dictador de Veneçuela, Hugo Chávez, en una mostra clara de nepotisme, fa temps nomenà el seu pare Governador estatal, ara, aquest individu ha emès un decret expropiant un molí de farina pertanyent a l’empresa privada més gran del país, anomenada “Polar”. Recentment, l’estat també ha pres el control de dotzenes de granges.
Com que l’estat té la propietat de la indústria petroliera, que representa la quarta part del PIB, això fa que tingui el domini complet de l’economia del país. Ja fa temps que el govern amenaça i expropia empreses que no segueixen els seus dictats.
Com a cas concret de política intervencionista i antiliberal, esmentaré el cas de molts grangers privats, els quals estan sent pressionats per totes bandes. Fins i tot si van als bancs privats en busca d’un crèdit, necessiten un certificat de “granja productiva”, certificat que només poden aconseguir mitjançant una agència estatal. Curiosament, a tots aquells que varen signar una petició de referèndum contra Chávez, els hi ha “perdut” els papers que en els seu dia van portar per tal que els concedissin l’esmentat certificat.
En aquest país es pot aplicar perfectament aquella dita que diu: Cada pas que es fa del capitalisme cap a una economia planificada, és necessàriament, un pas més a prop del absolutisme i la dictadura.

PA PER AVUI, FAM PER DEMÀ

El 30 de Setembre de 1938, es a dir, avui fa 67 anys, dues de les potències de l’època, Gran Bretanya i França, varen consumar una de les baixades de pantalons més sonores de tota la història humana. Varen permetre que el règim nazi d’Alemanya es quedés amb la zona anomenada “Sudeteland”, zona de Txecoslovàquia on hi vivien una bona quantitat de persones d’ascendència alemanya.
No tot van ser flors i violes en el bàndol alemany, molts militars estaven atemorits de la reacció de França i Gran Bretanya a la política expansionista de Hitler. Quan el dictador nazi revelà la seva intenció de fer força pel retorn dels sudets, el cap d’Estat Major, General Beck, redactà un memoràndum exposant la seva creença de que el programa d’expansió de Hitler podia portar a una guerra catastròfica i la consegüent ruïna d’Alemanya. Aquest informe, una vegada llegit i aprovat per una junta de generals, fou enviat a Hitler, i com aquest no mostrà signes de modificar la seva política, el general dimití. Hitler assegurà als seus generals que ni França ni Gran Bretanya acudirien en defensa de Txecoslovàquia, però els militars pensaven de manera molt diferent, arribant al punt de planejar un cop de força, arrestant a Hitler i als alts caps del nazisme. Tot es paralitzà davant d’un esdeveniment inesperat: Chamberlain accedí a les demandes de Hitler sobre Txecoslovàquia, i França també s’hi conformà, amb les conseqüències tan nefastes pel poble Txecoslovac, que tots coneixem prou bé.
Per a Chamberlain, l’acord signat a Munic representava “la pau al nostre temps”, i per Hitler, significà un triomf espectacular, no només sobre els seus enemics exteriors, sinó també sobre els seus generals. Aquests, quan es veieren derrotats, perderen influència sobre els demés i la confiança en si mateixos. Per cert que Churchill digué, a la Cambra del Comuns, que l’acord signat per Chamberlain fou “una derrota total sense atenuants”.
Quan avui dia es parla d’aliances de civilitzacions i s’acota el cap davant les provocacions de qui vol destruir el món occidental, no puc deixar de considerar aquest episodi concret de la història, i pensar que si en aquell moment s’hagués intervingut, potser el món s’hagués estalviat milions de víctimes. Espero pel bé de tothom que, encara que el nostre continent sigui un ignorant en història, aquesta sigui tan benèvola amb nosaltres que ens deslliuri de tornar a repetir-la.

HEROIS O TRAÏDORS?

En els països de tradició democràtica sòlida i estable, el poder legislatiu és completament independent de l’executiu, cosa que, al meu entendre, garanteix un funcionament més just de la cambra i del país. Un exemple d’això el tenim en els debats de la guerra del golf que van tenir lloc a la Cambra Britànica dels Comuns. Hi van haver diputats laboristes que van votar en contra del seu propi govern, i diputats conservadors que li van donar suport, un fet totalment impensable al nostre estat i encara menys a la nostra miserable autonomia. Un altre exemple el tenim al Congrés nord-americà, allí els Senadors i Congressistes voten segons el bé del seu estat, en el cas dels Senadors, o segons el seu criteri, segons els Congressistes. Això és així perquè aquests polítics deuen el seu càrrec als votants, i no a cap cúpula directiva de partit que dóna premis i càstigs segons la obediència absoluta que demostren els seus acòlits. De fet, en aquest país estem tant acostumats a aquesta obediència, que si un polític dissenteix de la postura oficial, els periodistes ja parlen d’esquerda i de crisi al si del partit i la gent titlla de traïdor sense moral al polític que gosa pensar diferent.

LLIBRES DE FRANC? DEIXEU-ME QUE RIGUI!!

El govern gallec ha dit que enguany pagarà els llibres escolars als nens. Crec que el govern de castella-la manxa també els paga de fa temps. És curiós com dos de les autonomies més pobres es dedica a fer demagògia amb aquest tema. Potser és que són pobres perquè fan demagògia.

Algú de vosaltres potser pensarà que és de justícia que als pares els surtin de franc els llibres dels seus fills. Jo us dic que això és impossible. I és impossible perquè els llibreters no regalen pas els llibres, sinó que a canvi d'un pack de llibres entregat a un nen, rebran un ticket que al seu torn bescanviaran per diners a l'ajuntament, generalitat o delegació del govern central. I la pregunta és: com es financia un govern? La resposta la sabeu tots molt bé, amb impostos recaptats a tots els contribuents, tinguin o no nens al seu càrrec. Això significa que els govern haurà de apujar els impostos en la mateixa proporció que se'ls gastarà per subvencionar llibres. És a dir, si una família pagaria 300 € per comprar llibres al seu fill i, amb una nova llei, el govern se'n fes càrrec, aquest mateix govern cobraria 300€ més d'impostos a aquella mateixa família. De fet, serien una mica més de 300 €, perquè hauria d'incrementar al plantilla de funcionaris per gestionar tots els tràmits inherents d'una burocràcia més el material d'oficina, tan el que s'usa a la feina com el que s'expolia per endur-se'l a casa, com fan tots els treballadors que es dediquen al ram administratiu, tan públics com privats.

I ha, però, una cosa més important que els diners que el govern s'emporta cada vegada que s’immisceix en els afers de la gent, i és la llibertat d'elecció. I es que aquesta deixadesa que té la gent en els seus afers és molt ben aprofitada pels governs per envair parcel·les de poder que no li pertocarien si la gent no tingués por d'assumir les seves responsabilitats.

I és que ja ho va dir el gran Ludwig Von Mises: "L'intervencionisme no pot ser considerat com un sistema econòmic destinat a romandre a perpetuïtat. És un mètode per la transformació del capitalisme al comunisme en una sèrie de passes successives."

PRIVATITZACIÓ? SÍ, GRÀCIES.

L’institut Ludwig Von Mises per mà del seu president i editor Llewellyn H. Rockwell Jr ha publicat un article a internet, aquí en teniu una mostra:

“Can levees and pumps and disaster management really be privatized? Not only can they be; they must be if we want to avoid ever more apocalypses of this sort. William Buckley used to poke fun at libertarians and their plans for privatizing garbage collection, but this disaster shows that much more than this ought to be in private hands. It is not a trivial issue; our survival may depend on it.”

Ens parla de l’huracà Katrina i aprofita per fer una defensa racional i sense estridències de la privatització.

Llegeix-ho tot aquí.

GAS NATURAL vs. ENDESA

Gas Natural ha llançat una OPA sobre Endesa i les essències pàtries del espanyolisme s'han posat a fer el què millor saben: bramar.

Jo no sé massa coses d'economia, ni sé si aquesta fusió entre Gas Natural i Endesa vulnera les normes contra els monopolis, en tot cas ja hi han organismes que s'encarregaran d'estudiar-ho i, si són imparcials i independents, podem estar segur que la resposta serà la adequada. Però hi ha hagut gent que, tenint-se per liberals i emparats per mitjans de comunicació que també fan ostentació de liberalisme, han escopit la bilis tòxica que porten dintre seu. Han arribat a dir, sense por de fer el ridícul, que "La Caixa" cerca amb aquesta operació la independència política de Catalunya. Aquesta és només una de les moltes frases que han deixat anar, n'hi han moltes més que no cal repetir perquè no vull que us moriu de riure.

Si aquesta genteta fos liberal de debò, hagués mirat aquesta operació com el que realment és, una simple operació de mercat en la qual els accionistes d'ambdós companyies són els únics que han de decidir el destí de llurs societats. ¿O és que és normal que la dreta cavernícola espanyola i els seus acòlits prefereixin que una empresa forana controli Endesa abans que ho faci una de catalana?

NOTICIES DE LA SETMANA

Quan ja ha passat més d'una setmana des que l'huracà Katrina devastés la costa americana, els enginyers han tapat els forats en la presa de Nova Orleans y han començat a bombejar l'aigua de la ciutat. L'alcalde de la ciutat ha ordenat l'evacuació forçosa mentre els temors sobre la toxicitat de les aigües estancades augmenta. Mentrestant, polítics i funcionaris dels governs federal, estatal i local estan essent criticats per la lenta resposta al desastre i George Bush demana al Congrés del seu país 52.000 milions de dòlars d'ajut extra. Es tem que el desastre hagi pogut provocar diversos milers de morts.


William Rehnquist, president del Tribunal Suprem dels Estats Units des de 1986, va morir després d'una llarga batalla contra el càncer de tiroides. Bush ha proposat que sigui John Roberts, (el qual havia triat prèviament per suplir la vacant creada per la jubilació de Sandra Day O'Connor), el que ocupi el seu lloc al capdavant de la justícia americana. L'audiència del Senat per confirmar el lloc, començaran dilluns dia 12 de Setembre, després de ser posposades per una setmana.


California esdevingué el primer estat nord-americà en debatre una llei sobre el matrimoni homosexual. Ara és sobre la taula del governador Arnold Schwarzenegger, que ha dit que la vedarà.


Paul Volcker, antic cap de la reserva federal nord-americana, presentà el resultat d'una investigació del programa "petroli per aliments" de la ONU, i l'acusa de ser un niu de corrupció i incompetència. Kofi Annan, ha admès que l'informe és rigorós, però no presentarà la dimissió.


Per primera vegada, el Primer Ministre de l’Índia, Manmohan Singh, ha sostingut converses a Delhi amb un grup de separatistes del Kashmir.


Actuant com a President de torn de la Unió Europea, Tony Blair ha signat un acord de cooperació amb l'Índia. El tractat inclou temes com el comerç, la seguretat, el canvi climàtic i la recerca i desenvolupament.


Periodistes Sense Fronteres acusa a Yahoo! de subministrar informació al govern xinès que ha portat a la presó un periodista. Yahho! ha refusar fer-ne cap comentari.


Jacques Chirac ha sortit del hospital on era per sotmetre's a tractament per a una enfermetat cardiovascular. La seva enfermetat ha encès de nou la xispa entre els dos pretendents a succeir-lo, el ministre de l'interior, Nicolas Sarkozy i el Primer Ministre Dominique de Villepin.

CRONOLOGIA D'UN DESASTRE

24 d'Agost: La tempesta tropical "Katrina" es crea de una depressió tropical formada un dia abans, i s'enforteix més ràpidament del que la majoria de tempestes ho fa.

25 d'Agost: Katrina arriba a Florida, mata 3 persones i deixa sense fluid elèctric a més d'un milió de persones. Assoleix la categoria 1 d'huracà i es dirigeix a l'oest del golf de Mèxic.

26 d'Agost: Els mitjans de comunicació respiren alleujats mentre veuen signes de debilitament del "Katrina" i s'espera que giri cap al nord i arribi, com a tempesta tropical, a determinades zones de Florida.

26 d'Agost, a les 5PM.: EL NHC (National Hurricane Center) anuncia un canvi en la ruta prevista del "Katrina". Ara amenaça els estats de Louisiana, Mississippi, Alabama i Florida, i els estats al nord de la seva ruta.

27 d'Agost: Contra totes les expectatives, el "Katrina" assoleix la categoria 3, i sembla dirigir-se a la frontera Louisiana-Mississippi. Les previsions són que Nova Orleans rebrà fins a 11 polzades de pluja (uns 28 centímetres). L'alcalde de Louisiana proposa l'evacuació voluntària de la ciutat, però la recomanació és ignorada gairebé per tothom, segons la premsa. El President Bush també ordena l'estat d'emergència per Louisiana, pas previ per rebre assistència federal, i ordena al FEMA (Federal Emergency Management Agency) que estigui preparada per actuar.

28 d'Agost: El "Katrina" assoleix la categoria 5 (la màxima), a 250 milles al sud de la desembocadura del Mississippi, amb vents sostinguts de 175 mph (més de 300 qulòmetres per hora). L'alcalde de Nova Orleans ordena l'evacuació obligatòria de la ciutat. Les autoritats de l'estat del Mississippi (a la dreta de Louisiana) segueix la tempesta, però no ordena evacuar.

29 d'Agost, 6:30 AM: El "Katrina" arriba a Louisiana com a tempesta de categoria 4, amb vents de 140 mph (uns 260 quilòmetres per hora). Un mur d'aigua d'aproximadament 20 peus d'alt (uns 6 metres) s'estavella contra la costa al llarg d'una línia de més de 200 milles d'ample (més de 300 quilòmetres).

30 d'Agost: El "Katrina" es debilita i esdevé depressió tropical prop de Clarksville, a l'estat de Tennessee.

Si voleu veure unes fotos de la previsió de la ruta del huracà, (huracà molt imprevisible) aneu aquí:

http://eurota.blogspot.com/2005/09/msm-blamestorming-under-radar.html

També hi ha text, molt llaminer per cert, però és en anglès.

LA TONTERIA DE SEMPRE

Al estranger ja ho han dit i estranyament ha estat a Alemanya, un país seriós. Com que no acostumo a escoltar els mitjans de comunicació d'aquí, no sé si ho han dit o no, però en el cas que no ho hagin fet, no crec que triguin gaire a fer-ho.Es tracta de cercar un culpable de l'huracà Katrina. Com haureu pogut suposar, el culpable no és la mare natura sinó que és el Sr, Bush. Fent gala d'una ignorància sense parió i d'un cretinisme superlatiu, els de sempre ja han trobat culpable. I tot això ho han fet sense mirar les estadístiques que indiquen que la freqüència actual els huracans no tan sols no és superior sinó que als anys 50, quan de l'escalfament global no se'n parlava perquè no existia, era encara superior.

ELS RENYS DE LA MINISTRA

La ministra espanyola de medi ambient, ha renyat els espanyols perquè malbaraten molta aigua dient-los-hi que actuen com a "nou rics". Tot i que és molt possible que la gent no sàpiga fer un ús racional de l'aigua, crec que la ministra hauria de dedicar-se a fer la seva feina, o sigui, gestionar recursos i governar. Que malbaratem l'aigua? La solució és molt fàcil. Castigar als que consumeixen en excés i/o la usen per luxe, com ara rentar cotxes, omplir piscines o regar jardins. Naturalment, el càstig s'hauria de fer de l'única manera que ho pot fer un govern. Pressionant fiscalment a l'alça els que gasten més aigua del compte. Totes les altres declaracions i renys sobre el tema són, per dir-ho en paraules de Josep Pla, "collonades". El què ha de fer la ministra és actuar eficaçment i no culpar als altres del seu fracàs.

MONT PELERIN SOCIETY

Després de la segona guerra mundial, en la qual alguns dels valors de la civilització occidental foren posats en perill, 36 experts, la majoria economistes, amb alguns historiadors i filòsofs, foren convidats pel professor Friederich Hayek a reunir-se amb ell prop de Montreux (Suissa), per tal de tractar l’estat i el possible destí del liberalisme en la teoria i en la pràctica. (Aprofito per dir que, el liberalisme, prefereix un estat descentralitzat i el perímetre del qual sigui el més reduït possible, tot plegat sinònim de llibertat individual).
El grup s’auto anomenà Mont Pelerin Society. Posaren de relleu que no intentaven crear cap ortodòxia, formar o integrar-se a cap corrent polític, o fer propaganda. L’objectiu era facilitar un intercanvi d’idees entre experts que pensessin de manera semblant en l’esperança d’enfortir els principis i la pràctica d’una societat lliure i estudiar la manera de treballar, les virtuts i defectes del sistema econòmic del mercat.
Transcorreguts 58 anys, s’han celebrat 32 trobades generals i 27 de regionals per tot el món, i el nombre de membres ha pujat a més de 500. Homes i dones de gairebé 40 països de diversa disciplina acadèmica, edat i renom.

Ara estan fent una trobada a Islàndia, segons informa The Brussels Journal. En l'artícle hi han paràgrafs tan brillants com aquest:

"In an impressive speech, Vaclav Klaus, the President of the Czech Republic, told the conference yesterday that Europe is in danger of becoming a “post-democratic” society. Socialism has been discredited since the collapse of Communism in 1989, but “substitutes for Socialism,” such as environmentalism, multiculturalism, Europeanism and “NGO-ism” act as “alternative ideologies” that are used to legitimise ever more government interference in people’s everyday lives, restricting their freedom. According to Klaus, Europe is under greater threat in this regard than America because Europeans, to a larger extent than Americans, tend to regard the state as a well-meaning benefactor to the people."

Llegiu la resta aquí.

QUINES COSES PASSEN!

Fa pocs dies vaig sentir una notícia que, al meu entendre, constava de dos parts: Per una banda parlava de l'anunci d'una segona versió en la mort del jove brasiler a mans de la policia britànica i per l'altre, de l'enviament per part del Brasil d'uns experts per tal d'investigar la citada mort.
En el primer cas, de confirmar-se, es tractaria d'un cas ben lamentable, tan per la mort en sí com de l'engany portat a terme per la policia, però tinc la suficient confiança en el sistema judicial britànic i no dubto que indagarà per fer sortir a la llum la veritable versió dels fets.
En quan a l'enviament d'experts per part del Brasil, tot i legítima, no vaig poder evitar pensar en els assassinats dels "meninos da rua", en les corruptel·les dels polítics que han sortit a llum darrerament, en les morts de tanta gent a mans de les màfies que impunement destrossen la selva amazònica, en els segrestos que pateix la gent amb una mica de possibles i en tants altres casos d'injustícies al bell país sud-americà. Per què no posen el mateix zel en esbrinar les morts i/o injustícies del seu país com l'estan posant amb el jove mort per la policia britànica?

L'AIGUA MALBARATADA

He tingut l’oportunitat d'observar a diversa gent netejant cotxes, tan en els "boxes", llocs on cada ú se'l renta, com en el tren de rentat. La quantitat d’aigua que malbaraten és enorme. Com és possible que mentre hi hagin llocs que estan de restriccions en d'altres llencem l'aigua tan alegrement? Per què les autoritats no graven aquests establiments amb un impost especial en èpoques de sequera per tal de dissuadir a alguns clients?

(Me'n vaig de vacances, tornaré a publicar d'aquí a unes tres setmanes. Bones vacances a tothom)

ELS CAS DELS CRANCS HEIKE

Quan un hom veu un documental de bèsties per la televisió, queda bocabadat en veure la perfecció de l'adaptació al medi. Immediatament, els ignorants i/o els supersticiosos pensen que tot això és degut a un ésser diví, sense contemplar cap altre possibilitat potser perquè la seva ment no pot comprendre els milions d'anys d'evolució de la vida des que va iniciar el seu recorregut.
Un cas estrany i sorprenent degut no a l'evolució natural sinó a l'acció humana el tenim en els crancs Heike. Aquells de vosaltres que vau veure en el seu dia la sèrie Cosmos potser el recordareu, per si no ho vau veure o no us recordeu, us refrescaré la memòria.

L'any 1185 el Japó tenia un emperador de set anys que es deia Antoku. Nominalment, era el cap de un clan de samurais que s'anomenaven els Heike. Aquest clan feia anys que lluitava contra un altre clan, els Genji. Ambdós clans reivindicaven antics drets per a ostentar el tron imperial. Arribà el dia de l'enfrontament decisiu que s'havia de lliurar en un mar interior del Japó anomenat Danno-ura. El petit emperador anava a bord juntament amb la seva àvia, anomenada Nii. Els Heike foren superats en nombre i tàctica i l'àvia decidí que ni ella ni el nen serien capturats per l'enemic, per això, agafà el nen i es llençà a l'aigua, enfonsant-se per no tornar a sortir més. La majoria de supervivents també es llençaren al mar per ofegar-se. Tota la flota Heike quedà destruïda i només sobreviurien 43 dones, dames d'honor de l'antiga cort, que foren obligades a malviure venent flors i altres favors als pescadors de la zona. La descendència d'aquestes dames encara ara celebra un festival anual el 24 d'abril per tal de commemorar la batalla.

Els pescadors del lloc, asseguren que els samurais Heike encara passegen pel fons del mar, i per demostrar-ho, et poden ensenyar una mena de cranc que viu dins l'aigua. Aquest cranc, té a la closca unes marques sorprenents que fan que s’assembli a una cara de samurai. La resposta a la pregunta de com pot ser que això hagi estat així és molt fàcil. Imaginem que algun avantpassat d'aquest cranc tingués, per casualitat, unes marques que fessin que s'assemblessin, ni que fos remotament, a una cara humana. Si els pescadors haguessin tingut escrúpols de menjar-se un cranc així, això posaria en marxa un procés evolutiu. Si ets un cranc que no te una closca en forma de cara, se't menjaran; però si la teva closca te forma de cara, et tornaran al mar i podràs continuar tenint descendents per perpetuar el teu llinatge amb closca en forma de cara humana. Amb el pas de generacions, aconsegueixes que la closca del cranc tingui, no ja una forma de cara ben definida, sinó que la cara sigui la d'un oriental, i fins i tot, la cara d'una persona enfadada simulant un guerrer samurai en combat.
Tot això no ho han fet els crancs, aquesta selecció ha estat imposada des de fora. Una selecció feta de manera més o menys conscient pels pescadors de la zona. I si això ha estat així en encara no un miler d'anys, ¿què pot arribar a fet la natura amb milers de milions d'anys?
Per descomptat, aquests crancs no són els únics que l'home a fet canviar d'aspecte. Totes les bèsties i plantes domesticades, han sofert canvis de la mà del home per tal de millorar-ne el rendiment. Una mena de enginyeria genètica feta a l'antiga.

EL SISTEMA EDUCATIU

Quan uns pares porten el seu fill a l'escola, confien l'educació de l'esmentat a una sèrie de professors, essent aquest fet molt més important del que sembla. En efecte, els professors no només ompliran el cervell del nen amb coneixements més o menys objectius sinó que, a més, hi haurà al darrera tota una filosofia de vida. En el cas que els pares optin per portar el nen a l'escola pública, serà la conselleria d'educació la que marcarà la pauta d'aquesta filosofia, i jo pregunto: ¿es pot confiar l'educació dels nostres fills, futurs ciutadans adults i responsables, a uns polítics que els interessa continuar mantenint el seu poder fins i tot al preu de veure disminuït i emasculat el futur del nostre país? ¿Es pot confiar en un sistema en el qual els pares no poden triar escola si no és fent trampes, en el qual els pares no poden triar els professors, ni el temari, ni les referències culturals i filosòfiques?

Per solucionar aquest problema, les escoles públiques haurien de desaparèixer. I abans que els amics de l'estalinisme no es posin les mans al cap i m'acusin de sectari, deixeu que m'expliqui. Tot i que la davallada brutal de despesa que suposaria per a un govern deixar de subvencionar una escola pública també suposaria una rebaixa d'impostos extraordinàriament significativa vers les famílies i, com a conseqüència de l'increment de capital molts es podrien pagar l'escola privada, entenc que hi haurien famílies que tot i així no s'ho podrien pagar. La solució, doncs, seria que l'estat continués finançant l'escola però sense dictar-ne la doctrina i fes un ingrés mensual en nom del nen a favor de l'escola privada que els pares haguessin triat. Naturalment, l'estat només pagaria l'escola a les famílies la renda de les quals els permetés de pagar les mensualitats perquè, ¿ algú em pot dir si és justícia social que una parella amb 3.000€ mensuals d'ingressos se li pagui una escola quan s'ho podrien finançar ells mateixos sense problemes? Amb tot això s'aconseguiren tres coses:

1er. Els pares recuperarien el protagonisme que ara se'ls nega en l'educació dels fills, podrien triar no tan sols l'escola, sinó també de fer un seguiment de l'eficàcia del professorat, triar l'escola segons els valors que la sostenen i també controlar el temari.

2on. L'estat s'estalviaria un munt de diners, finançant a la família un percentatge variable en funció de la renda familiar i nombre de fills que tingués en edat escolar. A més, al estar demostrat que l'empresa i la iniciativa privada estalvia molt més que la desídia i malbaratament públic, el guany monetari per a la societat seria doble.

3er. Al no controlar les escoles, l'estat deixaria de manipular els nens adoctrinant-los amb ximpleries com, per exemple, l'antiliberalisme que avui impera a les aules. (Una mostra la van donar al portar a infants de 4 o 5 anys a les manifestacions en contra de la guerra del golf, manipulant així a uns infants que no sabien el què feien).

En definitiva, la recerca de la millora educativa no estaria pas barallada amb l'economia financera, però ara i aquí, cercar solucions imaginatives i proposar-les en aquest país dominat per una ceguesa estatista i amb una ferri control per part dels polítics de la cultura i l'educació, és com picar en ferro fred. Essent així les coses, mai es podrà aconseguir la llibertat d'ensenyament que tant necessitaríem per encarar els reptes del futur, un futur que ve més ràpid del que ens pensem i que ens deixarà encara més endarrerits del que ara estem, empastifats per unes cabòries que el món civilitzat i liberal ja fa anys que ha rebutjat.

UNA MICA D'IGUALTAT

Nou dones -algunes d'elles casades amb fills i fins i tot nets- que professen la religió catòlica han estat ordenades capellanes i diàcones de manera no oficial a bord d'un vaixell en aigües internacionals entre el Canadà i els Estats Units. Per a major èxtasi, han estat ordenades per tres bisbes femenines. Les dones ordenades corren el risc de ser excomunicades, tal com va passar amb altres set ordenades el 2002. Argüeixen que la llei que les impedeix ser ordenades és totalment injusta.

Jo, que sóc batejat però em declaro formalment ateu i allunyat de la religió, no puc per menys que donar ànims a aquestes dones i desitjar-los-hi que tinguin sort en la seva tasca. Si fos per mi, els capellans es podrien casar, les dones podrien ser ordenades i, a més, el rector/a d'una església seria triat democràticament entre els seus fidels.

ELS PAGESOS

Els pagesos i ramaders sempre igual, pidolant per tal de continuar vivint de la rifeta. ¿Tan difícil és acceptar que en una economia de lliure mercat unes empreses tanquen per ineficàcia mentre d’altres – siguin del sector que siguin - vindran a ocupar l’espai que han deixat? L’última que han protagonitzat els xantatgistes del sector primari és manifestar-se per demanar al govern que els subvencioni encara més el gas-oil i els doni subvencions per la sequera. Un altre dia parlaré dels impostos a les benzines, avui em centraré en la dependència que sofreixen els pagesos i ramaders del temps atmosfèric.
No hi ha any que no els senti queixar-se del temps que fa. Si plou, perquè plou; si fa sol perquè fa sol; si cau pedra, perquè cau pedra; si gela, perquè gela. La qüestió és no parar de queixar-se mentre paren la mà al govern de torn per tal que els hi ompli de diners. No podrien assegurar les collites i deixar-nos en pau de una maleïda vegada? Per què els haig de pagar jo la seva imprevisió? No saben el que és una economia de lliure mercat? Es pensen que vivim en una país comunista?
Segurament que algú dirà que no hi ha cap asseguradora que vulgui córrer el risc d’assegurar-los la seva feina. Suposant que això fos veritat, per què no constitueixen una mútua asseguradora entre ells? Ens han demostrat amb escreix que saben actuar units quan han tallat carreteres cremant pneumàtics, llençant fems contra la façana de la conselleria, i molestant la gent que anava per la carretera fent-los arribar tard a la feina o als seus llocs d’esbarjo i descans. I aquest és per a mi el punt clau del tema. La unió que fan els pagesos està destinada única i exclusivament al seu benestar particular, perjudicant si convé, a la resta de la societat. Com menys diners demanessin i com més solucions originals posessin en pràctica contribuint al progrés col·lectiu, més necessaris es farien i més defensors trobarien dins la societat. Ara com ara, com que s’emporten bona part dels meus impostos sense donar-me res a canvi, només desitjo que fracassin.

SUÈCIA

Hi ha molta gent que sospira perquè l'Estat li pagui moltes coses, sense adonar-se que perquè això sigui possible, l'Estat li ha de cobrar molts impostos i que a més, junt amb els diners, l'Estat li prendrà la llibertat d'elecció. El país que aquests pidolaires admiren és Suècia. Doncs bé, lamentablement per a ells i afortunadament per a la llibertat, ja fa anys que Suècia ha abandonat l'intervencionisme absurd que el va caracteritzar, i fins i tot, les escoles i els hospitals són empreses privades amb afany de lucre. Són els Suecs més pobres i més desgraciats? Pel resultat que se'n desprèn dels estudis realitzats no sembla que sigui així.
En el nostre petit país, dominat per un substrat de cultura marxista, proposar hospitals i escoles privades et converteix, automàticament, en un ésser ultraliberal, pervers i escanyapobres. Però els fets canten, qui no els vulgui veure, o bé és un ignorant, o bé una persona moguda per dogmes.

UNES QUANTES PREGUNTES

Segons una informació de vilaweb, el Consell Musulmà Britànic demana explicacions a la policia per haver abatut un home al metro, en no fer-li cas. ¿També li va demanar explicacions al Bin Laden i a tota la patuleia islamista totalitària per haver matat a 55 persones al metro de Londres el dia 7 de Juliol?

El president del govern espanyol ha anat a la xina a llepar el cul al seu president. Diu que l'embargament d'armes que pesa sobre el país hauria de ser aixecat, així mateix, el xinesos demanen la intervenció espanyola per tal que la Xina pugui entrar de ple al sistema de comerç mundial. Sembla que Zapatero no va veure la masacre que l'exèrcit xinés va cometre contra el seu propi poble, ¿Haurem de fer-li veure el vídeo per tal de refrescar-li la memòria? En quant a la interceció que demanen, ¿ No saben el xinesos que en un país seriós, el banc central és independent de les decisions del govern, cosa que ara no passa a la Xina? Ara més aviat l'usen com a arma política.

EL TAPA-BOQUES

És notable de veure com un govern, davant una catàstrofe i tenint mala consciència, comença a obrir la caixa dels diners i fa anar la repartidora per tapar boques. Va passar amb el xapapote mentre el PP era al govern, va passar amb el cas del Carmel amb el tripartit i passa ara amb l’incendi de Guadalajara. Zapatero ja ha anunciat inversions....Quant ens costarà tota la “festa” als que som innocents?

SERPENTINE

Si aneu a Londres, us deixeu caure pel Hyde Park i us dirigiu al llac que hi ha al centre, molt probablement veureu a homes i dones vestits en calça curta i corrent al voltant del llac. La majoria portarà una samarreta amb la inscripció "Serpentine".
"Serpentine" és un club de corredors, i va dirigit a tothom: homes, dones, infants i vells, novells i veterans i la seva filosofia és divertir-se pel fet de córrer. Segons ells, tothom és benvingut i pot afiliar-se al club. O sigui que ja ho saps, si t'agrada córrer i vas a viure a Londres, no perdis l'oportunitat.

LLEPOLIES VS. BOMBES

26 nens iraquians han mort de resultes d'una explosió d'un cotxe bomba mentre cometien el "delicte" de parar les mans per tal que els soldats nord-americans els donessin llepolies. Sr. Joan Roura, ¿també dirà que aquests nens eren col·loboracionistes - o mercenaris, com vosté els anomena- només per acceptar dolços dels americans?

EXCUSES PER LA MORT

Quan succeïren els fets del 11 de Setembre, la progressia d'aquest país maldà per trobar una excusa als assassinats comesos per l'islamisme integrista encarnat per Bin Laden. De seguida sortiren dient que això era una rebel•lió per les injustícies sofertes pels musulmans, bé siguin polítiques, en forma de manca de llibertats o bé de misèria econòmica. A més, ens regalaren la teoria que el problema de Palestina també era una causa. Tot això ho he tornat a sentir en motiu dels assassinats de Londres, i ho han dit sense que els caigui la cara de vergonya. Ja va sent hora de dir les coses pel seu nom: És que als europeus ens van regalar la llibertat que gaudim? No va anar a espetegar - fins i tot morir- molta gent a les presons franquistes perquè demandava llibertat? No van morir molts alemanys que gosaren plantar cara al començament del nazisme? No va morir molta gent arreu d'Europa intentant arrencar de les mans el poder absolut de les monarquies? No poden lluitar els habitants dels països àrabs per tal d'aconseguir la tan preuada llibertat? Per què equivoquen el tret i ens ataquen a nosaltres? No serà que la teoria de la ràbia que senten per no ser lliures és una fal•làcia?
Diuen que estan ensorrats a la misèria. Potser sí però, és que potser Bin Laden és pobre? Ho són els dictadors i sàtrapes que ocupen el poder als països àrabs? I aquells que tenen petroli? Per què no aboquen els beneficis de la producció a la millora del seu poble i no dins les seves pròpies butxaques? La prosperitat de que gaudim a occident és resultat i producte del lliure mercat, no de l'explotació de tercers països.
En quan al tema de Palestina, Bin Laden mai no s'hi ha interessat perquè li importa un rave. El problema de Palestina té uns quants cognoms, i la majoria d'ells són àrabs, Arafat n'és l`últim, com el Gran Muftí de Jerusalem, Hadj Amin Husseini en va ser un dels primers.
Resumint, totes les collonades que ens han explicat la patuleia pretesament intel•lectual i progressista no s'aguanten per enlloc en el moment en què sotmets els seus arguments a un mínim anàlisi, encara que sigui un de tan senzill com aquest.

LA LLUITA

Quan la Gran Bretanya i França, complint amb els seus compromisos adquirits amb Polònia, declararen la guerra a la Alemanya nazi, bona part de l'opinió pública d'ambdós països, es declararen contraris a la guerra. Aquest error aviat el pagaren molt car els francesos, i a punt van estar els britànics de pagar-lo també. Després, durant la tercera guerra mundial ( la lliurada contra el totalitarisme comunista), es van sentir molts joves apuntant en direcció contrària a la llibertat del ésser humà, tots ells es declaraven de bona voluntat però, amb la seva actuació, no feien altre cosa que justificar les dictadures comunistes que oprimien centenars de milions de persones arreu del món. Ara, quan estem immersos de ple en la quarta guerra mundial, la lliurada contra el totalitarisme integrista islàmic, se senten veus ignorants que no estan d'acord amb la lluita que estem lliurant els països democràtics contra els que ens voldrien fer tornar a l'època feudal, època de total manca de llibertats i absolutisme per part dels dirigents. Quantes bombes faran falta que explotin per adonar-nos de la realitat?

AFRICA

Ara fa un parell de setmanes, Bush i Blair es van reunir per acordar la condonació del deute dels països africans. (sí, sí, Bush i Blair, aquells qui, segons els que abonyegaven cassoles a la guerra del golf, van cometre el delicte de portar la democràcia al poble iraquià i treure del poder l'àngelet innocent de Sadam Hussein). Va ser una iniciativa fantàstica. Naturalment, això no resolt els problemes d’Àfrica, que són molts, però podria ser un primer pas. Per contra, ahir mateix, Chirac, Schöeder i Putin també van voler sortir als diaris, en aquest cas, anunciant que destinarien el 0,5% del producte interior brut en almoines als països pobres (com si Rússia no en fos un) per, al cap d'uns anys, elevar-la al 0,7%. Aquesta proposta és tan sols una mera declaració, donat que això ja fa anys que existeix i mai s'ha acomplert. La veritable solució per el continent Africà, exigeix dels líders polítics (especialment europeus) tenir un parell de collons ben posats i anunciar que s'acaba amb el proteccionisme agrícola europeu. Això però, no ho faran pas, perquè tenen por de perdre el vot agrícola que ara mateix tenen captiu (Qui controla la subsistència de la gent, també controla la seva voluntat). ¿Algú de vosaltres creu que donant almoina a un captiu se li solucionaran els problemes? ¿No seria més lògic donar-li una feina, per tal de que estigui en igualtat de condicions i poder així valer-se per si mateix?
En el cas d’Àfrica, l'únic que saben fer ara per ara és llaurar el camp i criar bestiar. Deixem-los fer, doncs, això, que nosaltres ja en farem d'altres. Altre cop haig de lloar Blair. La seva idea per a la reforma europea inclou la supressió de la sinistre PAC (política agrària comuna) i gastar aquests diners en R+D. Això té dos objectius bàsics: que els països africans poguessin portar els seus productes a Europa sortint així de la misèria i que Europa competís per fabricar productes tecnològicament capdavanters. Llàstima que no li faran cas, especialment els més demagogs, entre els quals França i Espanya.

IRAQ

Si sou dels que us refieu dels mitjans de comunicació d'aquí (especialment de TV3 i el seu corresponsal ignorant de la zona) a l'hora d'informar-vos, segurament que a hores d'ara tindreu la certesa que a l'Iraq la situació no pot ser pitjor i que aquest país esdevindrà un nou Vietnam. La situació no pot ser més contrària i, per mostra, aquí van unes dades extretes del diari Avui, en l'article del Sr. Quintà, un dels poc que val la pena llegir en aquest país.
Abans de la guerra hi havien a l'Iraq 833.000 telèfons, ara n'hi han 3.300.000. També abans de la guerra hi havien només 1.000 usuaris d'internet, ara n'hi han 160.000. Abans de la guerra no hi havien televisions, ràdios, ni diaris i revistes privats. Ara n'hi han 23, 80 i 170 respectivament.
La producció de petroli (tota en mans del govern sobirà Iraquià, contradient els imbècils que deien que aquesta guerra es feia per petroli) ha passat dels 300.000 barrils diaris a 2,1 milions. Hi han moltes més dades, totes elles positives, però acabaré dient que el govern Iraquià té una aprovació del 75% de la població, cosa inèdita al nostre vell continent.

LA NOIA DEL METRO

La noia del metro va pujar a Gloucester Road, una estació després que jo hi hagués pujat. El tren era ple com un ou, gairebé no s’hi cabia i es va haver de posar al meu davant, gairebé a tocar, tan junts que semblava que festegéssim. Portava unes ulleres de sol –al metro!- absolutament opaques. Allò sí que era jugar brut, posar-se unes ulleres tan fosques impedeix que un pugui llegir els ulls de qui té al davant. “No vols que et miri els ulls?” vaig pensar, “Doncs et miraré a tu!”. Em vaig dedicar a observar-li el físic –dissimuladament- durant el trajecte que vam compartir. Li vaig calcular vint o vint-i-dos anys, era prima, rossa de cabell i bruna de pell, vaig pensar que prenia raigs UVA. Portava uns penjolls al coll, em vaig fixar especialment en un que hi duia dues menes d’estampetes de la mida d’una ungla del dit gros, en les quals hi duia impresa la imatge de la mare de Déu, no sé si perquè era catòlica o simplement, és una moda. Vestia una samarreta blanca de canalé, de tirants. No portava sostenidors perquè no els necessitava i tenia els braços força peludets per ser una noia, tot i que rossos com eren els pèls, no es veien molt. Duia una faldilla que li arribava a mitja cuixa, de color verd poma feta d'aquella roba que sembla que estigui arrugada, i amb dues sanefes reixades al voltant, (naturalment, la faldilla duia folre). No vaig poder fixar-me en les cames, estimat lector, perquè de tant junts com estàvem m’era físicament impossible, però de ben segur que les tenia ben tornejades i brunes. Duia un cistell gran fet de palla. Un jersei també de color verd –més fosc que el de les faldilles- feia de tapadora del cistell. Tan sols hi treia el cap una botella que em semblà que era de suc de fruites. Finalment vam arribar a Picadilly i vaig baixar del vagó donant les gràcies als déus per haver pogut compartir un instant en el temps i un lloc en la immensitat del espai amb la noia del metro.

INSTANTÀNIA DE LONDRES

Potser degut al fet que la primera ciutat estrangera que vaig visitar era Viena, (exceptuant Madrid, que no la compto perquè no hi vaig anar a fer turisme) que vull comparar cada ciutat que visito amb ella. I totes hi surten perdent. Tot i això Londres m'ha agradat, potser perquè hi tinc debilitat. Al contrari que Viena, que encara podria ser una ciutat imperial, Londres sembla exactament el què és, les restes d'un imperi i d'un passat gloriós que els anglesos s'esforcen a no perdre del tot.
Pel poc que he vist, Londres m'ha semblat molt cosmopolita i tenen el tema de la immigració molt millor resolt que aquí. Al barri que em vaig allotjar, Bayswater, n'és una mostra ben clara. Queensway, un carrer que arrenca al Kensington Gardens i acaba a Westbourne Grove és una artèria vital del barri, és ple de botigues i restaurants de totes les especialitats del món. Vietnamites, egipcis, beduïns, xinesos, indis, marroquins, italians i també hamburgueseries. Les botigues són principalment orientades a turistes i hi venen les típiques ruqueries destinades a ells.
Al mateix Queensway, una noia està repartint papers. M'encurioseix la manera com ho fa: Quan algú passa pel seu costat, aixeca el braç, però no ho fa doblegant el colze, sinó totalment recte i l'aixeca 90 graus, quan ho fa sembla un autòmat. Tant si la gent li agafa com si no, fa la mateixa cara com de resignació. Els papers que reparteix són de un restaurant indi, el "Pride of India" que és a un carrer de distància en paral·lel. Quan veig tot això, és mitja tarda i vaig cap al hotel després d'un dia esgotador, allí em dutxo i m'estiro al llit, no era el meu propòsit però m'adormo durant gairebé tres hores, quan surto al carrer per cercar un lloc per sopar, la noia repartidora encara hi és i tot passant pel seu costat, m'allarga la mà per donar-me un dels papers. Tot i tenint molt clar que no aniré a sopar a un indi, li agafo un paper, només perquè em fa pena i vull treure-li un paper de sobre per veure si els acaba aviat i pot tornar a casa seva...

EL REI VA NU. LI HO DIEM?

Des que George W. Bush va arribar a la presidència del seu país, se l’ha titllat de poc menys que d’ignorant, no entraré aquí a discutir si ho és o no, crec que la majoria de presidents de govern, primers ministres i presidents de república no acostumen a destacar per la seva perspicàcia, però el mèrit d’aquesta gent és conèixer les seves limitacions i rodejar-se d’assessors i consellers que l’orientin en la seva manera de fer.
Escric tot això perquè no deixa mai de sorprendre’m la gent que titlla d’ignorants certs polítics forans al mateix temps que en fan dura befa i escarni, mentre s’obliden dels ases que tenim a casa. En efecte, ¿algú s’ha molestat a esbrinar el trist paper que va fet el president del govern espanyol a la darrera cimera europea? Aquest home és un ignorant integral en matèria econòmica i política internacional. Quan va assolir la presidència del govern, va escopir a la cara d’un país amic i es va convertir en improvisat escolanet de Chirac i Schroeder. Potser perquè coneixen la dita “Roma no paga els traïdors”, aquests dos elements l’han deixat a la deriva i més sol que un mussol a l’hora de negociar fons monetaris dins d’Europa. Mentre altres polítics van intervenir (amb més o menys fortuna) ell es va estar mirant les mosques com passaven, demostrant que és un autèntic demagog i un populista.

EUROPA JA FA PENA

El debat que s’està produint aquests dies a la UE, indica fins a quin punt està podrit l’edifici europeu. Cantades les exèquies i enterrada ja la constitució ara el tema de conversa és el pressupost pels següents anys. Alemanya, el país que més diners aporta, està ara com ara fora de joc: en efecte, els problemes que arrossega aquest país són molts, un estat del benestar totalment insostenible, un canceller inútil ( de fet, segons diuen, el més inoperant d’ençà de la fi de la Segona Guerra Mundial), i les eleccions que han de venir, fan d’Alemanya un país en hores baixes. Anglaterra és el segon país que més aporta, i no vol renunciar de cap manera al famós xec britànic. El anglesos no han vist mai la unió europea amb bons ulls, la troben massa jacobina, cosa contra la qual ells han sacrificat moltes de llurs vides. I França, aquest país que voldria crear una Europa a la seva imatge i semblança, una Europa culturalment genocida, centralista i opressora de la diversitat, viu de les ajudes Europees, en concret de la PAC, doncs és el país que més diners rep per aquest motiu, la qual cosa l’ajuda a mantenir el vot agrícola francès captiu. Dels països anomenats “PIGS”, o sigui, Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya millor no parlar-ne, i en quant els països orientals que s’hi ha incorporat recentment, s’ho miren tot de manera atònita, i tal com ha dit un antic conseller del govern Hongarès, ”Els nous membres havien acceptat que els sentiments xauvinistes havien de ser enterrats però, si el missatge que els arriba de Brussel·les és que tothom es baralla mirant els seu propi interès nacional, les demandes que els seus polítics defensin els seus propis interessos també augmentaran.”
Que lluny estem de l’Europa somiada! I tot això, per les miserables ànsies de poder que han portat els polítics a construir una Europa dels Estats en comptes d’una Europa dels pobles.

ONANISME POLÍTIC

La comissió europea ha denegat l’ús del català com a idioma oficial dins la unió, tot i això, es podrà fer servir de manera oficiosa, sempre i quant s’avisi amb una setmana d’antelació i ens paguem nosaltres les despeses que generi el procés.
Els polítics nostrats estan molt contents i ens ho han venut com un gran avenç, però de fet, es tracta d’un fracàs sense cap mena de pal·liatiu. Un altre presa de pèl de la politiqueria de vol gallinaci.
Un acord de curta volada fet per polítics de curta volada per a un país de curta volada.

AMATENTS PER A LA LLIBERTAT

“L’experiència ens hauria d’ensenyar a posar-nos en guàrdia per protegir la llibertat quan les intencions del govern semblen ser benèfiques. Els homes nascuts per a la llibertat es mantenen alerta per tal de repel·lir l’agressió a aquesta llibertat per part de dirigents malintencionats. Els més grans perills per a la llibertat s’amaguen en la insidiosa usurpació que porten a terme homes amb bones intencions, però zelosos en excés, i toixos.”

El jutge Louis Brandeis en el cas Olmstead vs. U.S.A l’any 1928

OH, EUROPA!!

Ara fa uns tres o quatre anys, els caps de govern dels països de la unió europea em van donar un motiu per riure durant una bona estona. En efecte, els polítics es van reunir per parlar de les seves coses i, entre les decisions que van prendre, hi hagué una declaració formal on deien que en el terme de deu anys, portarien l’economia europea a ser la més competitiva del món. No es van prendre la molèstia de discutir com ho farien, només era una declaració, i ja sabem que una declaració, com a tal, no és res. Doncs bé, quan ja han passat uns anys, les economies europees, lluny de ser les més competitives, estan en una situació prou complicada i, cosa més preocupant, existeixen informes que diuen que fins i tot l’economia asiàtica superarà l’europea d’aquí a uns anys. I pensar que ho van dir amb posat seriós i sense por de fer riure!

LA DICTADURA ECOLOGISTA

No volen centrals nuclears, no volen centrals tèrmiques, tampoc no volen parcs eòlics (es veu que fan lleig), ni línies d'alta tensió per portar l'energia que necessitem des d'altres països. Així, què és el que volen? Viure a les fosques? Que tanquem les fàbriques? Tornar a fer-ho tot a mà, amb el retrocés tècnic i humà que això representaria? I és que sovint em dóna la sensació de viure enmig d'una dictadura ecologista.

LA CLONACIÓ

Ja fa molt de temps que es parla de la clonació, fins i tot de la humana. Crec que hi ha una confusió terrible sobre el tema, bàsicament deguda a la manca d'informació o manca de claredat quan aquesta existeix. Ara ens han arribat noves extraordinàries de Corea. De la Corea lliure i capitalista, naturalment. Cada vegada és més a prop la possibilitat de clonar òrgans del ésser humà, la qual cosa farà que la possibilitat de rebuig sigui nul•la i la disposició dels òrgans per ser trasplantats feta dins un temps raonable i prou segur. Serà un avenç extraordinari, però cal investigar més i millor, per això no entenc la gent que no està d'acord amb aquesta experimentació. És clar que hi han d'haver normes per garantir el respecte als embrions, però la recerca científica no pot ser aturada per morals retrògrades.

LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA

Els polítics espanyols, tan de dretes com d’esquerres, s’entesten a veure la constitució com una cosa tancada i barrada, i semblen tenir una por cerval a fer el més mínim canvi. Talment com la capsa de Pandora, creuen que el obrir-la comportarà la fuga de vés a saber què, com si haguéssim de quedar tots empestats. Suposo que es deuen sentir còmodes fent de sacerdots constitucionals, i atien la impossibilitat de fer cap esmena pensant que els seus electors som tots estúpids.

Els qui no vàrem votar la constitució espanyola per raons d’edat, ens sentim discriminats pel fet d’haver d’acatar un cos de lleis que uns altres van decidir imposar-nos. Una cosa és haver votat en el seu moment negativament ( i s’entén que aquesta persona s’hi hagi de sotmetre, perquè així funciona la democràcia), però el més just seria que se li donés l’oportunitat de votar-la a cada generació. Per ser més just, s’hauria de posar la constitució espanyola a referèndum cada 20 o 25 anys.

N'ARIADNA I LA VELLETA

N’Ariadna estava contenta i satisfeta. Finalment havia aconseguit comprar un pis. Era vell i de segona mà però, jove i il·lusa com era i tractant-se del seu primer pis, li semblà el més bonic del món. Tenia un aire antic que pensava aprofitar, però sobretot, el que més li agradava era el trespol. Faria treure el sòcol, això segur, però les rajoles de terra no les trauria per res del món. El pis havia pertangut a una parella de vells que, no tenint fills ni parents pròxims, se l’havien venut per anar a viure en un altre pis més petit que tenien, i amb els diners de la venda, poder acabar de passar una vellesa sense estretors.

Poc després contractà un paleta per fer unes reparacions que considerà imprescindibles, mentre que ella mateixa pensava pintar les parets i les portes. Un dia que, després de treballar, arribà al pis per posar-se a pintar, el paleta li féu a mans un paquet molt envellit i relligat amb un cordill d’espart.
‘L’he trobat dins de la paret, darrera d’un sòcol.’ li digué el paleta.
Era un gruix de cartes, molt velles a jutjar pel seu aspecte. Òbviament, n’Ariadna aquella tarda ja no pintà. En total hi havien 15 cartes, totes adreçades a Na Maria G. que era la velleta a qui comprà el pis. Cap de les cartes portava segell ni direcció on dipositar-les, ni remitent, i totes eren cartes d’amor escrites en castellà en un llenguatge passional i carrincló d’època. N’Ariadna pensà que la vella devia amagar les cartes molts anys endarrera oblidant-se de la seva existència. També pensà que li faria gràcia el recuperar-les, així que decidí portar-les-hi el dia següent.

L’anciana li obrí la porta i s’alegrà molt de veure-la. La féu passar i s’assegueren al sofà. Amb elles hi havia el marit de na Maria, era assegut en una cadira de rodes, però no semblà assabentar-se molt de les coses. Parlaren del pis, de com se l’estimava la velleta, i del perquè l’havien venut, coses que n’Ariadna ja havia sentit, però escoltava per respecte. Una bona estona després, quan la velleta callà, n’Ariadna li revelà la raó per la qual havia vingut i, remenant les pregoneses de la seva bossa, n’extragué el paquet de cartes i l’estengué cap a na Maria, La iaia no feu el menor gest d’allargar la mà ni la seva cara deixà entreveure cap rastre de sentiment.
‘Em sembla, filleta meva, que t’equivoques de mig a mig.’ li digué finalment amb un somrís.
‘Però...’ començà n’Ariadna, i aquí decidí de no dir res més. Que les cartes eren de la vella no admetia discussió, però si feia veure que no ho eren devia ser per alguna bona raó. Així doncs, tornà a desar-se les cartes dins la bossa i s’acomiadaren.

Al dia següent, mentre n’Ariadna intentava recuperar el temps que havia perdut els dos dies anteriors, el timbre sonà i anà a obrir la porta. De bell antuvi es sorprengué de veure-hi la velleta, però de seguida reaccionà.
‘Ve per les cartes, oi?’ preguntà.
La vella assentí i n’Ariadna la féu passar. Encara no tenia mobles, però desembarassà unes caixes i s’hi assegueren. N’Ariadna tornà a allargar-li el paquetet de les cartes a la iaia i aquesta vegada l’agafà, tot i que no les va deslligar en cap moment; es va limitar a donar-li voltes entre els seus dits ossuts i ressecs mentre se’l mirava. Hi van haver uns moments de silenci que la noia no va voler trencar, sabia que la iaia estava recordant i li respectà aquells instants. Finalment, aixecà el cap i començà a parlar:
‘Aquestes cartes portaven més de 60 anys darrera el sòcol, jo mateixa les hi vaig posar i mai m’he vist amb cor de destruir-les. Fou poc després de casar-me amb el meu marit, i les hi vaig deixar perquè pensava que ningú no les trobaria, que es quedarien allà per sempre i que finalment, quan algú enderroqués la casa, desapareixerien per sempre més.’
‘Crec que aquests són uns record dolorosos per a vostè, em sap greu haver-li produït’, s’excusà n’Ariadna.
‘No et preocupis, filleta, tu no ho podies saber i em vas tornar les cartes de bona fe. T’agradaria saber-ne la història?’
‘Naturalment,’ l’animà la noia.
‘El 1937, jo estava promesa al meu marit, però el cridaren per anar a files. Poques setmanes després que ell hagués marxat vaig fer coneixença amb un veí. De fet, feia temps que ens coneixíem, però res més fora de les salutacions de cortesia entre veïns. Però un dia, mentre jo estava al terrat estenent roba, vam parlar durant molta estona. Ell era...com t’ho diria? Diferent. El meu marit era i ha estat un bon home i molt treballador, però sempre seriós, no ha estat mai romàntic ni gens detallista. En canvi, ell era divertit, de qualsevol cosa li trobava poesia. En fi, em vaig enamorar de debò. Vam parlar moltes altres vegades, sempre emparats en la seguretat del terrat. Però tot i que estava enamorada, no perdia de vista que estava promesa. Que faria? Bandejar el meu promès o tallar la relació amb qui estava realment enamorada? Avui dia, la resposta pot semblar fàcil, però en aquells temps no ho era pas. Per sort o per desgràcia, el destí va decidir per mi. Ell també fou cridat a files. Em va prometre que m’escriuria i així ho féu. De tant en tant en rebia una d’ell, però ho feia de manera camuflada: enviava una carta a una seva germana, i dins la carta hi havia la que m’havia d’arribar a mi. Ella, que n’estava al corrent, me la donava.’
‘Vet aquí perquè anaven sense segell’, pensà n’Ariadna.
‘De cop, succeïren dues coses, el meu promès tornà mal ferit i la germana deixà de rebre cartes. Em vaig preocupar molt per això darrer, però tothom es pensà que la meva autèntica preocupació fou pel promès...Ell s’anà restablint, i jo, sense saber res de l’altre. Es va acabar la guerra i, el meu promès, gràcies a les influències de certa gent, no fou represaliat i el nostre casament fixat. Tan la germana com jo mateixa, ens pensàvem que ell havia mort al front, però cap notícia ens arribava, tot i les gestions que feien els seus pares. Jo estava trista i angoixada, m’anava a casar amb una persona que no m’estimava i mentrestant, no sabia res del meu autèntic enamorat. Finalment, i quan mancava una setmana per les noces, ens arribà la tràgica notícia. Ell estava detingut i, no sabíem perquè, amb una sentència a mort al damunt. L’havien d’executar precisament el mateix dia que em casava. Els seus pares i la germana anaren a visitar-lo i al mateix temps a demanar clemència. De res els serví. A mi m’hagués agradat anar-hi, però òbviament no vaig poder. El varen afusellar el dia que em casava i el que havia de ser el dia més feliç de la meva vida, es convertí en el més infernal. No et puc pas explicar com em sentia i si no hagués estat pecat, m’hauria llevat la vida. Jo plorava a cor què vol, però tothom pensava que ho feia de felicitat. Que cecs estaven! Com si no es veiés la diferència! Fou aleshores que vaig decidir amagar les cartes. I vaig utilitzar un amagatall que em va ensenyar el meu germà i que morí de tuberculosi quan tenia 10 anyets...Per sempre més han estat allà’
N’Ariadna observà a la velleta amb els ulls humitejats. Ella però, estava molt sencera, segurament perquè ja no li quedaven llàgrimes o tal vegada havia tingut molts anys per guarir-se. La iaia s’aixecà i digué:
‘No les vull aquestes cartes, però encara ara no les puc llençar’
‘Si vol, les podem tornar a posar dins el forat del sòcol i quan posi el nou, quedaran allà tapiades per sempre més.’
La vella hi estigué d’acord.

Dos dies més tard, n’Ariadna tornà posar el paquet dins el forat, i poc desprès, el paleta el tancà i hi posà una nova peça de sòcol, i mentre el veia feinejant, pensà que les cartes lapidades eren com una metàfora. Hi enterrava la barbàrie guerrera de l’època i, a més, la hipocresia de no poder viure amb qui més li agradés pel temor del què diran.

ELS BRITANICS

Ara fa 60 anys que Hitler va ser derrotat i, juntament amb ell, el nazisme es va diluir. Uns anys abans, mentre el món esperava que els Estats Units entressin a la guerra i gràcies al seu enorme potencial escombressin el totalitarisme feixista, només el Regne Unit aguantava en aquelles hores fosques i amargues de la història humana. Els britànics haguessin pogut signar un armistici amb Hitler, doncs ell mateix els hi va oferir manta vegades, però ells sabien que signant un tractat amb Hitler tard o d’hora la seva contribució política a la humanitat s’esfondraria, tot allò pel qual tanta gent havia lluitat esdevindria fum i l’uniformisme estatista s’imposaria. Van preferir vendre’s l’imperi, continuar essent lliures i mantenir l’hegemonia de les seves idees dins el món.

Tot això ve a tomb perquè en aquestes eleccions al parlament britànic, els periodistes nostrats, ignorant del tot la història passada i recent dels britànics, s’entesten a dir-nos que Blair guanyarà les eleccions “malgrat” la guerra del Iraq, centrant la “informació” que ens donen en un tema que pel què es veu, no inquieta massa als britànics. Una vegada més, confonen la realitat amb els seus desitjos. Aquests periodistes ignoren que a la Gran Bretanya, la premsa seriosa no fa demagògia, com ara aquí. Ensems, els britànics tenen una mica més de criteri que nosaltres, i no es deixen arrossegar pels comentaris fora de lloc que algun periodista estigui temptat de fer. Tan difícil és d’entendre que hi van anar per, senzillament, enderrocar Saddam Hussein i de passada alliberar un poble?

EL COSTUM

Abu Ben Halim era assegut damunt una gran estora i al davant d'un tauler d'escacs. Ell i el seu vell amic, Yussuf Maharabi, jugaven la partideta diària, costum que havien instaurat el dia que, havent-se descobert vells, deixaren de treballar. Abu fumava en un narguil mentre intentava endevinar la propera jugada que faria Yussuf. Aquest tenia el costum de jugar amb els ulls tancats i només els obria quan havia de moure una peça. Abu li envejava aquesta capacitat de visualitzar la partida mentalment, sobretot perquè Yussuf guanyava 7 de cada 10 partides que feien. I tal vegada fou per aquest costum de tenir els ulls tancats que trigà un parell d'hores en adonar-se que el vell Yussuf havia mort dolçament.

QUE VÉNEN ELS XINESOS!!!

Ara que els xinesos irrompen al mercat mundial, tothom es posa a tremolar del mal que poden fer a les indústries nostrades, la majoria antiquades i sense cap visió de futur més enllà del benefici immediat. Aquests mateixos empresaris, clamen a l’Estat que els doni subvencions per tal de “regular” el mercat i que els permeti sobreviure, no perdre llocs de treball i encetar una era de prosperitat i felicitat perpètua.
La realitat és molt diferent. Traduït al llenguatge normal, es tracta de agafar diners del contribuent i donar-los a una empresa que és a la UVI, una empresa que és a punt de fer fallida, una empresa, en definitiva, que no lluita ni lluitarà per resultar competitiva i adaptar-se als nous temps.
¿Algú s’imagina que els obrers que manipulaven els telers manualment, abans de la revolució industrial, haguessin imposat les seves tesis? Ells es pensaven que els esperaven l’atur i la ruïna, però no fou així. La revolució industrial feu que les empreses que no ho van entendre haguessin de tancar, però se’n van obrir de noves a més de crear-se nous llocs de treball en indústries de noves tècniques.
El món empresarial s’assembla a un arbre: algunes s’han d’esporgar per tal que d’altres creixin més ubèrrimes. Tots els diners que els contribuents deixin de pagar a les empreses amenaçades de ruïna, s’ho gastaran d’una altre manera, estimulant així el lliure mercat, base de la nostra economia

HOANG-TI

Hoang-ti estava cansat de passar-se el dia al forn coent porcellana, però tot i així, quan arribà el vespre, sopà lleugerament i sortí al carrer amb la intenció d'anar a casa de la seva enamorada i poder parlar a través de la finestra sense que els pares de la noia se n'adonessin.
La fresca de la nit l'alleujà de la calor que havia sofert al taller de terrissa, i s'omplí de la bonhomia vespertina. La lluna, que era plena, donava un vernís blavós a tot el que tocava i ni les llanternes enceses davant d'algunes cases en podia distreure el color. Després de caminar uns centenars de metres pel carrer de la Pell Adobada, arribà al pont de les meravelles i el creuà, seguí caminant paral·lel al rierol de la granota clivellada. Com que era estiu, no hi baixava molta aigua, i en alguns racons hi havien flors de lotus surant tranquil·lament damunt l'aigua. Hoang-ti s'ajupí i n'agafà un. De la tavella n'extragué les llavors ordenades en fila, les agafà una a una, les hi extragué la pell verda i se les menjà. Eren de color blanc i molt dolces. Poc després arribà al carrer de les Cent Fonts, on vivia la seva estimada, i amb la impaciència per veure-la accelerà el pas. La fosca l'emparava i no es veia ningú pel carrer. S'acostà a la façana de la casa i s'ajupí sota la finestra on dormia la noia, colpejà suaument el porticó mig ajustat i xiuxiuejà: "Tresor, Estimada meva!" El porticó s'obrí, i en comptes de veure la gentil i fina careta de la seva estimada, aparegué la cara arrugada com una pansa de la seva mare, que el foragità amb un parell de cops d'escombra a la cara.

LA MALA LLET DELS LLETERS

Recentment hem assistit a un espectacle que ens han ofert ramaders que fabriquen llet. En efecte, aquests, que cobren subvencions de la sinistre PAC europea per no haver de sotmetre’s a la llei de mercat i continuar “xuclant la mamella de l’Estat”, no han estat d’acord en la rebaixa de preus que les centrals lleteres els volien aplicar. Entenc que els lleters no volguessin passar pel tub i no els vulguin subministrar llet però, ¿és lícit plantar-se davant les portes de les centrals lleteres i no deixar-los treballar? Si uns tenen la llibertat de rebaixar preus, els altres tenen la llibertat de no vendre’ls-la, i els primers tornen a tenir la llibertat de cercar-la on més els convingui. Tot és qüestió de negocis i llibertat de fer-los amb qui millor li convingui a un.

Tot això no passaria si no existissin les maleïdes subvencions. Aquestes són dolentes per naturalesa per què:

- Treuen diners dels contribuents honrats i van a parar a gent que, renda per renda, probablement té més diners que els tributadors.
- Mantenen el vot dels receptors en captivitat. Està demostrat que un receptor de subvencions acostuma a votar al govern que els dóna tal subvenció.
- Interfereix en el lliure mercat i el desvirtua.
- Mata de fam als països del tercer món que, lluny de poder exportar els seus productes a casa nostra, veuen com els seus articles no són competitius ni al seu propi país.

En canvi, si no cedíssim al xantatge dels immorals receptors de subvencions, el mercat es regularia per si sol. Alguns haurien de plegar, com han fet tantes fàbriques de tants altres sectors que no han fet tan de soroll ni xantatges, i només els més forts i innovadors continuarien endavant. El litre de llet seria més car? Potser sí, però amb la conseqüent rebaixa d’impostos al no haver de regalar diners, els contribuent podria fer front al hipotètic augment.

LLIBERTAT INDIVIDUAL A LES AULES

Fa uns mesos va sorgir a França una llei que intentava regular l'ús de símbols religiosos: el mocador cobrint el cap de les nenes musulmanes, la kippa dels jueus i la mida de les creus que poguessin portar els creients cristians.

Jo crec que França és un país que Déu nostre Senyor va posar al món perquè poguéssim riure de gust amb les bestieses que arriba a fer, i aquesta seria una de les més hilarants si no fos que és alhora ridícula i, cosa més greu, atempta contra la sagrada llibertat individual de les persones.

¿Us imagineu als professors a l'entrada de l'aula amb un peu de rei intentant mesurar la grandària de les creus que porten penjades del coll els nens i nenes? ¿I què me'n dieu d'aquesta moda que vam tenir fa un parell d'anys on les nenes d'aquí es posaven un mocador de pastureta al cap? ¿Comptaria com a mocador musulmà? ¿Quin seria el criteri que usaria el professor per discernir si és un mocador de creença o de moda? ¿Es guiaria pel color de la pell?

LLIBERTAT INDIVIDUAL A LA CARRETERA

Cada vegada que finalitza un període festiu, tenim la mateixa murga: El nombre de morts i ferits en accidents de trànsit en operacions de sortida o tornada. El govern de torn s'esforça en intentar rebaixar l'estadística de víctimes en nom de no sé quin orgull de poder dir que som un país civilitzat, però jo pregunto: On comença el poder de l'Estat per obligar-me a cordar-me un cinturó o posar-me un casc i on acaba la meva llibertat individual?

Entenc perfectament que s'obligui al conductors a portar els seus vehicles a una inspecció tècnica, el seu deteriorament podria causar un accident en el qual s'hi veiessin implicades terceres persones, i aquestes es mereixen que algú les protegeixi dels animals que es disfressen de persones i condueixen un vehicle, però, què me’n dieu quan l'única persona implicada és un mateix? Per què se m'obliga a portar cinturó o casc en el cas que vagi amb moto si només jo puc prendre mal? ¿No és meva la llibertat de prendre decisions que afecten única i exclusivament la meva vida?

SI JO FOS PRIMER MINISTRE

Si alguna més que improbable vegada jo esdevingués Primer Ministre del meu país, prendria les següents mesures només entrar:

1. Limitació de mandats.
Cap càrrec polític no podria exercir més de dues legislatures, siguin consecutives o no.

2. Reforma de la llei electoral.
Les llistes electorals serien obertes, tot al contrari que ara. Només així el poder legislatiu seria independent del executiu. La separació de poders ha de ser una obsessió en una democràcia.

3. Llei de finançament de partits.
Els partits es podrien finançar rebent contribucions tan de particulars com d'empreses fins a una quantitat límit, aquestes quantitats haurien de ser fetes públiques.

4. Clausura de la conselleria de cultura.
La cultura l'ha de fer la societat civil, no el poder constituït. Només d'aquesta manera la cultura deixaria de ser dirigida i manipulada pel poder polític.

5. Retirada de la major part de subvencions.
La majoria de les vegades, una subvenció és una quantitat de diners que surt d'una butxaca pobre per anar a una que no ho és. En tot cas, si se'n haguessin de repartir, hauria de ser per un procés ben clar i amb data límit.

6. Dissolució de les empreses públiques que realitzen obres públiques.
I al mateix temps, prohibició que cap ens públic constituís cap empresa d'obres públiques. Les obres públiques les atorgaria el govern a empreses privades en un concurs públic, tot ben emparat per la llei per evitar corrupcions a l'hora d’atorgar-les.

7. Disminució de sous i privilegis als parlamentaris.
Sense comentaris.


Hi han moltíssimes mesures més que jo prendria, sobretot encaminades a garantir els drets del consumidor i a evitar els abusos de poder tan polític com econòmic. La sensació que té la gent que els polítics formen una casta especial és un símptoma del divorci entre la societat i la política.

ELS TRANSGÈNICS I ELS MICOS

De fa uns dies que a Barcelona hi han uns joves potencialment delinqüents penjats d'alt d'un arbre. El motiu? Lluitar contra els transgènics. Ells no ho saben, però la manera de queixar-se és tremendament metafòrica. En efecte, o intentes progressar pel bé de la humanitat, o tornem als orígens, és a dir, dalt dels arbres a fer el mico.

Vagi per endavant que no sé gran cosa dels transgènics, però tampoc sé gran cosa dels pesticides, i la veritat, posats a triar un dels dos, trio el primer, que com a mínim no té porqueries químiques. ¿Que la gent té el dret de triar quin del dos mètodes prefereix? Naturalment. Com també té el dret de que li expliquin amb precisió les avantatges i inconvenients d’ambdós mètodes. Ara com ara, pels mitjans de comunicació, només trobo crítiques despietades cap els transgènics i programes on s'entrevista a enemics acèrrims d'aquests, però cap programa on se n'expliquin les possibles bondats.

Se’ns diu que els pagesos queden en mans de els fabricants de gra, com si de l'altre manera fossin totalment autàrquics. ¿És que algun pagès que es vulgui dedicar seriosament a la seva feina no depèn d'un altre fabricant com per exemple el de tractors? Estem tractant la pagesia com si fos un sector excepcional i no és ni més ni menys com qualsevol altre, que ha de lluitar pel progrés per sobreviure.

LA POSTURA AMERICANA I LA FAL·LÀCIA PERIODÍSTICA

Pocs dies després de que en Bush prengués possessió del seu càrrec de president dels Estats Units vaig cercar per internet el discurs que va fer per l'ocasió i em vaig prendre la molèstia d'escoltar-lo i de llegir-lo. El mateix vaig fer amb el discurs que va adreçar a la Cambra de Representants del seu país en motiu del debat sobre de l'estat de la nació. En ambdós discursos em va semblar veure-hi, amb el meu modest anglès, dues constants, a saber: Que l'administració Bush està ocupada en escampar la democràcia i la llibertat al món perquè només així pot sobreviure la seva visió del món i la segona, que no hi ha rectificació en la seva política exterior. Per què hauria de rectificar si va guanyar les eleccions del seu país per golejada?

Tot això ve a tomb perquè en motiu de la visita que el president Bush fa per Europa, la visió oficial del papanatisme-periodisme-progessista català és que ve per fer-se perdonar la intervenció que va permetre als iraquians anar a votar democràticament i, al mateix temps, somnien que els Estats Units canvien la seva política exterior perquè els europeus som molt macos i intel·ligents i que no poden funcionar si no és gràcies a nosaltres.

Si aquests mateixos periodistes no perdessin el temps manipulant i intentant fent-nos empassar el seu ridícul i sinistre punt de vista, potser el podrien emplear en adonar-se que les coses al Iraq van molt millor ara que no pas quan hi havia el Saddam Hussein (segons les pròpies enquestes dels iraquians).

Potser sí que vénen per llimar diferències, però que tothom tingui per segur que no s'apartaran del seu camí de lluita contra el terrorisme només per què els europeus siguem uns cagats. Només ens cal llegir llibres d'història i veure com a les vigílies de la gran monstruositat que va ser la segona guerra mundial, els líders europeus del moment anaren fent el ridícul intentant per tots el mitjans evitar un enfrontament amb Hitler, que el capdavall s'acabà produint però amb una intensitat més forta, motiu pel qual li van entregar Txecoslovàquia en safata i de la manera més vergonyant possible.

La pròpia opinió del militar alemany de l'època era que si en el moment que Hitler feu ocupar la zona desmilitaritzada del Rin els aliats haguessin intervingut, l'exèrcit alemany no hagués estat en disposició de repel·lir-ho. Potser la idea de una guerra preventiva no està tan malament, oi? Especialment quan el terrorisme d'Al Quaida ha declarat la guerra a la democràcia.